En tercer, quart o quint d'EGB

Quan anava al cole i estudiava tercer, quart o quint d'EGB, no ho recorde bé –dir que has estudiat l'EGB és tirar-te una poalà d'anys al damunt, aixina de fàcil: allà vaaaaaaaaannn–, les xiquetes de la meua classe col.leccionàvem cromos que la profe ens requisava, la molt rotenmeyer, si xarràvem. Féiem pinos i palmeres en les parets del pati. Jugàvem al cocodril en les taules de pedra que un dia, sense més, van desaparèixer. A xurro, mitjamanga, mangotero. A la goma. Crec que èrem felices. No ho recorde bé. Però sé que no necessitàvem res més. I això ja ens donava la felicitat.

Quan anava al cole i estudiava tercer, quart o quint d'EGB, tenia projectes de futur. Encara que en aquell moment no necessitara res més. Volia ser professora. Estudiar en la universitat i que un xic intel.ligent amb ulleres –no sé perquè però sempre he tingut fixació amb les ulleres– apareguera sobre un cavall blanc per a rescatar-me del dragó. Les xiquetes de la meua classe també en tenien. I vam inventar un joc amb una fulla de paper on escriviem què voliem ser de majors, a quina edat es casariem –es veu que en l'època de l'EGB no existien les parelles de fet–, quants fills tendriem. I alguna cosa més que no recorde. Amb el paper fèiem una espècie de piràmide. Dèiem un número. Per exemple onze. Menejàvem onze vegades el paper. I ahí estava el meu futur: seria professora. Em casaria als 24. Tendria tres xiquets. I seria feliç, clar. Això no estava en el paper. Aixó és que ni es qüestionava.

Quan anava al cole i estudiava tercer, quart o quint d'EGB, la vida no m'havia donat encara la principal lliçó: que ella és la que mana. I no jo. Dibuixàvem el nostre destí amb aquell paper i no sabiem que la realitat no és un somni. Encara no sé si millor o pijor. Però diferent. Jo vaig somniar ser professora. Després forense. Mira. Em va donar per ahí. Ballarina. I he acabat sent periodista. Encara no sé perquè no m'hauré dedicat, per exemple, a recol.lectar mel. Tinc 29 anys. Trenta, diria ma mare. Ella sempre fa compte redó. I, per supost, no estic casada. Ni tinc fills. Ni m'he trobat al xic intel.ligent d'ulleres que, galopant sobre un cavall blanc, havia de rescatar-me del dragó. Més bé han sigut els dos o tres immadurs emocionals amb què m'he creuat els que estaven per a rescatar. Però, així i tot, crec que sóc feliç. Sobre tot, perquè he aprés que la felicitat no és tant aconseguir la meta que t'havies proposat com ser capaç de variar el camí que havies traçat per tal d'aconseguir-la. Perquè has entropessat amb una pedra i, de ràbia, canvies la direcció. O perquè has descobert un tresor i decidixes parar. Sí. Crec que sóc feliç. No ho sé ben bé. Perquè sé que necessite alguna cosa més. Però no he deixat de somniar. I això, de deveres, ja em dóna la felicitat.

Projecte de vacances

Fer-me un piercing. Anar a l'Fnac per a fer provisió de llibres per a tot l'any i llegir-me-los en tres setmanes. Netejar la veneciana. Conduïr amb la cançò dels xiulits sense saber on pararé. I sense gps. Veure amanèixer. Fer-ho des de la platja. O des del Preventori. Seure a les onze del matí a la Plaça de Dins per esmorzar i no alçar-me fins les dos. Riure'm. Riure'm molt. Passetjar de matinada. Improvisar el passeig al baixar el fem. I sentar-me en el Romeral a pensar. Comprar-me la 'cuore' per a demostrar-me a mi mateixa que la vida és pur teatre. I una obra molt senzilla: naixem, creixem, ens reproduïm i morim. Com les paneroles. Dormir hasta el migdia. Adoptar un ser viu. Gravar-me tots els cds que tinc pendents. I deixar que la música m'atrape. Vestir-me amb tot allò que la faena no em permet. Fer combinacions impossibles sols perquè és estiu, i què? Perdre'm en qualsevol ciutat desconeguda. Ser una desconeguda en qualsevol ciutat. Fer la visita de rigor a l'Ikea. I arreglar d'una vegada per totes l'armari del corredor. Decidir què faig amb els periòdics que almacene. No pensar massa. O pensar un poc però deixar-me dur. Eixa filosofia m'estava anant millor. Anar a sopar al Paquito i fer que el que té nom d'atracador de bancs ens torne a ensenyar les fotos de la despedida. Enamorar-me. Que s'enamoren de mi. I volar. O, en el seu defecte, cantar i ballar fins que no tinga veu i em facen mal els bessons. Un encontre sorpresa al carrer amb algú del passat. Saber què és tindre amics. Sentir que els conec per primera vegada. Però que els he estimat sempre. Perdonar-te. I que em perdones. Rependre a ma mare. El cordó umbilical sempre és el cordó umbilical. No descomptar els mesos que em falten per als trenta, que em pose malalta de pensar-ho. Completar el meu salvament. Rapar-me els cabells a l'uno. Planejar una escapada de hui per a demà. Inventar-me durant tres setmanes. Revisar-me la vista. No enyorar amb tristor el passat. Perquè jo no he perdut. I perquè el futur m'espera. Fer el mercat i escoltar les batalletes de les abueles que em diuen 'xicona'. Entendrir-me amb les dels xiquets que em diuen 'senyora'. Pensar en la maleta que faré en setembre. Passar la ITV. Vacunar-me del tètan. No dormir: ¡vull viure!

I no agobiar-me si, al final, l'única cosa que faig en les vacances que comence hui és res.

D'amants

La carn vol carn
(Ausiàs March)

"No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."

Vicent Andrés Estellés

Corporativisme femení

Internet és un mitjà sexuat. Hetero i homo, però molt sexuat. Vamos, que si Internet fóra un dels meus amics els diria el que solc dir-los a ells cada dissabte: que està ixit. Molt ixit. Internet és el sexshop que tots tenim a casa. I, com al sexshop, hi ha coses que són útils, altres amb certa gràcia i altres que, directament, ratllen la grosseria. Ho dic perquè l'altre dia vaig entrar a un xat al que havia perdut de vista en els últims mil anys i, a la tercera línia de la conversa, un tio em va proposar follar. Així de clar. Sense més. Sense rostres. Sense noms. Sense paraules de pel mig. Com deuria ser quan vols estalviar-te maldecaps posteriors. I, com que sóc una tia curiosa per defecte professional, vaig estirar la corda. Fins on vaig poder. Així em vaig enterar que al tio no li havia anat mal amb eixes proposicions. Entre altres detalls, clar.

Reprenc el fil. Internet és un mitjà sexuat. En el meu cas, hetero. De fet, crec que conec a la major part dels qui baixeu a la terra per visitar este blog i tots, a excepció de la meua germana, que em recolza de forma incondicional, sou homens. O projectes d'homes. No hi ha dones que el visiten. I, tanmateix, este text està dedicat a les dones. Hui m'he alçat corporativista.

I és que ahir, mentre pujava les escales de ma casa divagant la matinada, em vaig trobar a una veïna. Em va dir que el seu home s'havia mort. En les últimes setmanes no hi havia en ell ni rastre del jubilat energumen al que vaig conèixer fa tres anys. I ara la seua dóna tractava de guardar les llàgrimes on les almacenem les dones quan no volem que isquen: en la boca de l'estómac. Clar que això, no sé perquè estranya raó, fa que acabem sense poder respirar. Passaven les sis i mitja del matí quan m'he trobat a la veïna en el replanell del segon. I anava a fer l'escala perquè deia que no podia dormir.

Fa cosa d'un any, quan jo encara era jo, em vaig trobar a una altra veïna al tornar de festa. Un poc perjudicà. Perquè eixa jo encara era jo. I eixa jo feia eixes coses. Curiosament, aquella altra veïna també anava a fer l'escala. Curiosament, també em va anunciar una mort: la de Rocío Dúrcal. Adéu a la banda sonora dels viatges en el cotxe dels meus pares mentre em barallava amb el meu germà per damunt de la cadireta on s'asseia la meua germana.

Quan m'he despertat este matí del somni, del passat i del somni del passat, he recordat a estes dues dones. Sempre he pensat que dones com elles, amb històries anònimes de mercats els dimecres i dinars familiars els dissabtes, són, en realitat, les que escriuen la història, la gran història, a través de petites històries. Dones com les nostres mares. Com les nostres iaies. I no les grans executives de les pel.lícules americanes. Ni els grans executius. I ha sigut aleshores quan m'he sentit ridícula. Els meus problemes són una minúcia comparats amb els que viuen dones com les meues veïnes. Dones com les nostres mares. Com les nostres iaies. Els meus problemes són el cap i els seus constants canvis en l'organització. Tractar de conservar la il.lusió malgrat el pas dels anys i aquells que un dia la van esgarrar com si fóra un paper. D'assimilar que no et besaré més. Haver hagut d'enterrar en vida als que em van enterrar en vida a mi. Sobreviure tenint-ho tot. El pla del proper cap de setmana.

De vegades, em done compte de que el problema, en realitat, no és que jo ja no siga jo. En realitat, el problema és que no sóc ningú. Entre altres coses, clar.

SOS

Si trobeu la meua tecla del Play, per favor: doneu-li, doneu-li.

Jo fa temps que l'he perduda de vista. O serà que no ho recorde i algun dia em vaig quedar en ella en la mà de tant apretar-la? Perquè eixes coses passaven quan no érem tant moderns i rebobinàvem les cintes amb els bics...

Punts fixes

Les professores de ballet ja m'ho deien: l'única manera de no marejar-te i de conservar l'equilibri amb les piruetes i els fouetté en tournant és mirar un punt fixe després de cada gir.

De vegades el més difícil era l'elecció. Triar eixe punt fixe en un horitzó obert i ple de possibles punts fixes.
Altres, senzillament, tornar a trobar-lo després de cada pirueta.

Quanta vida? Mig quart

un paraíso detrás de cada mirada
una mano que salta
me cubre la espalda
dónde me llevará

cuánta vida va
cuánta vida viene
cuánta vida va y viene
cuánta vida hay en un deja vú
lo vivido que vuelve y no pareces tú
y me pueden las ganas
de esta noche no escapas

cuántas veces,
cuántas vueltas tienes tú que dar
cuánta vida hay en un alfiler
cuando el hilo se mete y quiere coser
dos partes distintas de tacto y enigmas
cuánta vida hay en un revolcón
cuantas vueltas y vueltas tienes tú que dar

Totes les jo: infància

Sóc jo. La que sesteja al sofà agarrada de la mà de la iaia, després de prendre un biberó de Cola-Cao. Rodejada de les dos o tres veïnes de rigor. La senyo Trini i companyia. Sóc jo. La que es queda meravellada amb el suau moviment de la melena de la Barbie dins la safa d'aigua en les vesprades d'estiu. La que s'agafa als barrots del balcó quan encara els aplega per la meitat i es despedix de la mare. "No tardes, mama", li dic. Se'n va a la faena. Es perd pel cantó. Quan torne em durà un quadern per a pintar amb una aigua fantàstica que plena de colors la pàgina. Sóc jo. La que va a la guarderia cantant "pasito a pasito, pasote a pasote, como un enanito, como un gigantote". La que un dia fa eixe camí amb les sabates canviades de peu. La que s'ensenya a nugar-se-les vestida amb el pixi de quadres del col.le. Sóc jo. A la que li falten ulls per admirar els juguets que abarroten la tenda del carrer Caragol. Hi ha tants que, fins i tot, alguns penjen del sostre. Sóc jo. La de la motxilla rosa. La del llibre de Borja, el xiquet que cumplia anys el mateix mes que jo. El xiquet del empatxo de cireres. Sóc jo. La que es construix una tenda campanya amb un llençol i pinces d'estendre la roba. La que berena mirant Espinete i Don Pimpon. La que col.lecciona els cromos de David El Gnomo. La que plora quan ell i la seua dona es convertixen en arbres al cumplir els tres-cents anys. La que es gasta els diners del seu sant comprant-se el llibre La Bella Durmiente en Simago. La que creu que la bruixa Maléfica l'ha sacsejada quan, en realitat, li ha donat el corrent una bombeta calenta. Sóc jo. La que s'asoma poc a poc de matinada per la porta del comedor, amb por de descubrir a Papa-Noël i de que ell la descubrisca a ella, i veu baix de la finestra el regal: un pupitre. El pupitre en què guardaré les plastidecolors que trencaré per a que en semblen més. Sóc jo. La que plora desconsolada quan sa mare li revela el més gran secret: que els Reixos són els pares. La que entra i ix del cuarto per preguntar-li si també van ser els pares els qui li li van comprar aquella caseta dels Pin i Pon. Aquella banyera de la Barbie. Aquells bessons amb aquell carro per a passetjar-los que quasi no cabia a l'ascensor. La que torna al seu cuarto per a continuar plorant.

Misteri descobert, conte acabat. Però totes eixes jo encara romanen dins de mi. Lluite cada dia per a que continuen vives. Perquè són les que, en realitat, m'han fet ser jo.

Dreams

"At same point, may be we accept the dream has become a nightmare. We tell ourselves the reality is better. We convence ourselves it's better than we've never dreamed at all. But the strongest of us, the most entire of us, we hold on to the dreams. Or are we find ourselves face to the fresh dream we've never considered? We wake to find ourselves against all odds. Feeling hopeful. And if we're lucky, we'll realized in the face of everything, in the face of life, the true dream is beeing able to dream at all"
Grey's anatomy. The other side of this life.

(En algun moment, tal volta acceptem que el somni s'ha convertit en malson. Ens diem a nosaltres mateixa que la realitat és millor. Ens convencem de que és millor del que mai haviem somniat. Però el més fort de nosaltres, el més decidit, ho tenim als nostres somnis. O ens trobem enfrontats al nou somni que mai haviem considerat. Ens despertem per a encontrar-nos, front a qualsevol raresa, sentint-nos esperançats. I, si tenim sort, ens donarem compte de que, malgrat tot, malgrat la vida, el vertader somni és, després de tot, ser capaç de somniar).

Hui

Estic segura de que un gos perdut al carrer m'entendria hui millor que tota la meua gent junta. De que fins i tot eixe pobre gos perdut al carrer seria capaç hui d'entendre'm millor que jo mateixa. Hui les velles amistats no consolen. Hui ni totes les presències em serveixen per substituir una única absència. Hui sóc com Alicia en el Païs de les Meravelles caent per un pou lentament, molt lentament, després d'haver perseguit el conill triganer. Tant lentament que tinc temps de preguntar-me massa coses. Hui sóc conscient de que la batalla està definitivament perduda i de que, a més, la meua consciència ha perdut tot un dia –un altre– pensant en la batalla. Hui pense en la tàctica que vaig emplear. I em pregunte perquè va fallar l'estratègia, la més profunda i la més simple. Hui la soledat és dolorosament insoportable. Insoportablement dolorosa. Hui tanque els ulls per recordar. Però no ho aconseguisc. Hui aprete els ulls tancats i faig força per recordar. Però ni així. Hui les connexions neuronals m'han fallat. Hui sé que el millor és anar oblidant. I, tanmateix, tot l'entorn em diu: "no oblides". Hui plore perquè sóc incapaç de recordar una veu. Hui el sol no crema: ferix. Hui m'agradaria que el món sentira el mateix que jo. Així, al menys, la suma de soledats em faria companyia.