No passa res

No oblide les claus darrere la porta. No rep trucades de persones que s'enganyen. No punxe la roda del cotxe. No trobe un billet de vint euros al carrer. No tinc més llàgrimes que plorar. No m'acabe de carregar mai la cortina de la dutxa. No em conviden a vore amanèixer. No tartamudeje. No arribe tard. No m'esvare al carrer. No em segueix cap gos perdut més de cinc metres. No em creixen les plantes. No veig ni un sol esclata-sang per Mariola. No encenc mistos. No m'atraquen. No plou el diluvi quan estic al carrer sense paraigües. No em besen. No guanye la quiniela. No caic per un pou ni em faig xicoteta després de menjar-me un pastel. No truques el timbre. No conec a la meua doble d'efectes especials. No veig fantasmes. No tinc les respostes. No menge la poma envenenada. No alce el vol.

No passa res. Això és el que passa.

Preparada, llesta, ja

"No sé porqué hago esto. No me gusta vivir de esta manera. Sólo doy vueltas. Quiero que me levanten del suelo, ¿entiendes? Que mis hijos tengan poderes mágicos. Estoy preparado para que me pasen cosas asombrosas. Puedo con ellas".

Tú, yo y todos los demás.

Als que pensen (massa)

I tu què fas: vius o rumies?

Dos definicions, dos

Sublimación: Acción y efecto de sublimar.
Sublimar: 1. Engrandecer, exaltar, enaltecer. 2. Hacer pasar directamente del estado sólido al gaseoso.

És a dir, convertir els dits dels meus peus, les pigues de la meua esquena i el meu cabell estorat en aire. I volar lliurement.
El procés químic que experimente quan em beses.

The way I am

-Kate, esperas demasiado.
-A cambio doy todo lo que tengo.

The way we were (Tal como éramos)
Robert Redford, Barbra Streisand. 1973

Cridada en espera

Cada dia, quan arribe a casa, escolte el contestador.
I, cada dia, quan arribe a casa, continue sense noticies de Déu.

Sentir el xuf-xuf sense dir ni mú

M'agraden els dijous que saben a divendres. Encara que per a mi, en realitat, siguen dimarts i em quede quasi tota una setmana per davant. M'agraden els calcetins banyats de la primera aigua de la tardor per culpa d'unes sabates que he de renovar. Fan xuf-xuf. I aixó em recorda a quan, de xicoteta, vaig clavar el peu, accidentalment, en el surtidor del cole. Vaig passar tota la vesprada seguda al pupitre sentint el xuf-xuf. I sense dir ni mú. M'agrada la foscor que sorpren als fanals sense encendre. M'agrada saber que estic protegida per un paraigües. Però que puc banyar-me amb llàgrimes que no són les meues quan ho decidisca. M'agrada com plou darrere de la finestra. M'agrada la tardor que m'obliga a abrigar-me d'hivern. M'agrada quan em despulle a un metre de la porta de l'entrada. I, quan un metre més avant, clave les sabates trencades i els calcentins del xuf-xuf en l'assecadora.

M'agrada, sobre tot, perquè sé que, a partir d'eixe moment, és hora de mimar-me. Me, mi, conmigo.

Amanticidi

El vaig haver de matar.

Volia acabar amb el record de totes les nits. De la primera de totes. De l'última de totes. De l'avidesa amb què ens besavem. De la tendresa amb què ens besavem. Dels seus ulls mirant els meus en silenci. De les seues mans agarrant les meues en silenci. Del nuc en la gola. De les paraules més boniques. De la certesa. De l'única certesa. De l'escalfor del seu cos en les nits de tardor. Volia acabar amb el record d'un futur tot just acabat d'esbossar en el passat. Però no sabia com fer-lo desaparèixer. I un dia qualsevol d'un mes qualsevol d'un any qualsevol, per fi, em vaig decidir. El vaig matar. Vaig matar tot allò que havia sigut ell. Tot allò que haguera pogut ser amb ell.

Sí. Ho confese. Sóc culpable d'un amanticidi.