Despertares

Hi ha dies en què em desperte amb una cançó al cap. Com si, en somnis, hagués estant escoltant la ràdio en lloc de bussejar pel meu subconscient estressat. No seria extrany, però. Sóc una devoradora musical. Herència paternal. Alguns amics qüestionen el meu gust per a les cançons. I, pot ser, tenen raó. Però no m'importa. La música és lo que em permet seguir recordant quan estic a punt d'oblidar. És la meua personal connexió entre passat i present.

Hui he despertat amb una cançó al cap. Feia temps que no l'escoltava i, tanmateix, allí estava la melodia exacta: tombant i tombant pel meu interior mentre anava obrint els ulls. "Felicidad, qué bonito nombre tienes". Vaja sorpresa. Què deu haver-se activat en el meu inconscient per a que em desperte amb La Cabra Mecánica??? "Felicidad, véte tú a saber dónde te metes". Puje la persiana. Fa sol. I calor. Done la ullada que puc al carrer. Un home s'acaba d'asseure en un banc. Passarà allí mig matí. No té res més a fer. Una dona espenta un carro i enceta una barsella amb una veïna. El xiquet dorm tranquil. Un jove espera l'autobús. No ha estudiat per a l'examen de hui. Tant li fa. "Felicidad, cuando sales sola a bailar, te tomas dos copas de más y se te olvida que me quieres". Els peus han encetat la melodia... I, durant quatre minuts, la felicitat.

Pot ser la cançò haja sigut una premonició. O una advertència maternal. Pot ser la felicitat siga simplement aixó: pujar la persiana, vore el sol, i ballar i berrejar amb pijama, el monyo despentinat i les lleganyes encara pegades als ulls. Perquè, com diuen en una de les meues pel.lícules preferides: puede ser que no haya boda, puede ser que no haya sexo, pero, por Dios, seguro que habrá baile!!!!!!

Mata más gente el tabaco
que los aviones,
y he perdido el miedo a volar,
y enciendo la faria de las grandes ocasiones
en las nubes tengo un “Bemeuve”, una “Pleiestetion”, tu foto y un par de postales,
sigue escribiendo donde quiera que tú estés.

Felicidad, que bonito nombre tienes,
Felicidad, vete tú a saber dónde te metes.
Felicidad, cuando sales sola a bailar
te tomas dos copas de más
y se te olvida que me quieres.

Nada más verte le dije a mi sentido común
que no me esperara levantado
y al volver a casa una nota en el “livinrum”
un adiós en los morros
y desde entonces duermo solo
fintito, acabado, caramba
y pagando los recibos de la luz.

Cuando menos lo esperaba
de pronto un día
a mi puerta llamó la alegría
y resulta que tenía tu carita
y resulta que estabas tan rica y devoré tu piel, tu carne y tus espinas,
y rebañé to el suco, suco, suco,
y rebañé.

Desde entonces en verano nunca pido ensaladilla
ni antes de dos horas de digestión me tiro al mar
he dejado de abusar del tabaco, del café, del tinto y del prozac,
pura felicidad, pura felicidad, pura felicidad....

Principis i finals. O viceversa

Diuen que començar és el més complicat. Que després del primer pas, ja va –o deuria anar– tot rodat. Però a mi els finals sempre m’han semblat molt més difícils que els principis. I no perquè sàpia que, després d’un adéu, hauré de tornar a començar. El final és en sí mateix una auténtica tragèdia. És la caiguda del teló. És el contador a zero. És el “corto” sense el “cambio”. Amb cada adéu sempre se’n va una part de tu, el tu que coneixies fins a eixe moment, el tu que possiblement desconeixies però t’agradava ser. Eixe jo s’ha acabat. Kaputt. Fàcil de dir, però no de digerir.

Y héteme aquí, en un final que es también un principio.

“Señores pasajeros, el vuelo ha terminado. Vayan bajando del avión”, senc dir pels altaveus mentre l’hostessa amablement m’assenyala la porta d’ixida. “Gràcies per haver volat amb la nostra companyia”, em diu, somrient. No responc. No sé què dir-li. Sols tinc forces per començar a baixar cada graó metàl.lic amb una lentitud incòmoda per a la resta de passatgers però necessària per tractar d’assimilar el que suposa abandonar este viatge. Per tractar de mesurar les conseqüències de xafar sòl després d’haver volat. Al final, s’acaba fins i tot l’escala que em torna al món. I ahí estic jo. Sense maleta. Sense passaport. Sense connexió amb altre vol. Perduda al mig de la pista d’aterratge. Perduda en una nova ciutat interior. A ras de terra, de nou.

Y héteme aquí, en un principio que es también un final.