Un dia, per evitar una nit

Un dia em decidiré.

Un dia, mentre el sol es pose per darrere de les meues montanyes, em decidiré. Plegaré les camises. Tancaré amb pestell la meua vida. I començaré un camí perenne. Sempre cap el Oest. Sempre esquerrana. Sempre analítica. Sempre en contradirecció. Navegaré per la soledat dels oceans i la multitud dels nous continents. I em salvarà la llum del far. La llum del sol que aniré perseguint sense descans. Amb unes deportives gastades per evitar-me les bambolles en els peus.

Un dia em decidiré. Un dia correré darrere del sol fins el infinit i més enllà. Tot per evitar que aplegue la por. La foscor. La nit. Que és el mateix que dir les quatre parets. I, en totes elles, escrit el teu nom.

Constància

-Una vez un rey celebró una fiesta. A ella fueron las princesas más bellas del reino. Un soldado que hacía la guardia vio pasar a la hija del rey. Era la más bella de todas y se enamoró en seguida. Pero, ¿qué podía hacer un pobre soldado en comparación con la hija del rey? Un buen día consiguió hablar con ella y le dijo que no podía vivir sin estar a su lado. La princesa quedó tan impresionada por su fuerte sentimiento que le dijo al soldado: “Si consigues esperar cien días y cien noches bajo mi balcón, al final seré tuya”. Y a partir de ese instante el soldado se fue allí y la esperó un día. Y dos días. Y diez. Y luego veinte. Y cada noche la princesa le observaba desde la ventana pero él no se movía nunca. Con la lluvia, con el viento, con la nieve. Siempre estaba allí. Los pájaros se le cagaban encima, las abejas se lo comían vivo, pero él no se movía. Después de noventa días estaba tremendamente delgado, pálido. Al pobre le resbalaban las lágrimas de los ojos y no podía contenerlas. Ya no le quedaban ni fuerzas para dormir. Mientras, la princesa seguía observándole. Y al llegar la noche noventa y nueve, el soldado se incorporó, cogió la silla y se largó de allí.
-No me digas. ¿Al final?
-Sí, justo al final, Totó. Y no me preguntes cuál es el significado. Yo no lo sé. Si lo entiendes, dímelo tú.

Em dius que no m'estimes

Em dius que no m'estimes. Que no m'has estimat mai. Que vas creure que m'estimaves, però que va ser que no. I quatre paraules són suficients per a destrossar la meua història en tu. Que no és el mateix que destrossar la nostra història. "Va ser que no", em dius. Quatre glaçons de gel en una copa buida. L'únic que fan: soroll. I empres una tercera persona treta del mateix barret de copa que un dia va estar ple de petons pacífics i de mirades que ens duien a la guerra. Però no tractes d'enganyar-me. No tractes d'enganyar-te: la tercera persona no hi va tenir res a veure. Soles tu i jo. Perquè el que va passar és que tu no estaves i que jo no era. Tot en el mateix temps. Tot en el mateix espai. Tu no podies estar perquè jo no era. I jo no podia ser perquè tu no estaves. Així de causal. No hi ha va haver cap misteri. No ens van apartar els kilómetres. Ni el silenci. Ni les paraules. No va ser cosa del destí. No crec en ell. A la merda el destí si allò que un dia va unir les nostres passes va ser allò que un altre ens va apartar. Ens van separar les decisions. La teua decisió de fugir sense sentir-me. La meua decisió de quedar-me sense sentir-te.

I ara em dius que és que va ser que no. I no et culpe per creure que va ser cosa del món. D'una conspiració dels déus. D'una venjança de les víctimes de totes les inquisicions hagudes i per haver. Perquè si jo fóra tu, i no estaguera, pensaria el mateix. I no puc culpar-te per això. Sí per haver oblidat. Per oblidar que va ser, però que tu no vas voler. Que en un temps vam volar. I que ho vam fer junts. D'oblidar les nits en què moriem per sobredosi de petons. La certesa de saber que amb mi no et faltava res. L'única que crec que vas tenir abans de dir-me que no. Que és el que em dius ara: que no m'estimes. Que no m'has estimat mai. Em tires a la saca dels records. A una panxa de bou on no neva ni plou ni hi ha casetes de xocolate per fartar-me i convertir-me en una ronxa d'alèrgia a tamany natural. On sé que moriré sepultada per altres records condemnats a quedar en el teu passat per sempre més. Però no et preocupes per mi. No cal que em rescates el dia en què et faces major i conegues la soledat. Que jo, que disfresse com tu les històries per perdonar-me i sobreviure, soles puc que tractar d'assimilar les teues paraules quan em dius que va ser que no. I que no serà perquè no vols traçar rutes equivocades amb les persones amb què no sents el que una vegada vas sentir. Perquè, encara que la meua veritat no siga eixa, sé que el que estas dient-me, recoberta de mel o de fel, és també una gran veritat: no em vas voler. I no em vols. I des que m'ho has dit, m'he quedat sense forces per batallar ni paraules per dir. M'has derrotat. No m'has volgut. No em voldràs. No em vols. Touché. 3-1. Perquè ara que sé que no em vols, ara, soles ara, sé que ja no em dols.

Canvi climàtic

És quan em mires i jo m'he de convertir en estàtua de gel.