Sec en esta taula perquè necessite dir alguna cosa. Treure tot alló que amague amb un somriure amb el que enganye a tot el món, fins i tot a mi mateixa. Algo aixina com que encara t'enyore. Que hi ha dies en que este buit és com una ametla amarga, que et desgracia tot el menjar d'abans i el de després. Que, de vegades, et trobe tant a faltar que, jo que m'he quedat sense cap mena de fe en res, torne a resar. I resant, demane que no camines pel mateix carrer pel que jo ho faré. Que el destí et duga lluny. I ràpid. Una desaparició súbita. Zas. O que faça això amb mi. Ja no m'importa tindre una seu fixa perquè en realitat ja no sé on sóc ni qui. Demane que no gires el mateix cantó que jo al mateix temps que jo. Perquè si això passara, i caminarem pel mateix carrer i girarem el mateix cantó al mateix temps, estic segura que no podria soportar eixa petita distància. Que em llençaria cap a tu i, amb tot l'enyor i el buit i l'amargor que duc a dins i que arrastre com si fóra una pesada bola de presonera en llibertat condicional, ploraria desconsoladament mentre començaria a resar amb la fe renovada. I, abraçada a tu, demanaria que eixe moment es tornara en poesia, després de tanta narrativa barata i pàgina en blanc en la que visc des que te'n vas anar, i que una enfiladissa cresquera al nostre voltant mentre les ferides que no curen mai, tantes ferides com inhalacions que faig cada dia sense tu, anaren, per fi, cicatritzant.
Sec en esta taula perquè necessite dir alguna cosa. Perquè el silenci tampoc m'ajuda. Però me n'adone que el que necessite no és traure al carrer tota la brossa que tinc dins de casa. El que necessite, en realitat, desgraciada de mi, es eixe abraç etern amb tu que ja mai tindré.
