Una ment mentirosa

No intentes doblar la cuchara porque eso es imposible.
Simplemente comprende la verdad: que no hay ninguna cuchara.


La meua ment es una fàbrica de mentires. Una nau industrial que pirateja la vida en tres torns: primer, segon i tercer. Sense descans. I el soroll dels telers va emmudeïnt poc a poc el de la realitat. La general i la concreta: la realitat de les teues paraules. L'única cosa que em queda ara de tu. Perquè ara ja no em mires. O, més bé, ara ja no tens suficient amb mirar-me. Mirar-me, i mirar-te, com tú m'has mirat i como jo t'he mirat, no admitia complements. Mirar-se era veritat. La resta era prestidigitació. Ara em parles. Em parles sense que jo puga mirar-te. Amb l'orella apegada a un aparell que no sé si el que fa és apropar-nos tímidament o separar-nos per sempre més. I, potser per això, escoltar la teua veu em fa més fràgil. Perquè no tinc un rostre a la que anclar-la. Un rostre que m'impedisca fabricar mentires. Si et mirara quan em parles, sabria de què estàs parlant-me. De què no estàs parlant-me. Però tu no estàs ací. Estàs allí. O allà. I escolte les teues históries mentre pense que , en realitat, tampoc sé si tu eres el d'ací, el d'allí o el d'allà. I tu escoltes les meues pensant que estic on sempre. Que sóc la de sempre. No tenen res d'especials les nostres històries. L'especialitat requereix de molt més. I això em fa forta: creure que la teua vida, en realitat, no té res d'especial sense mi.

Però la teua veu em retorna la fragilitat. I quan me n'adone, ja estic atrapada pel soroll d'uns telers que embasten catifes de quimeres. I vull apretar el botó roig per aturar les màquines, però estic lluny, lluny. On es fabriquen tots els contes. I ja és tard: la teua veu és ara una veu que em demana perdó. Una veu que està arrepentida. Una veu que arrastra els peus. Que diu que no desaparega sense vore't per última vegada abans que la línia del be i del mal ens torne a separar. Que intueix que pot ser la vida siga més especial si, a l'obrir la porta del matí, em trobes despertant davant del mirall. Donant-li vida al que una casa de despreocupats sembla i una oficina en realitat és.

Però no et preocupes per mi: sé massa bé que la teua veu no demana res. Si de cas, dubta. Com ha fet sempre. Però no aconsegueix passar la frontera de la certesa. O, al menys, de la voluntat per trobar-la al meu costat. Sé massa bé que tot està en el meu cap. És l'activitat fabril i febril de la meua ment, que pinta de colors la teua veu en blanc i negre. Subestime el seu poder i, en realitat, la meua ment és capaç de fer el més gran dels miracles: continuar donant-me la vida. Encara que siga creant la més gran mentira del món.

Pot ser algun dia sàpiga emprar este poder per alguna cosa més útil per a la humanitat: doblar culleres i convertir-me en una guerrera espiritual.

Tú ya no estás, yo ya no soy

Mites comunicants

Mor el teu mite: naix el meu.

A la mierda

Acabo de meter mi pasado en cuatro bolsas de plástico. De las XL. Aunque no sé si en este caso el tamaño importa para definir lo que he sido hasta ahora. Sobre todo porque no sé si lo que pasa es que he tenido un gran pasado o si más bien lo que tengo son ganas de echarlo todo por la ventana y recomenzar. Creo que más bien es esto último. Porque conocí bien a Diógenes. Llevo toda una vida almacenando los recuerdos visibles de mi pasado. El perfecto y el pluscuamperfecto. La cuchara de madera con la que me declaré un mes de octubre de hace mil años. El pin que nos pusimos en la solapa para sellar nuestra amistad un abril de hace dos mil años. El cartón de la primera caja de preservativos que compré sólo cuando te conocí a ti. Y si no terminé sepultada por los recuerdos que fui conservando fue porque un día entendí que el paso del tiempo podía convertirlos en hirientes armas. Así que, para no sufrir, decidí no almacenar más. Abrir la puerta. Y ponerlo todo, o casi todo, a la venta. Como las familias americanas en las pelis cuando hacen limpieza general. Al fin y al cabo, me dije entonces, todos esos recuerdos terminan arrinconándose en el fondo de algún cajón. Terminan llamándose trastos. Y sólo sirven para cubrirse de polvo. O para hacerte llorar de melancolía el día en que llegan de nuevo a ti cuando ya casi ni creías acordarte de ellos.

Al fin y al cabo, me digo ahora con mi pasado esperando tras la puerta a que lo eche al contenedor, no preciso ver ni tocar para recordar. Lo que fui estará siempre sedimentado bajo lo que soy. Y para eso no hay bolsa, por muy XL que sea, que sirva. Qué gran putada.