Avui fa un mes que
et vaig veure per última vegada... I ha estat un mes difícil, dens i estrany
perquè mai havíem estat tant temps separats. Mai en onze anys. De vegades,
durant aquell temps en què em vaig creure immortal, passaves algun mes fora de
casa, però sempre ens retrobàvem dos dies per setmana i tots els caps de
setmana. Sense cap excusa. D’aquella època et recorde jugant amb les meves
ulleres pel corredor de sa casa, i deixant-les marcades per sempre més. O amb
la llengua fora, fent-nos riure fins a plorar. O dormint en el meu coll perquè
el son t’havia agafat a mig camí entre un costat i altre d’ell, i eres massa
petit i estaves massa cansat i feia massa fred per arribar a l’altra banda. Jo em recordo obrint la porta que em duia a la felicitat amb molta
cura perquè no t’escapessis d’ella. També em recordo veient-te per primera
vegada darrere d’uns barrots pels quals vas aparèixer tímidament caminant cap a
mi, tímid i poregós com sempre has estat. Et recordo a casa, la primera nit,
darrere en aquest cas d’un sofà que vaig posar potes amunt perquè
t’acostumessis prompte a mi i a la teua nova llar. També et recordo arrambat al
seu muscle, petit i espantat, mentre em deia que aquest regal li havia arribat...
Després ens vam
quedar soles. Tu i jo. Durant molt de temps. Sempre tu i jo. També en aquell
temps et vaig abandonar temporalment un parell de vegades. Ara no m’ho perdono,
però en aquell moment no vaig tenir elecció: sabia que volia estar amb tu, que
devia estar amb tu, però la casa em recordava massa a ell. Tanmateix, tu no has
estat mai un gat rancorós i, per això, sempre que tornava a casa, fins i tot si
solament m’havia absentat una vesprada,
em rebies només obrir la porta. Per això quan tu i jo vam marxar junts
d’aquella casa per començar de zero a cinc-cents quilòmetres d’ella, la teva absència
darrere de la porta era de les coses que més em costava acceptar en tornar.
“Ell no està darrere de la porta, ell no està darrere de la porta, ell no està
darrere de la porta”, em vaig repetir aquell dia com si fos el mantra que em
donaria el coratge suficient per obrir-la. T’havies fet tan inseparable ja
d’aquell espai, d’aquell Joaquim Sorolla, número 9 en què tots dos vam conèixer
la llibertat... Per això, d’aquella època et recordo encaramat a la finestra i
seguint-me amb el cap mentre m’acostava a la porta que em duria de nou a tu. O jugant amb els ratolins de l’Ikea pel corredor com si fossis un cavall batidor. O portant-me la teua pilota favorita al sofà perquè te la tornés a tirar. Per
aquesta costum que tant em sorprenia et vaig batejar com el gato-perro, però
aquest nom te’l mereixis també per altres raons. Per la fidelitat, per exemple.
Perquè sempre em seguies allà on fos, encara que el pis que compartíem era tan
petit que podies saber on estava jo sense necessitat d’abandonar el còmode
sofà. O per l’estima que em tenies. A aquella època vaig donar-li nom a una
cançó que des d’aquí li regale a qualsevol que vullga parlar d’aquest amor que
em vas tenir: ell em mira i fa runrun. Perquè així va ser aquella nit en què
una ombra que tenia el teu perfil es va obrir pas entre les meves pestanyes i
la poca claror que es col·lava des del carrer a través de la finestra. Només em
va caldre obrir els ulls. No et vaig dir res, ni el teu nom, ni amoret, ni
xucutiu. Només et vaig mirar, distingint-te primer entre la foscor i sense
entendre què passava després. I tu, de sobte, així, sense més, vas començar a
fer runrun. Només perquè jo t’estava mirant. Algú coneix una manifestació de
l’amor més gran?
I després, tu i jo,
sempre tu i jo, vam marxar junts d’aquella casa. Perquè jo ja tenia molt clar
que, fos on fos que el destí em duguera, no faria el següent viatge sense tu.
Per això aquell dia de març, després d’haver-me assegurat un lloc on
t’acceptaren com un més, et vaig col·locar en el seient del copilot, dins d’un
transportin mida XXL perquè estiguessis el més còmode possible, vam arrencar
aquell cotxe que feia soroll d’avió i ens vam enlairar cap el futur. Els
primers quilòmetres et van costar. Miolaves com mai i em vaig espantar. Potser,
pense ara, vas intuir alguna cosa... Els que entenien d’aquestes coses m’havien
donat un spray perquè et relaxessis. Deien que no feia olor, però jo vaig voler
que estiguessis tan tranquil en aquell viatge que seria capaç, cinc anys
després, de reconèixer el seu perfum. Et vas tranquil·litzar, sí, però tant que
de vegades m’espantava i et cridava. En plena autopista, i seguint una ruta
escrita, en aquest cas sí, en un full, com si estiguéssim fent un viatge cap el
segle XIX, et deia: “Billy?”. I tu, arremolinat en un cantó d’aquell gegantí
transportí, em miraves i em deies: “eeeooeiee”. O “oaoaooao”. O “uaouauuao”. T’imitava
molt bé, però mai sabré ben bé quin llenguatge empraves per parlar-me.
D’això fa cinc anys
i set mesos. Això és el que ha durat la nostra aventura junts en la gran
ciutat. I potser perquè aquesta ciutat és a vegades una mica ferotge, cada dia d’este
temps que hem passat junts ací m’he sentit més propera a tu. L’altre dia ho
pensava: a les persones pots deixar de voler-les. Un dia et fan una putada, o
la convivència et fa una putada, o, simplement te la fa el temps, i deixes
d’estimar-les. Però a un animalet, no. A un animalet amb qui has compartit onze
anys de la teva vida, senzillament, cada dia el vols mes perquè saps que mai et
farà ninguna putada. Tot el contrari. Per això, se’m partia el cor cada quan,
cada 24 de desembre, havia de marxar i deixar-te soles, perquè tu formaves part
de la meva família i se’m feia estrany un nadal sense tu. Me n’anava només tres
dies perquè no podia més, perquè no volia més. I tu, quan els 26 de desembre
per la nit tornava, em miolaves, o el que fos que feies, ja des del moment en
què obria la porta del carrer...
Aquesta casa està
plena de tu. Estàs al balcó davant del qual sempre seies en estiu i que jo
vaig cobrir amb unes cortines que no arribaven a terra perquè poguessis espiar
el carrer en hivern sempre que volguessis. Estàs en el replanell de l’escala on
sempre et deixaves caure, intentant convèncer-me com un xiquet xicotet perquè
t’atorgués un minut més de llibertat. Estàs a la porta de la cuina, on sempre
et trobava en obrir la del bany perquè també aquí preferies estar dempeus
darrere d’una porta, esperant-me, a estar assegut en el sofà. Estàs al costat de la
meva cadira, des d’on em demanaves, tímidament i educada amb una pota, que et
donés una mica de crema de carabassa perquè, com a mi, t’encantaven els plats
de cullera. I, sobretot, estàs en el llit en què tu i jo sempre dormíem junts,
de vegades esquena contra panxa, de vegades esquena contra esquena, per sentir
el calor teu, per sentir el calor meu. Era el nostre pell amb ell. Des que vas
entrar en la meva vida, l’hivern va passar a ser la meva estació favorita
perquè el fred et duia puntualment de nou sota del nòrdic, amb mi.
Et veig encara en
tots aquests llocs... Els llocs han quedat buits sense tu encara que tan sols
alçaves un pam de terra, i, sobretot, han quedat sense els sorolls que tu feies
en ells. Les teves potetes al caminar sobre el parquet. Tu movent el cadenat de
la porta, demanant que te l’obrira per tenir una aventura en el replanell del
pis de dalt. La sorra cada nit, i la teva posterior carrera perquè et
senties lleuger. Els teus “eeeooeiee” o “oaoaooao” o “uaouauuao” a les 6 del
matí, dissabtes i diumenges inclosos, reclamant-me menjar. Les teves caceres
nocturnes a les paneroles. Formàvem el millor equip anti-paneroles que mai deu
haver existit. Tu les deixaves panxa enlaire; a mi només em tocava anar armada
amb una sabata. Però la mort és així: no tocar, no veure, no escoltar. Tan
senzill com desaparèixer, i tan difícil com enfrontar-se, i tractar d’assumir, al
buit que es queda.
Vull que sàpigues,
Bi, que sempre seràs el gatet de la meva vida. Que tal com hi ha un amor de la
teua vida, tu seràs el gatet de la meua vida. Perquè potser tinc més animals. Més gats. O
més gossos, qui sap. No vull que veges en això cap infidelitat. Ni molt menys
cap oblit. Més bé al contrari: serà un intent d’emplenar el buit que m’has
deixat. Perquè tu sempre seràs el més especial. Per com vas arribar a la meva
vida. Per com et vas quedar en ella. Pel que hem viscut plegats. Per com eres
de bonico, gat bufó. Per com eres de bo. De generós. De lleial. Només espere
que no em guardes rancor i que em perdones, si és que encara m’escoltaves, per
no haver-te dit res quan et vaig veure per última vegada sobre aquella taula...
no t’esperava allí, amb aquell tub que encara et connectava a la vida...
senzillament no vaig poder...
La vida és més
trista i més incompleta sense tu. Però he d’acceptar que, desgraciadament, així és
també la vida. Per això ser feliç a partir d’ara tal vegada continua sent una possibilitat i, fins i tot, pot arribar a ser una realitat, però, per a mi, a partir d'ara, sempre tindrà quelcom d’obscè
que la vida continue i que jo ja no la puga compartir amb tu.
Espera’m en el cel
dels gatets, en eixe cel en el qual crec des que tu estàs en ell. Ha estat el més gran dels plaers, i dels honors, ser la teva companya de vida.
T’estime, xucutiu,
La gata Miola
