Mentre active el meu GPS per a saber on estic exactament -perquè he tornat a la meua realitat però no em trobe en ella; perquè encara rellepe tres setmanes i mitja de rialles que m'han elevat al quadrat i han aclarit les incògnites de la meua vida- descanse el meu rostre sobre la teua pell de gitano.
I allí, olorant a herbes de Mariola i desfent i refent una madeixa de carícies, continue sense saber on estic. Però al menys sé que, en el moment exacte de trobar-me, m'agradaria fer-ho entre la vall dels teus omòplats.
