Necessitats, II

-"Fes-me algo que s'assemble a l'amor..."- li va dir ella mentre agafava la mà del nou desconegut i el guiava suaument cap a la seua habitació.

Exercici de desamor

Estimat amor,

M'amague darrere d'estes línies, amb el mateix valor del guerrer abans d'entrar al seu últim combat, per a dir-te adéu. Per a demanar-te que no murmures més el meu nom, xiquet, perquè des de hui es dissoldrà en l'eco. Per a demanar-te que no em busques més a palpentes perquè jo ja no estaré esperant-te, mirant impacient eixa porta que sempre vaig deixar entreoberta per a que pugueres entrar i ixir de la meua vida quasi sense demanar permís. Després d'esta despedida, sé que caminaré un poc més perduda entre una multitud sense fe de la qual em convertiré en germana siamesa. Que deambularé per un món més inhòspit i cruel, vagant entre una llibertat a la que sé que em condemne hui. Que hauré de caminar sense eixa fletxa indicant el camí correcte de tornada a casa que tu sempre tenies. Però, tanmateix, no vingues a per mi.

I m'amague darrere d'estes línies perquè no sóc capaç de mirar-te als teus ulls tendres mentre me'n vaig. Mentre abandone per covard, sí. En realitat, no tinc el valor de renunciar a tanta bellesa... Per això no sé despedir-me d'altra manera d'aquell primer encontre en aquell assolejat matí de juliol que ens va cegar per a sempre. Del banc d'aquell parc en què vam passar tota una vida xarrant. D'aquelles nits en què agarraves la meua mà, em treies de l'abisme, apuntaves directe al meu cor i em feies volar. Dels hiverns que es van convertir en primaveres al teu costat. No sé anar-me'n d'altra manera que passant de puntetes per tanta felicitat. Amb estes línies covards. Però me'n vaig. I per sempre.

Perquè després van aplegar les decepcions. Les llàgrimes. Els silencis. La impossibilitat d'entendre'ns. O les suficients ganes per a fer-ho. El fred. I la mort sense ressurrecció. Les ferides que no acaben de tancar mai. L'aire que no deixa respirar. El buit. La falta de fe. La paraula que es va quedar sense pronunciar. Oblidar qui vam ser un dia. Perquè aixina acabava, en realitat, cada aparició teua per eixa porta que jo sempre tancava a destemps. Per això me'n vaig. Et deixe ací. Amb el caprici de les teues ales i les teues fletxes. Cec com sempre, però ara al meu plor. Així que no em busques més, amor, perquè encara que la vida siga menys soportable i més lleu sense tu, senc dir-te, estimat Cupido, que a mi ja m'ha caigut la bena: a mi no em compensa tant dolor.

Armageddons

"Esta caída a la que creo que te diriges es de un tipo muy especial, terrible. Al que cae no se le permite ni oír ni sentir que ha llegado al fondo. Sólo sigue cayendo y cayendo. Es el tipo de caída destinada a los hombres que en algún momento de su vida buscaron en su entorno algo que éste no podía proporcionarles. O que creyeron que su entorno no podía proporcionárselo. Así que dejaron de buscar. Abandonaron la búsqueda antes de iniciarla. ¿Me sigues?"
El guardián entre el centeno, J.D. Salinger.

Metacognició, I

Ara sé perquè fa temps que ja no forme part d'este poble: jo no sóc de passetjos, sóc de carreres.

Respostes

Després de tant de temps de trucar a les portes del teu cor, hui ja entenc perquè no les has obert. Perquè tu, aquell que ha sigut testimoni impassible de la meua mort; tu, aquell que ha posat en quarentena tanta estima de xeques en blanc en temps de crisi; tu, aquell que encara em mira com la primera vegada malgrat tota la fel escopida però no lluita per mi, tu no en tens de cor.