Qüestió de sort

Si em dius adéu
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell trenqui l'harmonia del seu cant
que tinguis sort
i que trobes el que t'ha mancat en mi

Si em dius: "et vull"
que el sol faci el dia molt més llarg
i, així, robar temps al temps d'un rellotge aturat
que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar ahir

I així pren, i així pren
tot el fruit que et pugui donar
el camí que, poc a poc, escrius per a demà.
Que demà, que demà
mancarà el fruit a cada pas;
per això, malgrat la boira
cal caminar

Si véns amb mi no demanes un camí planer,
ni estels d'argent ni un demà ple de promeses,
sols un poc de sort
i que la vida ens doni un camí ben llarg.

Que tinguem sort, Lluís Llach

A la gent que entén que tot es qüestió de sort.
A la gent que la sap aprofitar quan la té.

A, B, C ó D

Pas uno: punxar en la banda blanca de dalt. (Els que no dominem la informàtica recubrim la nostra ignorància de misteri)

Pas dos: contestar a la següent pregunta.
Qui de tots està pitjor?
A-Els d'OK Go, que són els quatre frikis que ixen al video i que ballen –molt dignament, tot siga dit– la coreografia de la cançò original, 'A milion was to be cruel'.
B- Els que van versionejar este video y van provar com quedava el ball amb més de deu cançons de tots els estils: REM, Miguel Bosé, Narco, Manolo Escobar, la de 'Forever young'... I fins i tot amb la dels micròfons (atenció amb ella, que amenaça este estiu)
C-Senzillament, jo, que he fet una gran tasca d'investigació nadant en els mars del youtube i he vist totes –i quan dic totes és totes– les versions del video original dels d'OK Go.
D-Vosaltres, que visiteu este blog que supura tristor i que haveu suportat el video, cortesia de la casa.
I fins ací puc llegir.

Pas tres: Quan quedem per a un suicidi col.lectiu?

Pas PP (post post, ejem, no pensar malamente): és que el desfici és lo que té. Però tot siga per riure's un poquet, que els 34 músculs que donen la felicitat estaven queixant-se d'haver-los abandonat.

"Tan diferente, tan natural, tan divertido y especial, tan adorable, tan perspicaz, tan ocurrente, tan singular, tan él, tan seguro, tan casual, tan sorprendente, tan superguay, tan guay que a su lado resultas francamente insubstancial". Toma ja!

Temps que mor

La velocitat és una mesura matemàtica. L'espai també, encara que la distància entre dos punts no sempre és un número. Perquè de vegades eixa distància és, simplement, més gran de la que voldries. De vegades deu centímetres són un kilòmetre llum. Però on els científics van derrapar que ni Fernando Alonso va ser amb el temps. I, per a dissimular, es van inventar els rellotges de sol. Els d'arena. Els de corda. I finalment, els digitals amb calculadora incluïda. Que era el que tots voliem com a regal de comunió. Sabien lo que feien els inventors de rellotges. Estaven posant a l'abast de tots la medició del temps. Però sols ho feien per a dissimular el fet que el temps és personal i intransferible. Com els carnets d'identitat. Per això no valen sistemes universals de medició amb el temps. Perquè no hi ha rasadora més maleable. Perquè el temps és literatura. I ja poden empenyar-se els de ciències.

És per això que hi ha minuts interminables. O minuts eterns. És per això que hi ha hores del passat que estan incrustades en les presents. És per això que hi ha dies que semblen no passar. I, sobre tot, nits. Que hi ha dies que s'esfumen massa pronte. Temps que s'estanca i que fa pudor. Com l'aigua que no mou. Temps que vola mentre et creixen les ales. Temps que no aplega. Temps malbaratat. Guanyat. Espés com la xocolata. Passat com l'únic arròs que sé fer. És per això que existeix un estiu que va ser el millor de les nostres vides. O els dies closca. Hores en les que l'univers eclosiona. Hores que passen sense pena ni glòria. I éstes sempre són massa. L'hora zero. El minut zero. El segon zero.

I és que no hi ha relativitat més gran que la del temps. Ni possessió més valorada. Ni possibilitat més infinita que la del dia per encetar. Ni manifestació més clara del que sóm. Eres les hores que perds davant del youtube. I tan feliç. Però sempre hi ha temps per a tot fins que aplega el dia en què deixa d'haver-lo. Tic-tac. Tic-tac. Tic-tac. El rellotge batega. Fins que les piles deixen de funcionar. I ja pots besar lentament, ja. Que els amors sempre acaben morint. És l'única cosa en què els done la raó als de ciències. En què, al final, tot, absolutament tot, acaba en el perol. I sense possibilitat de resurrecció.

La pell ferida

Tot és reduix a la pell. S'inventem problemes contínuament per a disfressar de complicacions la realitat quan tot és més fàcil i primari del que sembla. Tot és pell. La pell atrau. La pell s'eriça. Llig. Recorda. Enyora. Dues pells poden electrocutar-se. Imantar-se de forma animal. O repel.lir-se. Una vegada vaig llegir que és la pell la que determina les compatibilitats entre les persones. Que sobra amb tres minuts al costat d'una altra pell per saber si la voldràs tocar. Si l'odiarás. Si et recolzaràs en ella. Com si, al conèixer a algú, les dues pells entaularen la seua pròpia conversa amb ultrasonits imperceptibles en el món dels decibel.lis i el reproductor d'mp3.

-"Hola. ¿I tu què tal?" (perqué a les pells també els agrada Friends)
-"Eh, res, per ací" (i també tenen converses de besuc)
-"¿Saps que t'he de dir? Que eres la pell del pare dels meus fills".
Així de directe. O l'altra possibilitat:
-"Mira, crec que tu i jo... nonaino naino".

Les pells ho tenen clar. I nosaltres s'empenyem en complicar-ho. En recubrir-ho de paraules. En abrigar la pell de formalismes i convencions. De falsos arguments. I el que deuriem fer és tot el contrari. Deuriem aprendre a escoltar la nostra pell. A saber quan necessita una caricia. A deixar-la tranquila quan plora. Perquè hi ha dolors que només pateix la pell. Com l'absència de l'altra pell. La pèrdua d'allò físic que una vegada s'ha tingut i que no es tornarà a tocar no se sent en l'ànima. Em sap mal, amics poetes. Però la pèrdua d'una altra pell se sent en la epidermis. O allà dins, en la hipodermis. I, de vegades, quan se sent molt a dins, molt a dins, fa tant de mal que plores. Plora l'ànima, sí. Però la punxada està clavada en la pell. I, quan la pell està ferida, no valen les tirites ni el betadine. Ho sé perquè tinc un tros de pell en carn viva. I els metges diuen que, en estos casos, hi ha poc a fer. T'unten de crema i t'embenen. Et posen la vacuna antitetànica. I et recomanen protecció pantalla total per evitar que el sol acabe deixant senyal. Però no t'asseguren res. Pot haver curació. Però també pot quedar-te el record a la pell de per vida. Menuda merda. Al final semblaré una pija, amb tantes marques.

Qui em manaria haver acariciat, sense voler, el tub d'escapament de la moto. Qui em manaria haver acariciat, volent, el teu cos.

(Des)contant dies

"Un dia pot salvar-te la vida. Un dia pot arruïnar-te la vida. La vida no és més que quatre o cinc grans dies que ho canvien tot"
Los chicos de mi vida

Anatomia de wella

Hui tinc el cor als peus. Senc els seus batecs sobre les rajoles. Bum, bum, bum, bum, bum, bum. El tempo més ancestral en sabatilles d'anar per casa. Sístole i diàstole a ras de terra. L'órgan que em dóna la vida traslladat a 1'72 metres del que me l'explica, més mal que bé. Aurícula i ventricle instal.lats entre la duresa cavernícola del metatars. El bombeig que m'escalfa partint des del congelador del meu cos. Miocardi i endocardi entre bambolles. Epicardi i pericardi sumergits en una safa d'aigua. Saltratos per a l'arritmia del diumenge de matí. Necrosi per infart de deu centímetres de tacó.

Juguem?

De risc en risc, i tire perquè em toca.
Perquè em toca guanyar, clar.

Desmemòries

Hui m'he posat el vestit que em vas llevar fa un any en aquella nit en què vaig renàixer. I li he preguntat si se'n recorda de tu. Si se'n recorda de com va anar caent poc a poc dels meus muscles. Suaument. Com quan em besaves sense avidesa. Li he preguntat si se'n recorda de que el va véncer la pell. La meua pell contra la teua. De que el vam oblidar tota la nit arraconat en l'habitació. De que, malgrat això, era el teu vestit preferit. De que aconseguia que em mirares com si els meus ulls foren ta casa. Com si hagueres estat esperant tota la teua vida a que apareguera. Sols per a tornar-me a besar. I per a tornar-me-lo a llevar.

Però el vestit no et recorda.

Tampoc et recorda el sofà del comedor que et rebia de nit i et despedia de dia. Ni la gerra d'aigua que sempre agafaves abans de refugiar-nos en la nostra particular talaia. Tampoc sembla recordar-te la part del meu llit que sempre durà el teu nom per molts que l'ocupen després. Abans preguntava per tu. Ara ja no et recorda. Ni els quatre espills del rebedor en els quals et miraves abans de tornar a la realitat i, en una mostra de coqueteria masculina que em sorprenia en tu, t'arreglaves més mal que bé els cabells. Els quatre espills que van presenciar la nostra despedida. I la despedida de la despedida. I la despedida de la despedida de la despedida. Ni tan siquiera la porta, que va ser la que et va dir l'últim adéu que les llàgrimes m'impedien pronunciar, se'n recorda ja de tu.

Sols jo me'n recorde encara de tu. També en això m'he quedat soles.

Shh! (tercera part)

"Tard o prompte, aplega un moment en què parlar i estar callat és la mateixa cosa".
Cinema Paradiso.

No és el despertador

No és el despertador. És l'esperança, en realitat, la que ens deperta cada matí. I no sóc creient, encara que em vaig criar en un col.legi de monges. Com mitja generació naranjito. Però d'allò ara ja soles queden unes cançons de guitarra per a la missa dels diumenges que comence, i mai acabe, quan estic borratxa i m'agrade. Malgrat el meu ateisme, insistisc: és l'esperança la que sona a les 8'50 de cada matí a un pam del meu llit. Sona horrorosa, això sí. Pi, pi, pi, pi, pi. Però se li ha de perdonar que tinga una mala oïda musical. I pitjor veu. Perquè l'esperança és l'única que aconsegueix el que cada nit sembla impossible: que abandone la closca del meu nòrdic i em torne a alçar. L'única que aconsegueix que confie en que, com diu el mestre Serrat i ens va recordar el senyó P-lat, hui pot ser un gran dia. O el gran dia.

I sí. Tal volta em quede esperant. Tal volta hui acabe sent el pitjor dia. Però aleshores esperarè a demà. Perquè sense esperança no sóc ningú. Per les meues venes no corre soles sang. Quan em fan una anàlisi, les infermeres no se n'adonen però el que m'extrauen són, en realitat, il.lusions. Les que he tingut. Les que tinc. Les que tindré. Perquè el que em fa viure, en realitat, és la il.lusió. La il.lusió de ser feliç. La confiança en que m'ho meresc. Per això em condemnes a cadena perpètua quan em dius que no m'il.lusione. Perquè no sé suportar este món i les seues absències d'altra manera.

I've been down and I'm wondering why
These little black clouds keep walking around
With me, with me
It wastes time and I'd rather be high
Think I'll walk me outside and buy a rainbow smile
But be free, they're all free

So maybe tomorrow
I'll find my way home

I look around at a beautiful life
Been the upperside of down
Been the inside of out
But we breathe
We breathe
I wanna breeze and an open mind
I wanna swim in the ocean
Wanna take my time for me
All me

So maybe tomorrow
I'll find my way home


PD: a esta cançó, Maybe tomorrow, de Stereophonics, la vaig descobrir en un capítol de Un paso adelante. Per a que després digueu!!! I em vaig enamorar d'ella. Després la vaig endevinar en la pel.lícula Crash i la vaig tornar a sentir en la serie One Tree Hill. Però quan més m'ha agradat, i encara que l'hauré escoltada mil vegades, és quan se me feia de matinada amb ella. I, com diu el moreno, no te he dicho ná y te lo he dicho tó.
PD2: I, quan sàpia com pujar-la del youtube, ho faré. Per a que se vos faça a tots de matinada amb ella...



PD3: Sí, senyor!!! Em casaré en qui voldré, jajajaja!!!!

L'ordre dels factors

Què és primer: el perdó o l'oblit?

Vint lliçons

Que els perdedors també guanyen
Que, fins i tot, són els que més guanyen
Que tots sóm uns fracasats. Però continuem lluitant per la victòria
Que hi ha que intentar-ho. Sempre
Que en totes les families couen faves
Que el pares són, per definició, els que t'animen a competir i et diuen com fer per guanyar
Que les mares són, per definició, les úniques que saben com eres i que estan en tu si perds
Que hi ha dolors que solament saben consolar els teus germans
Que els de la teua familia són els únics que farien el ridícul amb tu per evitar que el feres tu soles
Que, si t'agrada volar, cal trobar la manera de fer-ho, encara que sigues daltònic i no pugues pilotar
Que els anys d'institut són els anys universals del patiment
Que, de vegades, la millor paraula per a trencar un llarg silenci és "¡joder!"
Que hi ha persones, o personetes, que donen lliçons, o grans lliçons
Que les xiquetes americanes són grotesques. Tant com els seus pares
Que, per a ser una autèntica xiqueta de set anys, s'ha de tindre panxeta
Que la vida és un llarg camí amb una camioneta que s'estropeja només ixir de casa
Que si la camioneta no funciona, hi ha que espentar-la entre tots
Que la música de Devotchka és de puta mare
Que Superfreak és una gran cançò per a fer una gran actuació
Que la tragèdia i la comèdia van de la mà

A la tendra història de Pequeña Miss Sunshine. I a la seua banda sonora. La pel.lícula que m'ha salvat de l'abisme del cap de setmana.

Encadenats

Si jo vaig besar a Ernesto, Ernesto va besar a Mónica, Mónica va besar a David, David va besar a Laura, Laura va besar a Esther, Esther va besar a Iván, Iván va besar a Carla, Carla va besar a Raül, Raül va besar a Aitana i Aitana va besar a Toni, ¿es pot dir que jo també he besat a Toni?

Si jo vaig besar a Ernesto, Ernesto va besar a Lidia, Lidia va besar a Nacho, Nacho va besar a Lorena, Lorena va besar a Óscar, Óscar va besar a Tatiana, Tatiana va besar a Eugeni, Eugeni va besar a Ana i Ana va besar a Ernesto, ¿es pot dir que vaig besar dos vegades a Ernesto?

Si jo vaig besar a Ernesto, Ernesto va besar a Elena, Elena va besar a Pau, Pau va besar a Marisol, Marisol va besar a Fran, Fran va besar a Marisol, Marisol va besar a Pau, Pau va besar a Elena, i Elena va besar a Ernesto, aleshores sí que no hi ha dubte: Ernesto també em va besar.

O això, o vivim la versió 2007 de Melrose Place.

Shh! (segona part)

Odie el silenci que calla allò que voldria dir-te però ja no diré.

Sense salvació, o no

No m'agraden els covards. Puc suportar, això sí, els dubtosos. La vida és, la veritat siga dita, un gran dubte, des del principi fins el final. D'on venim? On anem a parar, si és que anem enlloc? La vida és l'elogi del dubte. Per això cal valentia. La valentia per viure. I per tractar de trobar, i afrontar, les respostes. La valentia de perdre i de donar-li l'enhorabona a qui t'ha abatut. La valentia de guanyar i d'alçar els braços per celebrar-ho com cal. La valentia per decidir que, acabes com acabes, has de jugar. Per això mateix odie els covards. Perquè en la vida no val la prudència. No val la mitja. La vida és el tot. És la locura. Fora d’ella soles està el manicomi del no-res.

Durant molt de temps he sigut covarda. No m'he odiat, però he sigut covarda. Sempre he necessitat d'un flotador. El mar em feia respecte si no podia 'tupar'. Fins i tot ni els manguitos em convencien. No era fàcil no ofegar-se amb eixos bíceps de plàstic. O algú ho ha conseguit? Hi havia que moure's, clar. Hi havia que estar en constant moviment per no tastar aigua salada. I menejar-se és, moltes vegades, el més difícil de fer. Els covards, de fet, esperen que la vida es moga per ella mateixa. Confien en la rotació i la traslació. Els valents la mouen ells.

Però ara note que he deixat enrere la covardia. No sé quan va la vaig abandonar. Ni com. Ni perquè. Va ser un adéu sense explicacions, un adéu descortés. Pero s'ho mereixia. Supose que, senzillament, un dia em vaig adonar que estava preparada per a actuar. I la covardia em retenia a la grada. Supose que un dia em vaig adonar que jo també estava preparada per als aplaudiments. O per a les tomatades. Supose que un dia vaig perdre la por a l'escenari. Que m'havia cansat de ser públic: a partir d'aquell moment anava a ser protagonista. Al menys, protagonista de la meua vida. No hi hauria covardia mai més. Optava pel tot. Per la locura. Pel susto. Era l'única forma de saber si devia haver triat mort. Perquè eixa opció sempre la tindré.

Moraleja: Un cantant el nom del qual no citaré per evitar represàlies deia que viure és el més perillós que té la vida. Pot ser haja de ser condemnat a l'horca, però té tota la raó. Penseu-ho. El més perillós no són les baixes. Ni les ferides que fan mal amb cada canvi d'estació. Ni tan siquiera els possibles atacs des de la rereguarda. La vida és més que això: la vida és el camp de batalla en tot el seu conjunt. I ahí no es fa altra cosa que batallar. Així que, ara, si voleu alguna cosa de mi, haureu de buscar-me al món dels valents. Sóc la que crida: "A las barricadaaaaaaaaaaaas!". Em sentiu?

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin suelo
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.

Mario Benedetti, No te salves

Així que el límit era açò

El dia en què has de menjar-te uns espaguetis amb cullera perquè no tens ni un puto tenedor net, eixe dia és quan te n'adones que, xavala, estàs més fotuda del que pensaves. Sobre tot, perquè tens rentaplats.

Shh!

Silenci: la solitud està parlant.

Tu què fas els diumenges?

Els diumenges són el que som. I no hi ha axioma més irrefutable que eixe. Perdem massa temps en presentacions i definicions. A la pròxima persona que conega, el primer que li preguntaré serà: "Tu què fas els diumenges?" Com aquella rateta presumida que investigava si els ratolins que la rondaven dormien per la nit o, pel contrari, es dedicaven a roncar. I si m'agrada la resposta, tal volta m'interesse saber el seu nom.

Pas per pas. Hi ha, per exemple, qui dedica el dia del descans oficial per a tragar-se tot el futbol possible. El que tiren per la tele i el de Caramanxel. El de la cervesa, les pipes, els insults i la gorra al cap. Per a ells, el dia del senyor és el del senyor.... Ronaldinho, clar!!! Hi ha qui el passa en el camp: fa la ruta del col.lesterol amb les veïnes o se'n va a Sant Antoni a rostir, a jugar a cartes i a sestejar baix d'un pi amb el gorro de la felicitat que es posa per a tapar una calva per la que asoma la maduresa. També hi ha qui opta per la versió platja i, aleshores, estira l'hamaca entre els peus d'uno de Madrid i el cap d'altre d' Almoïnes i s'arrebossa de sorra i sal només pel plaer d'esperar el segon de silenci en què podrà escoltar el so de les ones. Hi ha qui aprofita els diumenges per estudiar, per plaer o per obligació; qui dóna la volta als ponts mentre la seua vida va girant en espiral cap a un punt finit; qui els dedica al cinema; qui va del llit al sofà i del sofà al llit; qui els consagra, setmana rere setmana, a la ressaca i a la lleial amistad del vàter que no encontra en la barra del bar. Els diumenges són els dies de l'evasió, de les il.lusions, dels somnis. Però també són els dies del fracàs, de l'arrepentiment, de la mirada que rebota una i altra volta contra la paret. Són els millors dies de la setmana. O els pitjors.

Per a mi, els diumenges són els dies d'obrir els ulls a la primera claror i veure que dorms al meu costat. De comprovar que no ho he somniat. Són els dies del primer café per a dos a les dos i dels espaguetis, també per a dos, a les sis. Són els dies de construir el món perfecte amb paraules. Són els dies de besar-te sense tregua ni guerra i de fer-te l'amor. Són els dies per a volar en la tercera dimensió. I no entenc altra forma de viure-los.
Llàstima que també siguen els dies en què enyore tant tot açò...

Certeses

"T'he de dir una cosa, només una cosa, no ho tornaré a dir mai, a ningú, i et demano que ho recordis: en un univers d'ambigüitat, aquesta mena de certesa només es presenta un cop a la vida, i mai més, per molts anys que es visqui".
Los puentes de Madison, Robert James Waller

A totes les certeses que s'esfumaren. A la única que encara queda.