Quan te'n vas anar, vaig fer desaparèixer tot allò teu que havia quedat en esta casa. La borsa de tabac que, amb les presses, et vas deixar aquell matí quan cap dels dos sabiem que anava a ser l'últim que passaries ací. La camisa rosa amb què li vas regalar color al meu armari. El rellotge, també rosa, que em vas donar mentre jo fregava el deliri per culpa d'aquella febra. Els cors que revolotejaven per la meua habitació des d'aquella agotadora nit de febrer en què em vas confessar que t'havies enamorat de mi. El barrufet que coronava aquell centre fet per ta mare amb què vas aparèixer darrere de la porta d'un Nadal que olia a mandarines i a tu. El teu cd: la teua obra d'art més perfecta. El paperet que em vas deixar al cotxe aquell estiu de banquets, preventoris i romerals. Aquell estiu en què vam tornar a tindre disset anys. Això va ser el que més em va doldre: sabia que desfer-me de les teues cançons significaria un punt i final per a tu; desfer-me d'eixe paper, ple de lletres sinceres com mai més i guardat durant un any al calaix que més prop tenia, era el meu punt i final.
Però ja ho dius tu: la casa cau i els esperits es queden. I ací s'ha quedat el teu. En una cafetera gran que ja no he tornat a utilitzar. Arraconada a l'armari com la xica americana d'ulleres de cul de got amb qui ningú vol ballar en la festa de graduació. En una cadira buida amb la que encara no he tingut el valor d'enfrentar-me cara a cara. En el ciri antimosquits que vaig comprar per una celebració d'aniversari en el punt de partida que va aplegar tard. En les anxoves que encara roden per la meua nevera. En els danones que no estufe. En un pijama que ja no ol a tu i que em vaig posar de seguida quan em vaig ser infidel. En el vestit meu que més t'agradava. En un banquet al parc de davall de ma casa on ara no seuen ni els vells. En cada bona nit, amor meu, que ja no escolte quan entre a un llit gran i gelat sense tu. En Bi, el gato-perro que ara crie jo soles. En totes les pel.lícules de París. En cada divendres. En cada dissabte. En cada diumenge.
Diuen que als esperits hi ha que deixar-los marxar. Soles així ells, i nosaltres, recuperem la calma perduda. I sé ben cert que és això el que tu i jo neceesitem ara. Trellat, li vas dir tu en una mostra més de la teua sensibilitat. Però com fer que el teu fantasma se'n vaja? Com fer-ho si ell encara em dóna la mà?
