La felicitat és un ou i me'l menge aixina

Què va ser primer: ser feliç o pensar que sóc feliç?

La teua vall

Mentre active el meu GPS per a saber on estic exactament -perquè he tornat a la meua realitat però no em trobe en ella; perquè encara rellepe tres setmanes i mitja de rialles que m'han elevat al quadrat i han aclarit les incògnites de la meua vida- descanse el meu rostre sobre la teua pell de gitano.

I allí, olorant a herbes de Mariola i desfent i refent una madeixa de carícies, continue sense saber on estic. Però al menys sé que, en el moment exacte de trobar-me, m'agradaria fer-ho entre la vall dels teus omòplats.

Diumenge de fira

El meu cap hui: un ensordidor segundero. Una nòria de fira que roda, roda i roda impulsada per les petites pates d'un hàmster.

Pena

Es va assecar les insistents llàgrimes i, al retirar el mocador del rostre, va vore que estava tenyit de roig.

"Pot ser" -es va dir- "després de tant dolor i tanta pena, ja soles puga plorar que sang..."

Jo estic ací

Carregat d'una motxilla plena de mapes de ciutats, dones i concerts, em preguntes on he estat jo fins ara. I et conteste que ací. Amb la claredat del sol que comença a nàixer, et dic que sempre he estat ací. En la panxa del bou. Desgastant les sabates fent dia a dia el mateix recorregut. Et dic que mai he necessitat fugir. Mai fins fa poc, quan he volgut fugir fins i tot de mi mateixa. Però tot passa de llarg si deixes que passe. Si nades sota l'aigua quan les ones remenen la mar. O si no tens més remei que fer-ho. Perquè, després, res és igual. Ni el decorat. Ni tu. Ni tan sols la tempesta contra la que has lluitat. Per això he sobreviscut. Perquè he aprés a perdre les plomes amb cada canvi estacional. O a cubrir-me d'altres. No sé si més vistoses o més resistents. Però sí diferents.

Amb la claredat del sol que comença a nàixer, em preguntes on he estat jo fins ara. I et conteste que ací. Mutant la pell mentre la terra gira. O mentre la fan girar els altres. Intentant que el moviment s'ho enduga tot per davant menys el meu epicentre. Tractant de canviar sense moure'm per a que el passat siga un present quan la meua vida comence a rebobinar i et duga de nou, com està fent, davant de mi.

Quan és ara

-¿Volveré a reír?
-¡Claro!
-¿Cuándo?
-Cuando haya algo que te haga mucha, mucha, mucha gracia.

Sexo en Nueva York. La película.

Ganes, simplement

El cor em batega en quinta. Sense escalfament previ ni estiraments posteriors. Els peus se'n van instintivament darrere de qualsevol melodia. I el 1'72 que em separa del terra sols pot que tractar de seguir-los. I mentre hi ha melodia, no hi ha descans possible. Em dóna igual el que pensen de mi. El que diguen. El que creguen. No em calen vuit hores de són. Ni tan sols en tinc, de són. Empalme les nits amb els dies, els dies amb les nits. Embaste la vida amb llaços dels colors del arc iris. Xarre, xarre i xarre. Ric, ric i ric. La felicitat em fa suar. Però no li tinc por a l'esforç. I, a més, he descobert el nou continent: que la vida, la de les majúscules, és una conga amb Rafaela Carrá. Em besen granotes però ni tan sols m'importa perquè no han aconseguit que desaprenga a estimar fent l'amor. I a més, de tant en tant, alce els peus uns centímetres del sól sense necessitat de que tu em mires. La batalla em va mutilar un any, sí. Però ara toca recuperar-lo.

Un dia, per evitar una nit

Un dia em decidiré.

Un dia, mentre el sol es pose per darrere de les meues montanyes, em decidiré. Plegaré les camises. Tancaré amb pestell la meua vida. I començaré un camí perenne. Sempre cap el Oest. Sempre esquerrana. Sempre analítica. Sempre en contradirecció. Navegaré per la soledat dels oceans i la multitud dels nous continents. I em salvarà la llum del far. La llum del sol que aniré perseguint sense descans. Amb unes deportives gastades per evitar-me les bambolles en els peus.

Un dia em decidiré. Un dia correré darrere del sol fins el infinit i més enllà. Tot per evitar que aplegue la por. La foscor. La nit. Que és el mateix que dir les quatre parets. I, en totes elles, escrit el teu nom.

Constància

-Una vez un rey celebró una fiesta. A ella fueron las princesas más bellas del reino. Un soldado que hacía la guardia vio pasar a la hija del rey. Era la más bella de todas y se enamoró en seguida. Pero, ¿qué podía hacer un pobre soldado en comparación con la hija del rey? Un buen día consiguió hablar con ella y le dijo que no podía vivir sin estar a su lado. La princesa quedó tan impresionada por su fuerte sentimiento que le dijo al soldado: “Si consigues esperar cien días y cien noches bajo mi balcón, al final seré tuya”. Y a partir de ese instante el soldado se fue allí y la esperó un día. Y dos días. Y diez. Y luego veinte. Y cada noche la princesa le observaba desde la ventana pero él no se movía nunca. Con la lluvia, con el viento, con la nieve. Siempre estaba allí. Los pájaros se le cagaban encima, las abejas se lo comían vivo, pero él no se movía. Después de noventa días estaba tremendamente delgado, pálido. Al pobre le resbalaban las lágrimas de los ojos y no podía contenerlas. Ya no le quedaban ni fuerzas para dormir. Mientras, la princesa seguía observándole. Y al llegar la noche noventa y nueve, el soldado se incorporó, cogió la silla y se largó de allí.
-No me digas. ¿Al final?
-Sí, justo al final, Totó. Y no me preguntes cuál es el significado. Yo no lo sé. Si lo entiendes, dímelo tú.

Em dius que no m'estimes

Em dius que no m'estimes. Que no m'has estimat mai. Que vas creure que m'estimaves, però que va ser que no. I quatre paraules són suficients per a destrossar la meua història en tu. Que no és el mateix que destrossar la nostra història. "Va ser que no", em dius. Quatre glaçons de gel en una copa buida. L'únic que fan: soroll. I empres una tercera persona treta del mateix barret de copa que un dia va estar ple de petons pacífics i de mirades que ens duien a la guerra. Però no tractes d'enganyar-me. No tractes d'enganyar-te: la tercera persona no hi va tenir res a veure. Soles tu i jo. Perquè el que va passar és que tu no estaves i que jo no era. Tot en el mateix temps. Tot en el mateix espai. Tu no podies estar perquè jo no era. I jo no podia ser perquè tu no estaves. Així de causal. No hi ha va haver cap misteri. No ens van apartar els kilómetres. Ni el silenci. Ni les paraules. No va ser cosa del destí. No crec en ell. A la merda el destí si allò que un dia va unir les nostres passes va ser allò que un altre ens va apartar. Ens van separar les decisions. La teua decisió de fugir sense sentir-me. La meua decisió de quedar-me sense sentir-te.

I ara em dius que és que va ser que no. I no et culpe per creure que va ser cosa del món. D'una conspiració dels déus. D'una venjança de les víctimes de totes les inquisicions hagudes i per haver. Perquè si jo fóra tu, i no estaguera, pensaria el mateix. I no puc culpar-te per això. Sí per haver oblidat. Per oblidar que va ser, però que tu no vas voler. Que en un temps vam volar. I que ho vam fer junts. D'oblidar les nits en què moriem per sobredosi de petons. La certesa de saber que amb mi no et faltava res. L'única que crec que vas tenir abans de dir-me que no. Que és el que em dius ara: que no m'estimes. Que no m'has estimat mai. Em tires a la saca dels records. A una panxa de bou on no neva ni plou ni hi ha casetes de xocolate per fartar-me i convertir-me en una ronxa d'alèrgia a tamany natural. On sé que moriré sepultada per altres records condemnats a quedar en el teu passat per sempre més. Però no et preocupes per mi. No cal que em rescates el dia en què et faces major i conegues la soledat. Que jo, que disfresse com tu les històries per perdonar-me i sobreviure, soles puc que tractar d'assimilar les teues paraules quan em dius que va ser que no. I que no serà perquè no vols traçar rutes equivocades amb les persones amb què no sents el que una vegada vas sentir. Perquè, encara que la meua veritat no siga eixa, sé que el que estas dient-me, recoberta de mel o de fel, és també una gran veritat: no em vas voler. I no em vols. I des que m'ho has dit, m'he quedat sense forces per batallar ni paraules per dir. M'has derrotat. No m'has volgut. No em voldràs. No em vols. Touché. 3-1. Perquè ara que sé que no em vols, ara, soles ara, sé que ja no em dols.

Canvi climàtic

És quan em mires i jo m'he de convertir en estàtua de gel.

Una ment mentirosa

No intentes doblar la cuchara porque eso es imposible.
Simplemente comprende la verdad: que no hay ninguna cuchara.


La meua ment es una fàbrica de mentires. Una nau industrial que pirateja la vida en tres torns: primer, segon i tercer. Sense descans. I el soroll dels telers va emmudeïnt poc a poc el de la realitat. La general i la concreta: la realitat de les teues paraules. L'única cosa que em queda ara de tu. Perquè ara ja no em mires. O, més bé, ara ja no tens suficient amb mirar-me. Mirar-me, i mirar-te, com tú m'has mirat i como jo t'he mirat, no admitia complements. Mirar-se era veritat. La resta era prestidigitació. Ara em parles. Em parles sense que jo puga mirar-te. Amb l'orella apegada a un aparell que no sé si el que fa és apropar-nos tímidament o separar-nos per sempre més. I, potser per això, escoltar la teua veu em fa més fràgil. Perquè no tinc un rostre a la que anclar-la. Un rostre que m'impedisca fabricar mentires. Si et mirara quan em parles, sabria de què estàs parlant-me. De què no estàs parlant-me. Però tu no estàs ací. Estàs allí. O allà. I escolte les teues históries mentre pense que , en realitat, tampoc sé si tu eres el d'ací, el d'allí o el d'allà. I tu escoltes les meues pensant que estic on sempre. Que sóc la de sempre. No tenen res d'especials les nostres històries. L'especialitat requereix de molt més. I això em fa forta: creure que la teua vida, en realitat, no té res d'especial sense mi.

Però la teua veu em retorna la fragilitat. I quan me n'adone, ja estic atrapada pel soroll d'uns telers que embasten catifes de quimeres. I vull apretar el botó roig per aturar les màquines, però estic lluny, lluny. On es fabriquen tots els contes. I ja és tard: la teua veu és ara una veu que em demana perdó. Una veu que està arrepentida. Una veu que arrastra els peus. Que diu que no desaparega sense vore't per última vegada abans que la línia del be i del mal ens torne a separar. Que intueix que pot ser la vida siga més especial si, a l'obrir la porta del matí, em trobes despertant davant del mirall. Donant-li vida al que una casa de despreocupats sembla i una oficina en realitat és.

Però no et preocupes per mi: sé massa bé que la teua veu no demana res. Si de cas, dubta. Com ha fet sempre. Però no aconsegueix passar la frontera de la certesa. O, al menys, de la voluntat per trobar-la al meu costat. Sé massa bé que tot està en el meu cap. És l'activitat fabril i febril de la meua ment, que pinta de colors la teua veu en blanc i negre. Subestime el seu poder i, en realitat, la meua ment és capaç de fer el més gran dels miracles: continuar donant-me la vida. Encara que siga creant la més gran mentira del món.

Pot ser algun dia sàpiga emprar este poder per alguna cosa més útil per a la humanitat: doblar culleres i convertir-me en una guerrera espiritual.

Tú ya no estás, yo ya no soy

Mites comunicants

Mor el teu mite: naix el meu.

A la mierda

Acabo de meter mi pasado en cuatro bolsas de plástico. De las XL. Aunque no sé si en este caso el tamaño importa para definir lo que he sido hasta ahora. Sobre todo porque no sé si lo que pasa es que he tenido un gran pasado o si más bien lo que tengo son ganas de echarlo todo por la ventana y recomenzar. Creo que más bien es esto último. Porque conocí bien a Diógenes. Llevo toda una vida almacenando los recuerdos visibles de mi pasado. El perfecto y el pluscuamperfecto. La cuchara de madera con la que me declaré un mes de octubre de hace mil años. El pin que nos pusimos en la solapa para sellar nuestra amistad un abril de hace dos mil años. El cartón de la primera caja de preservativos que compré sólo cuando te conocí a ti. Y si no terminé sepultada por los recuerdos que fui conservando fue porque un día entendí que el paso del tiempo podía convertirlos en hirientes armas. Así que, para no sufrir, decidí no almacenar más. Abrir la puerta. Y ponerlo todo, o casi todo, a la venta. Como las familias americanas en las pelis cuando hacen limpieza general. Al fin y al cabo, me dije entonces, todos esos recuerdos terminan arrinconándose en el fondo de algún cajón. Terminan llamándose trastos. Y sólo sirven para cubrirse de polvo. O para hacerte llorar de melancolía el día en que llegan de nuevo a ti cuando ya casi ni creías acordarte de ellos.

Al fin y al cabo, me digo ahora con mi pasado esperando tras la puerta a que lo eche al contenedor, no preciso ver ni tocar para recordar. Lo que fui estará siempre sedimentado bajo lo que soy. Y para eso no hay bolsa, por muy XL que sea, que sirva. Qué gran putada.

Podria, però no

Podria, per exemple, anar despertant poc a poc camb la cançó més bonica del món en el diumenge més assolejat del món. Podria, per exemple, posar-me el món per montera i recórrer els carrers del infinit i més enllà. O, simplement, finiquitar el meu dolor de una silenciosa portada. Podria, per exemple, obrir-li les comportes dels dics a altres. I que les seues mans escrigueren testaments sobre el meu cos. Podria desfer la madeixa en què s'han convertit els meus pensaments. O estirar el meu gadgetobrazo i abastar la montanya més alta. Podria tocar a les portes del cel per a dir-li quatre coses a Sant Pere. O baixar a l'infern per a anar-me'n de festa amb els maleïts i beure'm tot el seu moble bar. Podria, per exemple, ballar tota la nit fins a convertir-me en un mar de sudor. Podria desplegar les ales, volar i descobrir nous oceans. O creuar nadant els tolls del camí. Obrir el paraigües i que tot em regolara. Regolar com una mandonguilla per la vida i, al final, morir-me de risa.

Però sempre, sempre, sempre, preferiria estar besant-te.

Pues eso

Volición x 2=0

Es triste tener que pedir que me quieras.
Pero más triste aún es tener que pedir que me quieras querer.

Shh! (quinta part)

Mujer campana

Suerte que mis pechos sean pequeños y no los confundas con montañas. Suerte que heredé las piernas firmes para correr si me hace falta.

Cuestión de densidad

Fue el día en que la ciudad olía a aceite frito.

Mirara hacia donde mirara, sus manos removían olor a pescaítos del sur. A buñuelos de viento. A calamares del bar de la esquina que cocinaba aquella oronda mujer que hacía las veces de madre del barrio. Así que debió ser que los efluvios del aceite se le subieron a la cabeza. Debió ser que quedó ebria de fritanga. Porque ella estaba tranquila. Pensando que no pensaba en nada. Pero esas cosas pasan. Uno se cree a salvo de todo. Ha cerrado las compuertas. Ha echado todos los cerrojos de todas las puertas. Y se ha refugiado en la última habitación del pasillo. La que siempre queda a mano derecha. Armado con guantes de boxeo. Preparado para atacar. Pero entonces el olor de aceite inunda la ciudad. Como una marea de sardinas fritas que encuentra las hendiduras para atracar en tu refugio. Aprovechando cualquier tiempo muerto. Cualquier talón. Los de Aquiles y los del resto de la mitología griega. Serpentea por ellos hasta que se topa con tus fosas nasales. Y entonces ya sólo puedes hacer una cosa: prepararte para morir borracho de aceite.

Cuando el olor a aceite frito llamó a su puerta, la pilló en bragas. Literalmente. Era el último vestigio de la visita del amante de marzo. Él se había ido horas antes. De madrugada. O quizá sería más correcto decir que ella lo había tirado de casa horas antes. Y eso que la cama en la que se medio dormían después de follar era grande. La escogió interminable un día en que su soledad lo era todavía más. En ella podía dormir con compañía sin tener que respirarla. Sin tener que tocarla. Ni tan siquiera intuirla. Pero ella quería toda la cama para sí. O, cuanto menos, lo que quería era despertar sola. Podía compartirla con tigres o leones. Con vencedores o vencidos. Con magos y sicarios. Pero no quería despertar con ellos. No quería jugar al amor si el sol la miraba. Por eso, después de revolcarse con el escogido ese mes entre el bestiario, se puso tosca. Agria. Complemento. Y consiguió aplazar la farsa para la noche siguiente con excusas baratas. "Hoy no, cariño", le dijo. Era lo mismo que le dijo al amante de febrero. Y lo mismo que pensaba decirle al del mes de abril. No tenía remordimientos por ello. En el fondo sabía que también ése era el juego. Nunca supo a ciencia cierta si estaba ganando. O si había entrado en bancarrota por los siglos de los siglos.

Pero tuvo que llegar el olor a aceite. Y no el de cualquier aceite, no. No el de la libertad de las campiñas, no. Ni el de la fiesta de farolillos. No el del sudor de los jornaleros. El aceite podía llegar a oler a azahar si uno cerraba los ojos y era capaz de dibujar lunares sobre una piel gitana. Pero el que le llegaba por dios sabe qué rendijas no era el olor del aceite fresco. Joven. Virgen. Todo lo contrario: era el olor de un aceite frito. Reutilizado y manoseado hasta quedar prestado. Un aceite de talla XXL. Senil. Arrugado como las papas que se cocinaban con él.

Así, manoseada, senil y surcada, se sintió ella cuando el fuerte olor a aceite frito le llegó a los pulmones, se paseó por sus venas y salió por su boca entreabierta, convertido en desecho al cuadrado. Y, por primera vez en su vida, se dio asco a sí misma. El estómago le pesaba tanto como si hubiera acabado de devorar una plantación entera de patatas fritas para calmar el hambre felina de la madrugada. Le pesaba el bazo. El apéndice. El corazón. El cartílago de la oreja derecha. Quiso vomitar. Que se hiciera de nuevo de noche para que la luna bajara la marea de aceite frito en que se estaba quemando lentamente. Pero ella era de las que tragaban saliva y seguían caminando. Y tenía la certeza de que aquella peligrosa ancla había entrado por su puerta para quedarse amarrada.

Por eso, porque supo que el dolor sería infinito si no lo convencía para subirlo al cuadrilátero, se levantó de un salto de su enorme cama. Ella y las diminutas bragas con que la descubrieron, esa noche, primero el olor a sexo y, después, a aceite frito. No dio tiempo a la tregua. Al concilio. Al paso atrás. Simplemente abrió la ventana para intoxicarse del perfume que desprendía el suburbio en el que vivía desde que se mudó a la capital con los dieciocho recién cumplidos. Y así, encaramada con sus pequeñas bragas al mundo de mierda en el que sobrevivía desde entonces, inhaló el olor de la resignación de todos los bares de carretera que había pisado. De todos los sueños que se le escapaban como pompas de jabón por entre los buñuelos de viento. De la soledad que compartía con aquella oronda mujer que amamantaba a todo el barrio. Y borracha de deshechos, cogió una moneda de las que habían rodado esa noche por el suelo de su habitación y la lanzó al aire. Salió cruz.

Se vistió con los mismos pantalones de la noche anterior. Con la misma escueta camiseta. Se recogió el pelo en una cola de caballo. Y se cubrió el temor con unas enormes gafas de sol. Pero abrió decidida la puerta y la cerró de un portazo.

Al menos por esta vez, el olor a aceite frito no iba a flotar por encima de ella.

Amor bipolar

Girem el cantó del temps.
I tu continues preguntant-te que perquè sí. Jo, que perquè no.

Dance night fever

Mireu, maleïts, mireu.
Que la que dansa sóc jo.

...i jo de tu

Mans gruyère

No poses la teua felicitat en les meues mans. No me la regales envolta en paper nacrat i un llaç roig. Ni me l'envies per correu certificat un dia anònim de sol exultant. No pretengues que l'aprete fort entre els meus dits per a que no s'escape. Perquè ja no em queden forces. Perquè la teua felicitat s'esgolarà entre les meus mans ferides en guerra. Els francotiradors les van convertir en unes mans gruyère. I quan més aprete la teua felicitat entre elles, més depressa l'escorreré sobre el veí de baix. Per això evita sentenciar-te entre les meues mans. Ni tanmateix en primera instància. Perquè he acabat convertint en mirall trencat tot allò que un dia vaig tocar amb elles. La il.lusió. El demà. El cim de la muntanya més alta. El seu rostre. Perquè ara tot regola sense remei per entre els meus dits. Tu, i la teua felicitat. Jo, i la meua felicitat. Formant en terra alguna cosa que un oceà de llàgrimes sembla i que una bassa de dolor no és.

Així que no deixes caure lleugera com la seda al vent la teua felicitat sobre les meues mans. No ho faces. Que ara ja soles sé emprar-les per a remenar el blandiblú en què s'ha convertit la meua pròpia merda.

Sols una última questió: tu no poses la teua felicitat en les meues mans. Però puc deixar jo la meua en les teues?

Deconstrucció de la metàfora

La meua vida sense tu: una borsa de pipes sense sal.
No sap a res.

La perfecció del pretèrit

Et perdia poc a poc.
Et perdia dia rere dia.
Et perdia amb cada exhalació.

Fins que un dia et vaig perdre del tot.
És així com un pretèrit imperfecte es transforma en perfecte?

Propietat

I els valents qui van ser: aquells que se'n van anar o els que es van quedar?

Temps minimal

Hi va haver un temps en què menys era més.
En eixe temps, sols necessitava una llapicera per a pintar de color les fosques vesprades d'hivern. Em sobrava amb un poal ple d'aigua per a passar tot un estiu seguda al balcó mirant les ones. No em calia més per viure que la llibertat que respirava en el humid carrer de la meua infantesa. La mà de la meua iaia agafada a la meua mentre sestejava. La sintonia de Comando G de fons. Ma mare tornant a casa.

Hi va haver un temps en què menys era més.
En eixe temps, inventava l'acudit més divertit amb el nom dels planetes del sistema solar que ens havien manat estudiar. Escrivia notetes per a demanar perdó que deixava sobre la taula quan tots estaven ja dormint. I la felicitat era una bolsa plena de Coconut. La primera sessió de cinema amb les amigues en el Goya. Folrar els llibres cada setembre mentre els olorava.

Hi va haver un temps en què menys era més.
En eixe temps, l'amistat era falsificar juntes els nostres carnets d'identitat en la meua habitació. Seure juntes sota una olivera en horari de classe. Morir de festa el dia dels xiulitets-glòria-mona-filaetes, però morir juntes. Dormir cinc en un mateix matalàs i haver-se de girar totes al mateix temps. I em bastaven les teues orelles per a renàixer cada diumenge.

Hi va haver un temps en què menys era més.
En eixe temps, enrojolia quan em mirava el meu príncep blau. I, quan anava amb un xic al cinema, no podia deixar de pensar en l'electricitat del centímetre que separava el seu braç del meu. Creia que l'amor era estar cinc segons seguda al parque xarrant, besant-te, xarrant, besant-te, i que el rellotge haguera marcat el pas de tres hores. No en sabia més. De passats ni de futurs. Ni volia més. Sols que m'abraçares en silenci mentre dormies contra la meua esquena, després d'haver-me fet l'amor per primera vegada.

I ara, que sé diferenciar les quantitats, no pague si no és amb targeta de crèdit. Demane vi quan sope fora de casa. Planeje les vacances amb total llibertat de moviment i pressupost. Tinc una llista plena de teléfons. Un centenar de cds de música. Duc tacons de quinze centímetres. Em codeje amb la història del meu poble. Sóc capaç d'entendre pel.lícules en anglés. Dorms amb mi cada nit. I, tanmateix, més no és res d'aixó. Més és tancar els ulls i tornar a una blanca i austera habitació on puc agafar de la mà a la meua iaia mentre sestege. On el mes de setembre escampa olor a llibres. On atemptem de nou contra la llei, però juntes. I on em tornes a fer l'amor com si fóra la primera vegada.

Raó de ser

No és el que tinc. Ni el que sóc.
És el que he perdut.

Paisanatge local

Un mòbil desesperat per ixir de l'oficina pegat a l'orella d'un jove. Una esquena de cuir retallada contra la porta oberta del castell. Una parella de castellans –ella per davant d'ell– que es recriminen que, oye, van a llegar tarde. "Como siempre", clausura ella. ¿Aniran la manifestació contra el tancament del repetidor de TV3? Quatre ballarines dansant en dos peus. Quatre boles blanques d'arrecades sense billar. El dependent abertzale de l'òptica. Mmmm... "Éste es de Hannibal Laguna". Noves paraulotes en boques adolescents. Pells de pipes davant del banc. L'amic del meu amic ja amb dos nanos. I dos anys més que jo. La que ahir jugava a la Barbie cantant-li a les segones oportunitats. Els nous rics passetjant un gos llavat amb Blanco Nuclear. Tres rúbies parlant rus. Rumanés. O txec. Un riure universal. El de les tres rúbies i el del xiquet perseguit per son pare a l'únic parc. Un camallarg promocionant una nova tenda. Publicitat que cau del cel. Una parella que es besa en un semàfor. El roig que dóna llum verda a la passió. Solroca amb un maletí. I sense la càmera de fotos. Uno de vint que condueix un cotxe, també de vint. La seua mirada que es creua amb la meua sense haver-li donat preferència de pas. Mmmm.... Feromones volant de la mà de viagres pels carrers de la meua ciutat. Divorç per incompatibilitat sexual. La loca del cigarret constant més enllà de la mort que pregunta pel periòdic de demà. Un portal mal pintat. I sense tu esperant-me. Unes claus perdudes en l'infinit bolso de Mary Poppins. Ma casa.

I, per fi, jo.

Extàtica estàtica

Ara escalfes.

Però un dia correràs. Correràs sense descans ni destí. Boxejaràs contra els murs dels laments. Trencaràs tots els silencis. Creuaràs oceans. Escalaràs inferns. Volaràs amb les mans del rellotge. Viuràs 24 dies en 24 hores. Cosiràs ponts aèris. Donaràs la volta al món en 360 pulsacions. Sumaràs cames, mans, boques. Multiplicaràs el resultat pels kilòmetres recorreguts. I el número que obtingues serà el preu just de la teua fugida a cobrar en meta.

Un dia correràs maratons. Escaparàs dels fantasmes buscant la medalla d'or. I, a l'estirar muscles i vivències, entendràs que, per a viure i no morir en el intent, no calia córrer. De la mateixa manera que, per a continuar respirant, no cal obrir més la boca. Entendràs i maleiràs no haver-te deixat dur pel corrent. Maleiràs i entendràs que tot era molt més fàcil. Que, per a sobreviure, no calia tanta lluita. Tanta ressistència.

Simplement bastava amb fer-se el mort per a que el mar t'haguera dut lentament, com una nana, a la seua superfície.

Immersió

Existeix la possibilitat. Petita, minúscula, enana, centessimal, insignificant, quasi invisible, submergida, coberta per una escafandra d'acer. Però existeix.
La possibilitat de que, en el fons del poll del pèl de l'ull de la granota del pal del clot del fons de la mar, estiga tenint realment el que vull.

La contrareforma

1.- Puc perdre-ho tot, però mai l'esperança en recuperar-ho.

2.- Seré condescendent amb mi mateixa quan m'haja fallat. M'abraçaré durant cinc minuts, em colpejaré en l'esquena i em diré: "ala, xavala, a menjar-se la vida".

3.- La felicitat no ha de ser sempre la dels demés. Baixaré a l'epicentre de la terra si algun dia descubrisc que la meua s'amaga allí.

4.- Caminaré amb valentia. Enfortiré les cames per escapar dels covards. I sentiré el soroll de les meues pases sense necessitat de posar-me tacons.

5.- Em donará igual ser o no perfecta. Políticament correcta. Simplement ser ja és important.

6.- No em cansaré mai de voler besar-te. De voler fer-te l'amor com la primera vegada. De voler mirar-te d'ací trenta anys, amb el teu colesterol alt i les teues canes, preguntant-me on t'havies estat amagant fins eixe moment.

7.- Tractaré de no cometre els mateixos errors. Però preferiré una punyalada mortal que anar llanguint poc a poc.

8.- Tindré sempre els ulls ben oberts, malgrat la meua miopia. La vida no es viu en cinemascope.

9.- Pronunciaré el teu nom tots els dies en secret. Quan ningú m'escolte. No deixaré que l'oblit t'atrape. El teu lloc, cada vegada estic més segura, no és l'ombra.

10.- Despertaré tots els dies pensant que hui sí. Que desitge tant que siga que sí que és impossible que el món no es conjure algun dia per a donar-me el que vull. Encara que siga per fer-me la punyeta.

El cigne que duc a dins

Tots deuriem morir així. Amb la música d'un trist i solitari violí de fons. Aletejant ones i escampant amb elles l'olor de la mar. Cedint al teló final i rebelant-se amb fúria alhora. Donant pasos precisos per milimétrics i milimétrics per precisos en l'última funció. Deixant sobre la vida les petjades d'unes sabates de ballet de punta. Com un cigne suau, delicat, bellament resigant al seu destí mortal.

Maya Plisestkaya va aprendre a morir així després de vuit-centes funcions. Quantes em caldran a mi per aprendre a morir, ressuscitar i viure com el cigne que sóc?

Bye bye, passat

Finalment, va ixir per la porta. I, mentre començava a baixar els graons, es va girar no sé ben bé perquè i em va mirar per última vegada. "Ya nos veremos un día de estos por ahí", em va dir. "Claro", li vaig contestar sense dissimular que preferia que no fóra així. Duia hores intentant fer-lo desaparèixer sense ferir-lo. Sabia que necessitava abraçar, besar, tocar amb un únic propòsit: oblidar. I ho sabia per simple empatia. Perquè jo també necessitava abraçar, besar i tocar amb el mateix propòsit. Els dos buscàvem uns llavis de sal que tancaren ferides. Però el frec de la sang encara per cicatritzar no cura. El que passa és més bé tot el contrari: fa que el tall continue supurant.

Però d'aixó me'n vaig adonar massa tard. Quan ja li havia obert la porta. La de ma casa i la del passat. I vaig ser incapaç de dir-li que no. Veia en ell a la jo que he sigut els últims mesos. El nom d'ella era una margarita que floria a cada paraula en la seua boca. La meua, la primera que ell besava en molt de temps sense ser la d'ella. La d'ell, la primera que jo vaig besar i la primera que em va traïr. Érem un binomi de principis en un acte de caritat. Empatats en currículums històrics. I en dolors. Perquè l'espill que tenia davant de mi feria tan com si s'haguera trencat en mil trossos i el mosaic de reflexes caiguera lentament sobre mi. Sense pietat.

I així, sangrant dolors i absències, vam fer l'amor.

Pot ser va tornar a la meua vida per completar un cercle de quinze anys. O per fer que el torne a dibuixar de nou. No ho sé ben bé. I crec que tampoc m'importa. Pot ser la seua aparició sí va servir per curar algunes ferides: les primigènies. Eixes que, de tant antigues, ja s'han convertit en tatuatges. En cicatrius al cos úniques, personals i intransferibles. Més identificatives que el carnet d'identitat. Per això quan finalment va ixir per la porta –la de ma casa i la del present– vaig tornar corrent a la meua habitació. Vaig obrir de bat a bat la finestra, vaig posar a rentar els llençols i vaig deixar que l'aigua de l'aixeta s'enduguera, tuberia avall, tot el que quedava en mi d'eixa nit: la visita d'un passat que, per poc, acaba convertint-me en estàtua de sal.