Baixar i pujar

Cada vegada que baixe i puge, hi ha alguna cosa dins de mi que sofreix una descàrrega. Com quan, de xicoteta, em va donar el corrent elèctric en tocar un llum que havia estat encés cinc minuts abans. En aquell moment, tot el meus cos va zigzaguejar sense control, com una serpentina enganxada a un ventilador funcionant a màxima velocitat. El tremolor va ser breu però intens, tan intens com per obligar-me a apartar la mà de seguida mentre cridava, instinctivament, a ma mare. L'única seqüela que em va quedar d'allò és el record i el coneiximent del que que suposa un sacseig, tot i centesimal, en el teu epicentre. Un terratrèmol amb el qual sols trontollen els teus peus. Ressuscitar sense haver-te mort prèviament.

Quelcom semblant em passa cada vegada que baixe i puje: recòrrer els cinc-cents kilòmetres que separen la ciutat de les arrels de la ciutat dels vols és com una descàrrega d'electricitat. Potser és per la diferència d'altitud. O per la de temperatura. O, fins i tot, per causes més banals, com les cinc hores que he d'estar asseguda en el tren, i on, de sobte, passen coses com l'últim home que em va fer plorar en direcció al bar. Però pujar i baixar sempre em trasbalsa uns quants dies. Em deixa amb un peu en el passat, i l'altre en el futur. És a dir, exactament en el present, este esmunyedís, infinit, i alhora inexistent, present. Plena d'energia, i tanmateix extenuada. Plena de renúncies, però també de noves presències. Plena de preguntes escrites en condicionals per a les quals no tinc cap resposta. Ni quan baixe, ni quan puge.  

Perquè baixar m'enfronta cara a cara amb les pèrdues. Fa que em retrobe, a pèl i sense transicions en blanc o en negre que amortiguen l'impacte, amb la meua infància, amb el carrer d'un col·legi pel qual caminava amb una motxila carregada de llibretes amb les fulles en blanc, amb la taula d'un menjador on s'asseien uns pares que no s'havien ferit, i tres germans que parlaven i reien. Que reien molt. Baixar fa que em retrobe amb un passat on el futur estava -com dubtar-ho?- ple de glòries. Amb aquell somni que va començar en un camí per a excursionistes ple de pedres pel qual tu i jo vam acabar rodolant. Amb una ciutat matriarca i poderosa que finalment em va ensenyar les seues misèries. Com, tard o d'hora, vam acabar fent-ho tots nosaltres. 

Baixar és, doncs, seure'm davant la innocència perduda, davant d'aquella mare amb la qual res roïn no et pot passar, davant d'una felicitat que mai més tornaré a sentir. Baixar és necessari, perquè em retroba amb la que encara sóc, malgrat la distància. Però és dolorós. Sobretot, perquè este dolor no l'alleuja pujar. Pujar, de fet, em confirma totes estes pèrdues. Perquè pujar m'obri portes, però em ratifica que hi ha finestres que mai més es tornaran a obrir. Pujar em mostra el camí de l'esperança, de les segones oportunitats, de la vida que no para. Però, cada vegada que puje, ho faig, desgraciadament, amb l'única certesa que hi ha batalles que ja s'han donat per perdudes. I que ara soles me'n queda començar altres de noves.

Cada vegada que baixe, m'enfronte a totes les jo que haguera pogut ser. Cada vegada que puje, a totes les que puc ser. Potser per això, jo ara estiga, i siga, la que queda a meitat camí entre allí i ací. I potser també per això, per intentar trobar-me en este punt equidistant entre el passat i el futur, irremediablement, i malgrat la incòmoda descàrrega de corrent elèctric, en un parell de mesos tornaré a fer el que fan tots els que un dia van haver de continuar caminant sense mirar enrere per evitar convertir-se en estàtues de sal: tornaré, sí, a baixar i a pujar.