Estimat amor,
M'amague darrere d'estes línies, amb el mateix valor del guerrer abans d'entrar al seu últim combat, per a dir-te adéu. Per a demanar-te que no murmures més el meu nom, xiquet, perquè des de hui es dissoldrà en l'eco. Per a demanar-te que no em busques més a palpentes perquè jo ja no estaré esperant-te, mirant impacient eixa porta que sempre vaig deixar entreoberta per a que pugueres entrar i ixir de la meua vida quasi sense demanar permís. Després d'esta despedida, sé que caminaré un poc més perduda entre una multitud sense fe de la qual em convertiré en germana siamesa. Que deambularé per un món més inhòspit i cruel, vagant entre una llibertat a la que sé que em condemne hui. Que hauré de caminar sense eixa fletxa indicant el camí correcte de tornada a casa que tu sempre tenies. Però, tanmateix, no vingues a per mi.
I m'amague darrere d'estes línies perquè no sóc capaç de mirar-te als teus ulls tendres mentre me'n vaig. Mentre abandone per covard, sí. En realitat, no tinc el valor de renunciar a tanta bellesa... Per això no sé despedir-me d'altra manera d'aquell primer encontre en aquell assolejat matí de juliol que ens va cegar per a sempre. Del banc d'aquell parc en què vam passar tota una vida xarrant. D'aquelles nits en què agarraves la meua mà, em treies de l'abisme, apuntaves directe al meu cor i em feies volar. Dels hiverns que es van convertir en primaveres al teu costat. No sé anar-me'n d'altra manera que passant de puntetes per tanta felicitat. Amb estes línies covards. Però me'n vaig. I per sempre.
Perquè després van aplegar les decepcions. Les llàgrimes. Els silencis. La impossibilitat d'entendre'ns. O les suficients ganes per a fer-ho. El fred. I la mort sense ressurrecció. Les ferides que no acaben de tancar mai. L'aire que no deixa respirar. El buit. La falta de fe. La paraula que es va quedar sense pronunciar. Oblidar qui vam ser un dia. Perquè aixina acabava, en realitat, cada aparició teua per eixa porta que jo sempre tancava a destemps. Per això me'n vaig. Et deixe ací. Amb el caprici de les teues ales i les teues fletxes. Cec com sempre, però ara al meu plor. Així que no em busques més, amor, perquè encara que la vida siga menys soportable i més lleu sense tu, senc dir-te, estimat Cupido, que a mi ja m'ha caigut la bena: a mi no em compensa tant dolor.
