El meu mapamundi

Jo era la nit que val de París, els capitells ancestrals de Roma, la transparència de les platjes de Cancún, el bullici dels trenta anys de Dublin, l'atreviment londinense, l'embriaguesa del vi d'Oporto, l'horitzó sense límit de l'estepa rusa, les vint llengues de Nova York, el viatge submarí per l'oceà Pacífic, el sol primerenc de la Xina, la llibertat escocesa, el safari africà i la boira sota el cim del Kilimanjaro.

Jo era el mapamundi complet. I tu anaves sense brúixola.

Escalada de súmmums

El súmmum de les alegries és intuir que, yuhu!, tinc una carta darrere de les reixetes de la bústia.

El súmmum de les penes, descobrir, a l'obrir-la, que són dos postals de Nadal escrites per mi que el carter ha retornat per destinatari desconegut.

I el de les rabinaes, plantar-me davant dels dos portals, comprovar que direcció i nom són correctes i estar preparant una reclamació.

Love actually; actually, love

"Siempre que me siento pesimista por cómo está el mundo pienso en la puerta de llegada del aeropuerto de Heathrow. La opinión general da a entender que vivimos en un mundo de odio y egoísmo pero yo no lo entiendo así. A mí me parece que el amor está en todas partes. A menudo no es especialmente decoroso ni tiene interés periodístico, pero siempre esta ahí. Padres e hijos, madres e hijas, maridos y esposas, novios, novias, viejos amigos. Cuando los aviones se estrellaron contra las Torres Gemelas, que yo sepa ninguna de las llamadas telefónicas de los que estaban a bordo fue de odio y venganza. Todas fueron mensajes de amor.
Si lo buscáis, tengo la extraña sensación de que el amor, en realidad, está en todas partes".

Seguint el camí

Toc, toc. Toc, toc. Toc, toc.
És el soroll dels meus peus sobre les baldoses grogues. Camí de la felicitat.

La benvinguda

I aleshores aplega ella. Estrenant una melena d'estil garçon del color dels pobles del Mediterrani que oneja a cada pas. La marea de llum es deté davant de mi i li elogie el seu nou estil. Lleugera i greu al mateix temps, em contesta que no entén com ha pogut dur tant de temps els cabells curts. Perquè diu que sentir com el vent l'acarona és un dels grans plaers que s'estava perdent. Ella és així. Veu pigues en el cel de les nits del millor estiu de la seua vida. De matinada, juga als parcs infantils que hi ha a la seua ciutat. Riu amb la boca i els ulls. Calça esportives perquè no li calen tacons per a sentir-se caminar. Amaga sorpreses sota les mànigues. Balla i canta amb la granera per escombrar els seus mals. I les pors. Perquè sota la seua aparença de columna sense fisures, en té moltes, de pors. A deixar passar els dies. A no tornar a sentir el que sentia estant en aquella habitació. A oblidar. A recordar. Però diu que ha aconseguit posar-los nom a cada una d'aquestes pors i que aixó ja és un gran avanç. I, sobre tot, diu que amb els anys ha aprés a perdonar-se. A ser condescendent amb ella mateixa. I a cuidar l'hibernacle d'il.lusions que la fan estar hui, ací, davant de mi.

"Benvinguda de nou. No sé com he pogut viure estos últims mesos sense tu", li dic mentre l'agafe de la mà per a entrar en casa.

Amor de mare

És entrar en casa i descobrir, per sorpresa, que ha crescut una poinseta sobre la taula del meu comedor.

Avís per a amants

No t'enamores de mi.
Et faré pastura de les paraules quan em deixes.

Records que regallen

Em feia por açò. Que em passara precissament el que està passant-me: que estic oblidant. Que sóc incapaç de recordar la teua veu. Que ja no sé com em besaves. Que el teu rostre hel.lènic es desdibuixa poc a poc. Regallant traços en un llenç al que algú li acaba de tirar un got d'aigua. Barrejant-ho tot sense mirament. Formant un nou quadre de perfil abstracte. Difícil de mirar. I d'entendre. La teua imatge se'n va hui a càmera lenta. Però se'n va sense remei. Se'n van les teues nits i els teus matins. Les teues paraules. Les teues mirades en silenci sostingut. Les teues mans. T'escapes sense dir-me adéu. De puntetes. Com si fóres un lladre. I ja no sé què fer per a retindre el poc que em queda hui de la nostra història: els records.

Vosté està ací

Un axioma, un

"La intuición de una mujer es más precisa que la certeza de un hombre"

Rudyard Kipling.

No hi ha res...

... com rescatar una minifalda per retrobar en els teus ulls la primitiva mirada –no vols, no pots, no vols, no pots, no, no, però sí, sí– del desig de caminar al meu costat.

Ordre del GPS

Busca'm per a trobar-te.

El substitut

Tenia menys de quatre anys quan el metge em va prohibir el xocolate. I, a eixes edats, un diagnòstic així és el més paregut a tancar-te les portes del cel. Encara recorde la pel.lícula en la que ix la enana que vaig ser jo despertant un matí de diumenge del llit de capçal blau. "Mama, és que no puc tancar les mans...", deia. Perquè les tenia tant unflades que quasi no les podia menejar. Després van vindre els rodals per tot el cos. I les picors. Això ja va ser a l'hospital, on vaig estar una setmana ingressada. Però eixa escena ja no la recorde. Deu ser que l'estànça en el món de l'asèpsia no em va impressionar. Perquè no aconseguisc veure ni una sola imatge d'allò quan aprete els ulls amb força per tal d'alliberar a la meua ment de l'estrenyiment que sol patir. Sí recorde, en canvi, les conseqüències d'aquella estança. Es van acabar els bollicaos. Les palmeres de Kaly. Els berenars de diumenge en un comedor folrat d'estética dels setanta amb una tassa de xocolate calent entre les mans i acompanyada de la mama i la iaia, que sostenien el mateix xocolate en una tassa exactament idéntica, però més gran. Mai hem estat tant prop de ser tres nines russes i una havia de desertar. I eixa era jo. No m'ho perdonaré mai.

Després van vindre més reaccions al xocolate. Perquè la temptació era massa gran. Sobretot als aniversaris, quan les taules es plenaven d'entrepans de Nocilla. O a l'estiu, quan sols un Cola-cao fresc podia agranar-me tota la calor. El metge va dir que és que el gra del cacao és molt fort per als nens. Però vaig tenir l'última erupció fa tres anys i en eixe moment jo ja em sentia quasi tant vella com ara. Per això, en realitat, continuava menjant xocolate. Per això crec, en realitat, que he continuat fent-ho. En petites porcions, clar. És com un joc per a adults. Com una carrera de cotxes. Fregue amb valentia la velocitat màxima permesa i, sols aleshores, pare. Crec que, en el fons, el que passa és que m'agrada el risc. Ballar amb els meus propis límits. No saber si, a l'endemà, tornaré a tindré rodals per tot el meu cos. O si, per fi, estaré vencent la meua al.lèrgia. També crec que m'agrada patir. Perquè els rodals piquen. I quan més et rasques, més piquen.

Però malgrat això, continue temptant la sort. I continuaré fent-ho. Diuen que el xocolate és bo per als dolors menstruals. I a un home m'agradaria vore-lo passar per ahí. També que és un substitutiu del sexe. I ja sé que estes afirmacions fan risa perquè res pot substituir un cos encara que el món estiga ple d'imitadors, substituts i males còpies. Fins i tot, nosaltres mateixa ho som de vegades. Emprem pastilles d'avecrem en lloc de fer brous. En la Fira de Cocentaina, triomfen els bolsos que simulen ser de Tous. I tots practiquem el fast-food sentimental, canviant reis morts, de vellea o assassinats, per altres de vius. Però encara sé distingir el colze del cul. Sóc conscient de que no hi ha bombó que substituïsca una boca que besa amb ànsia. Dues mans que delineen contorns i creen dobles de fang. Una esquena en la que descansar després dels terratrèmols. Absolutament res. Si de cas, la boca ansiosa pot ser substituïda per altra boca ansiosa. Les mans d'un terrisser per les d'altre terriser. I el descans d'una esquena per un somni entre el vall d'altres homóplats. Però, de vegades, ni així. Comparar el xocolate amb el sexe és com besar a algú amb els ulls tancats i, a l'obrir-los, no vore els teus a un centímetre dels meus. S'assembla a la felicitat, però no ho és.

L'atzar que no busque (entendre)

"Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con deliberada libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.
Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y los ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundido, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientra nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua".

Rayuela, Julio Cortázar

No m'ho digues més

Sí. No m'ho digues més. Si ja ho sé. El problema de tot sóc jo. No pot ser que odie tot allò que un dia em va donar la felicitat. Sobretot, perquè tot allò no ha canviat. Roda amb la terra, però no ha canviat. Al menys, en el que és essencial. Els amics de sempre continuen oferint-me la mà. No són més alts que abans i gasten la mateixa colònia. La gent que contesta a l'altre costat del telèfon em dóna les respostes nostres de cada dia. Som autómates de la conversa des de fa anys. Les llibretes de la faena sempre són blaves. I la impresora segueix badallant lletres sense ganes. La ciutat no ha canviat les seues coordenades. Es mou, però no fa soroll. Continua estant plena de cardats. De dones que mullen magdalenes al café amb llet. D'homes que s'abriguen amb xaquetes de quadres. De pocs xiquets. De molts ponts i pins de filaes.

Sí. No m'ho digues més. Si saps que ho sé. El problema de tot sóc jo. Ha canviat la meua mirada sobre tot allò que un dia em va donar la vida. Soles veig que merda envoltant-me. I no vull les mans dels amics de sempre. No soporte les mateixes colònies. Ni les preguntes i respostes foradades de tant gastades. Odie el color blau. Tinc ganes de desfer tots els cardats que trobe al meu pas. De clavar la mà en eixes estalacmites de laca i rebolicar-les amb furor. D'incendiar els bars que oferten magdalenes i cafés amb llet per a passar la vesprada. D'esgarrar les mànegues de les xaquetes que otorguen alcoiania als prohomens al Dia de la Gloria. De córrer en línia recta i sense destí.

Sí. No m'ho digues més. Ho sé. Ho sé massa bé. Veig merda perquè tinc merda dins de mi. El problema sóc jo. I això que cada dia em pinte les pestanyes. Però el marc no fa que veja un altre quadre. Ni tan siquiera aconseguisc una mirada més interessant. Si et fixares bé en els meus ulls, vories merda al fons. Tristor. Soledat. Una guerra perduda. Restes de totes les llàgrimes que he plorat. I de les que ploraré. No sé assumir d'altra manera la pérdua dels meus pilars. De les columnes que han sostingut dempeus els meus 29 anys. Del món que va caent rajol a rajol perquè estic espentant-lo jo. De la pols amb què l'enderroc està sepultant-me. No sé assimilar que, pot ser, hi hauran altres, però cap d'ells sera tu. No sé soportar que no em tornaràs a besar. Que no volaré amb tu. No que no volaré: que no ho faré amb tu. Pensa en què et fa feliç, em vas dir fa poc. Mai he estat tan segura d'una resposta: besar-te. La resta era burumballa. Decorat. El soroll de la vida dels demés passant de puntetes per la nostra història.

Així que, per favor, no m'ho digues més. No estàs descobrint un nou continent. Tampoc tractes de donar-me medicaments. No precisament tu, un esclau de la llibertat. Sé perfectament el que em passa. No em cal cap anàlisi de sang per saber que el que tinc té un nom: estic fotuda. Enyore sense esperar. Però espere amb ànsia. Rode el minuter asseguda al parc. En un banc encarat a la escandalosa vida dels demés. Desijant vomitar tota la merda que m'empasse amb saliva. I que, al alçar-me, m'hagen crescut, per fi, unes ales antibombardeig i testades dermatològicament. Recuperar la jo que reia. Recreure en la gent. Tornar a tindre en Friends i el gimnàs els millors moments del dia. Ser capaç, de nou, de mirar a les muntanyes que envolten ma casa. I dirigir cap a elles el meu vol.

Cap a dins o cap a fora?

Hi ha dies en què no sé si el que vull és menjar o més bé vomitar.

Els possibles de cada dia

Cuberta per l'escalfor del nòrdic i del meu únic cos en un llit per a dos, pense en tots els possibles possibles que comencen amb el dia. Faré, escriuré, ordenaré, correré, decidiré, volaré. La pàgina en blanc m'anima a enfrontar-me al fred primerenc del mes de novembre. Em destape amb valentia. Pose els peus sobre les rajoles gelades. Puje la persiana. Obric la finestra. Mire cap el carrer deshabitat. I en eixe moment em sincere amb mi mateixa. Sé que no faré cap dels possibles pensants segons abans entre cotó en pèls. No adoptaré un gos. No faré puenting. No em raparé a l'uno. No arreglaré els àlbums de fotos. No m'estenaré al jacuzzi. No aniré a preguntar per la depilació amb làser. Ni enviaré missatges de salvament als controladors aeris. Perquè sé que, en realitat, res d'això és el que m'agradaria estar fent en este fresc matí de tardor. He perdut força i he guanyat claredat en algun punt de l'escàs metre que separa el futur del present. El dia és ara una pàgina plena de mamarratxos. Així que tanque la finestra. Baixe la persiana. I me'n torne al llit.

Al menys, encara conserva algo de la meua pròpia calentor.

No passa res

No oblide les claus darrere la porta. No rep trucades de persones que s'enganyen. No punxe la roda del cotxe. No trobe un billet de vint euros al carrer. No tinc més llàgrimes que plorar. No m'acabe de carregar mai la cortina de la dutxa. No em conviden a vore amanèixer. No tartamudeje. No arribe tard. No m'esvare al carrer. No em segueix cap gos perdut més de cinc metres. No em creixen les plantes. No veig ni un sol esclata-sang per Mariola. No encenc mistos. No m'atraquen. No plou el diluvi quan estic al carrer sense paraigües. No em besen. No guanye la quiniela. No caic per un pou ni em faig xicoteta després de menjar-me un pastel. No truques el timbre. No conec a la meua doble d'efectes especials. No veig fantasmes. No tinc les respostes. No menge la poma envenenada. No alce el vol.

No passa res. Això és el que passa.

Preparada, llesta, ja

"No sé porqué hago esto. No me gusta vivir de esta manera. Sólo doy vueltas. Quiero que me levanten del suelo, ¿entiendes? Que mis hijos tengan poderes mágicos. Estoy preparado para que me pasen cosas asombrosas. Puedo con ellas".

Tú, yo y todos los demás.

Als que pensen (massa)

I tu què fas: vius o rumies?

Dos definicions, dos

Sublimación: Acción y efecto de sublimar.
Sublimar: 1. Engrandecer, exaltar, enaltecer. 2. Hacer pasar directamente del estado sólido al gaseoso.

És a dir, convertir els dits dels meus peus, les pigues de la meua esquena i el meu cabell estorat en aire. I volar lliurement.
El procés químic que experimente quan em beses.

The way I am

-Kate, esperas demasiado.
-A cambio doy todo lo que tengo.

The way we were (Tal como éramos)
Robert Redford, Barbra Streisand. 1973

Cridada en espera

Cada dia, quan arribe a casa, escolte el contestador.
I, cada dia, quan arribe a casa, continue sense noticies de Déu.

Sentir el xuf-xuf sense dir ni mú

M'agraden els dijous que saben a divendres. Encara que per a mi, en realitat, siguen dimarts i em quede quasi tota una setmana per davant. M'agraden els calcetins banyats de la primera aigua de la tardor per culpa d'unes sabates que he de renovar. Fan xuf-xuf. I aixó em recorda a quan, de xicoteta, vaig clavar el peu, accidentalment, en el surtidor del cole. Vaig passar tota la vesprada seguda al pupitre sentint el xuf-xuf. I sense dir ni mú. M'agrada la foscor que sorpren als fanals sense encendre. M'agrada saber que estic protegida per un paraigües. Però que puc banyar-me amb llàgrimes que no són les meues quan ho decidisca. M'agrada com plou darrere de la finestra. M'agrada la tardor que m'obliga a abrigar-me d'hivern. M'agrada quan em despulle a un metre de la porta de l'entrada. I, quan un metre més avant, clave les sabates trencades i els calcentins del xuf-xuf en l'assecadora.

M'agrada, sobre tot, perquè sé que, a partir d'eixe moment, és hora de mimar-me. Me, mi, conmigo.

Amanticidi

El vaig haver de matar.

Volia acabar amb el record de totes les nits. De la primera de totes. De l'última de totes. De l'avidesa amb què ens besavem. De la tendresa amb què ens besavem. Dels seus ulls mirant els meus en silenci. De les seues mans agarrant les meues en silenci. Del nuc en la gola. De les paraules més boniques. De la certesa. De l'única certesa. De l'escalfor del seu cos en les nits de tardor. Volia acabar amb el record d'un futur tot just acabat d'esbossar en el passat. Però no sabia com fer-lo desaparèixer. I un dia qualsevol d'un mes qualsevol d'un any qualsevol, per fi, em vaig decidir. El vaig matar. Vaig matar tot allò que havia sigut ell. Tot allò que haguera pogut ser amb ell.

Sí. Ho confese. Sóc culpable d'un amanticidi.

Geografia de l'oximoron

En la capital, em sent una xica de poble.
En el poble, una xica de capital.

L'edat de la caiguda

No recordava com de fàcil és caure quan eres petit. Però hui he fet memòria. Un xiquet se n'ha anat a terra al meu costat, mentre caminava per l'acera camí de la feina amb una cortina de lleganyes encara als ulls. Devia tindre cinc o sis anys. Anava carregat amb una motxilla més gran que ell. I agafat de la mà de sa mare. La més forta de totes les de la meua infància. Soles eixa mà em salvava dels malsons de les nits. Eixa mà éra l'únic escut indestructible amb que em defenia del món quan no passava del metre. Però, així i tot, el xiquet que caminava al meu costat per l'acera se n'ha anat a terra. No hi havia cap pedra al camí. Ni cap pell de plàtan. Ni tanmateix ningú li ha posat un altre peu per davant per a que caiguera. Això és cosa de majors. Ell soles, el pobre, s'ha enredrat caminant. No recordava com de fàcil és que se t'enredren els peus quan eres petit. Però és així. Als que no alcen els peus de terra els poden les ganes de viure. De descobrir. De córrer. I les ganes van més de pressa que els peus. De fet, al xiquet li han sobrat tres segons per estampar-se contra terra. Però no ha fet cap drama. Ni tan siquiera l'he sentit queixar-se. Com si estigués acostumat a no medir les passes i massa acostumat a tastar els rajols. La mare l'ha estirat d'immediat de la mà i l'ha salvat de morir ofegat al llac del monstruo Ness. De ser segrestat pel capità Garfio. De la punxada del fus que filava, a distància, la bruixa de la Bella Durmiente. No he escoltat si, després del rescat, l'ha bonegat. Perquè aixó sí que recorde que passava.

Els majors, he pensat mentre deixava enrerre al xiquet i a sa mare, també caem així de fàcil. Les nostres batacades, la majoria de les voltes, no es veuen, això sí. No es poden enregistrar. Però són exactament així de fàcils. A nosaltres tampoc ens calen pedres al camí, ni pells de plàtans, ni tanmateix els peus dels nostres enemics. Se la peguem nosaltres mateixa sense necessitat de que ens espenten. I més a menut del que es pensem. Més a menut del que voldriem. Supose que també ens poden les ganes de viure. De descobrir. De córrer. I, malgrat la repetició de la jugada fins l'infinit, molts fem un drama de la situació. Aplegarem alguna vegada a entendre que el camí consistix precissament en caure? I en, a continuació, alçar-se? Però, clar, és que alçar-se, de vegades, és molt costós. Hi ha que aguantar les rises dels desaprensius. Espolsar-se discretament les fulles de la tardor que s'han apegat a la xaqueta. Netejar-se les ferides. I l'alcohol cou. A més, quan som majors, no hi ha mà de mare que valga. Ni d'amics. Eixes mans sempre intenten rescatar-te, però ja ets massa conscient com per saber que sols tu pots trobar la porta d'ixida de l'enganyosa casa de xocolata on la tentació t'ha dut.

En fi. Que este matí hi havia un xiquet que se n'ha anat a terra. Una mà de mare que l'ha rescatat. I una jove en tractament de rehabilitació després de l'última batacada que els ha mirat i s'ha somrigut recordant les seues caigudes de petita. I, fins i tot, les de major.

En realitat

En realitat no he tornat. En realitat no me'n vaig anar. La jo que era va fugir, sí. Va pujar en l'avió, va sobrevolar el continent de núvols, i va aterrar. Va inventar una nova vida durant una setmana en una terra de pedra gris i humida a la que li bull la sang dels trenta anys. Va parlar en altra llengua. Va mirar amb altres ulls. Va descobrir l'oceà. La cervesa negra. Les cortines d'aigua. Es va perdre entre el milió d'habitants de la capital. Va somniar possibilitats. Va refer velles amistats. N'hi va embastar de noves. I un dia de cel ras i sol feridor va pujar en un avió, va sobrevolar el continent de núvols, i va aterrar. De nou. Però hi ha alguna cosa en mi que no ha tornat. Extrany. Perquè la maleta tenia tot allò que m'havia endut. Extrany també. Perquè allò que m'havia endut no era tot el que tenia. I el més extrany de tot és que no sé ben bé què és alló que no va poder vindre amb mi amb cada vol. Ni perquè. Ni si el que m'ha passat, en realitat, és que la jo que era ha soltat lastre o si la jo que sóc ara n'ha agarrat d'altre.

Dissabtes

"Es el secreto de los vaqueros estrechos. No es que te hagan buen tipo.
Es la euforia mental que adquieres"

Sexo en Nueva York

El dolor... eres tu

-Què és el dolor?, dius mentres claves en la meua pupil.la la teua pupil.la blava.
-Què és el dolor? I tu m'ho preguntes? El dolor...eres tu.

Esperant la tardor

En girar el cantó, la tardor. La nostàlgia. La xaqueta. La nit que matina i el matí pereós que fa l'ullet per darrere de les muntanyes. La boira i una catifa de fulles als peus. De fulles esgotades d'una primavera i un estiu. En girar el cantó, la búsqueda de l'escalfor de la teua mà. Els calcetins de dormir. La manta al sofà. El fum de la tassa de café amb llet. La primera bafor de la meua boca. Els dibuixos sobre la rosada de la matinada. En girar el cantó, el panfígol. L'abraç de la terra banyada. Els tolls al carrer. El camí a casa. El llanguiment. L'última exhalació de la vida.

Conversa, pensament, monòleg

-Bla, bla, bla, bla....
(què guapo està... duia patilles quan estava en mi? li senten bé... no recordava ja les dues pigues que té a la cara... i pensar que moria per besar eixa boca...)

-Bla, bla, bla, bla...
(està nerviós, més que jo... i no em mira a la cara...)

-Bla, bla, bla, bla...
(l'estiu li ha sentat bé, es nota que aixina és feliç... és que jo no el feia feliç?... que no em parle massa de la seua nova vida, que no sé si podré soportar que m'apartara d'ella...)

-Bla, bla, bla, bla...
(que no em mire als ulls molt de temps, que no m'aguante la mirada... i pensar que m'ha fet volar i que ara m'arrastre per terra... però com puc estar seguda ací, davant d'ell, després de tot el que he plorat... qui sóc, déu meu? en qui m'he convertit?)

-Bla, bla, bla, bla...
(bé, al menys, m'he pogut sentar davant d'ell, després de tot... he pogut controlar les emocions i les il.lusions, era condició indispensable per a quedar... però em val la pena trindre amenaçats els sentiments? això no és, diguem-ho alt i clar, una merda?)

Alguna cosa falla

Sóc allò que sempre havia volgut ser. Una tia independent. Tinc casa pròpia des dels 25. Visc en ella des dels 27. Sesteje al sofà sense que ningú em diga res. Encenc els llums de matinada. Cree i elimine borellons al ritme que a mi em dóna la gana. Ningú m'ataranta quan faig coses de dona a l'aseo. No done explicacions. Ni admitisc comentaris. Li ho dic a ma mare cada vegada que entra per la porta que separa el meu món del món de la resta. Ací mane jo. M'ho he guanyat. Treballe des que vaig acabar la carrera. No vaig tindre problemes en trobar ocupació: vaig acabar un dia en la universitat i a l'endemà ja tenia feina de forma oficial. Tinc els meus dies i els meus dubtes professionals. Però no puc queixar-me. El cap em valora. I creu en mi. Més del que crec jo. I, a més, visc en la ciutat en la que sempre he volgut fer-ho. La ciutat protegida per les muntanyes. I segura. La ciutat de la meua gent. Sóc una bona tia. Divertida. Crec. Intel.ligent. Crec. Em queda poc més de mig any per fer els trenta. I ni els aparente ni em donen por. Ara, com diu el moreno, no sols estic bona sinó que sóc una tia interessant. Crec. L'edat m'ha afegit cel.lulitis, sí. Però he aprés a fer l'amor. I estic disposta a deixar-me la pell per la vida.

Però alguna cosa falla. Alguna cosa m'ha fallat. Si sóc el que sempre he volgut ser, com és que, de vegades, em costa somriure? Com és que les absències han conseguit eclipsar tots els meus premis? Com és que comence a no trobar-li la gràcia a tanta independència? Com és que necessite córrer com Forrest Gump, córrer sense descans ni destí, i m'ofegue en la ciutat de les rutes en cercle infinit? Com és que ho tinc quasi tot i no veig més enllà del que no tinc?

La desil.lusionista

Cony! Podrien haver-m'ho dit abans! Frase de la meua agenda, de Joseph Roux, un francés del segle XVIII: "La nostra experiència està feta més aviat d'il.lusions perdudes que no pas de la saviesa adquirida".

Tres segles després de que algú se n'adonara, per fi entenc d'on em ve tanta intel.ligència.

Però jo sí tornaré

Però jo sí tornaré. Qualsevol dia inesperat. En qualsevol lloc inesperat. Apareixeré, de nou, en la teua vida. En una frase de la teua cançó favorita. En un malson d'una nit d'hivern. En els ulls de la xica de l'autobús. Jo tornaré. I ho faré sense soroll. Passant de puntetes entre els teus records. Escampant teranyines amb les mans. Despertaré de l'oblit al què em vas condemnar aquella tardor. Vas fugir en busca d'una llibertat de llibreta de quadres i amb marge. D'una llibertat presonera d'anhels prefixats. I en ella, no hi havia lloc per a mi. Vas fugir. Però les fugides soles funcionen per a la matèria. Per al cos. Perquè, allà on vas, carregues amb una maleta, cada vegada més pesada, cada vegada més sense sentit, que guarda tot el que eres tu. Tot el que alguna vegada vas ser. Fugiràs de la merda. Però la merda viatjarà amb tu. Per això et seguiré sense seguir-te. Com una sombra. Pegada al teu cos. Respirant la teua respiració. Alguns dies m'intuiràs. I fugiràs de pressa per a no encontrar-me. Giraràs cantons. Buscaràs fils als laberints. Escalaràs els penya-segats de la mort. M'evitaràs. I tots els esforços seran inútils. Perquè un dia jo tornaré. Un dia seré i tranquil. Un dia de cel ras i de boira escampada. Pensarás haver guanyat la carrera. Però jo apareixeré. De sobte. Sense fer soroll. I sense necessitat de trucar a la porta. Tu estaràs desprevingut. I, fins i tot, feliç perquè creuràs haver assolit la teua llibertat planejada. Tant feliç que, pràcticament, seràs tu qui m'obriga la porta. Aquella que amaga la bola de plastilina en què acaben convertint-se tots els passats. I jo apareixerè darrere. Duré les dues coletes que em vaig fer aquella vesprada de tardor en què em vas deixar. La xaqueta roja. I el cor gelat. La meua presència et sorprendrà. Et despertarà de la teua felicitat de quadre falsificat. "Com poden els records saltar-se tots els reixats i els pestells amb què ens protegim del seu atac?", et preguntarás. Jo et somriuré. Perquè ja no hi hauran ferides al meu cos. "I jo era la innocent... No m'ha calgut cap esforç tornar", et contestaré. Tu tancaràs els ulls per a evitar-me darrere d'un fundit en negre. Pero no desapareixerè. Els obriràs. I continuarè sense desaparèixer. Miraràs a l'horitzó. L'únic lloc on hauràs aprés que es pot ser vertaderament lliure. I et somriuràs. Tindràs el cor gelat. Serà un dia seré i tranquil. Un dia de cel ras i de boira escampada.

Seduïnt a una extranya

M'he posat el suéter que mai m'atrevisc a lluir al carrer. Sense sostenidor. El disc de música que em duu un vent fresc que oneja cabells i neteja ànimes. He cuinat la ternera més selecta que he vist al supermercat. Sense cremar-la. He obert una botella de vi que he comprat hores abans imaginant ja este moment. He encés espelmes i les he distribuït per tota la casa. El postre aguardava al frigorífic. M'he mirat a l'espill amb una serena convicció. I he segut al sofà. Esperant.

Sí. Hui tocava seduïr. Seduïr a una extranya. Seduïr-me a mi mateixa.

Una pavada, una

Tinc una amiga a la qual, un bon dia d'estiu, li va fallar el calentador. Era estiu, sí, però esta amiga és així: li agrada l'aigua bollint en hivern i no la sol soportar més allá de tèbia en estiu. És una tia sense umbral de dolor i, tanmateix, no vol patir a la dutxa. Però al que anava: el calentador no funcionava. I què va fer ella? Cridar, d'immediat, al tècnic. "Ja estem", es va queixar. Perquè sempre que li havia fallat este aparell, l'operació li havia costat un ronyó. "En la pròxima vida, reparadora de calentadors", va pensar. El cas és que, després de vàries cridades infructuoses i escapades planejades en funció de la visita del tècnic, i conseqüentment avortades, éste li va preguntar què li passava a l'aparell i li va recordar que comprovara si les piles encara tenien bateria. Però res. Hauria de vindre a casa.

Fer coincidir les agendes va ser costós. I quan, finalment, el tècnic va aparèixer per la porta, maletí en mà, el seu veredicte va ser instantani. I feridor. "Però, ¿et queda gas?", va preguntar. A la meua amiga, clar, li va caure la cara als peus, sobre tot després de comprovar, gràcies a l'ajuda del veïnat, que, en la seua botella, ni gota ni gota. Avergonyida, li va agraïr que no li cobrara el viatge. "Tranquila, no eres la única a la que li passa açò", li va colpejar el tècnic en l'esquena abans d'ixir per la porta. Tot un alleujament.

I ara, quan la meua amiga conta la història, tothom se'n riu d'ella. "Vos promet que ni vaig pensar en la botella", se sincera. I és deveres. Acostumada com estava a que sempre que fallara el calentador es deguera a una avaria, es va posar en la pitjor de les possibilitats ja d'entrada. Però és que, de vegades, la sol.lució als nostres problemes és molt més fàcil. Molt més simple. I està més a l'abast del que es pensem. El que passa és que esta amiga meua encara no ha aprés que, en esta vida, no s'ha de ser catastròfica perquè les coses, molt a la llarga, molt molt, però així i tot de tant en tant, ixen millor si es va pas per pas i no es pensa en la casella final. No sap que els grans remeis no funcionen ni tan siquiera per als grans problemes. De vegades, els petits remeis, amb tota la seua minusculitat, son molt més infalibles.

Ara, esta amiga meua, diu que no li va bé el dvd. Però que ja ha comprovat que estaguera enxufat al corrent. Anem bé.

Shh! (quarta part)

... es va fer un silenci incòmode entre ells i jo. Entre el teu món i el meu. Va ser quasi immediat. A la tercera pregunta, de fet, es vam quedar sense saber què dir-se. Perquè tu estaves allí sense estar. Estaves en els seus ulls. En els meus. I vam entendre que era millor parlar amb les mirades per a abrigar un silenci que portava un nom: el teu.

I tu no has tornat...

S'han secat tots els mars. I he esperat, sense tu, tapiada al fons d'un record. La meua voluntat s'ha fet petita. M'he quedat ací, amb el meu gos espiant l'horitzó. No queden més que deserts. I he escoltat per si algun batec li quedava a esta terra, que era tan serena quan em volies. Hi havia un perfume fresc que jo respirava. Era tan bonica, era així de gran i no tenia fi...

Tu no has tornat. No hi ha esperança. Ni hi ha res. I camine sense tu, amb la meua tristor bevent pluja.

Volen desitjos

Volen desitjos per la carretera a la Font Roja.

Els desitjos són flors de cotó en pèl que suren per l'aire. Sobre tot en primavera i en tardor. En època de mudar pell. Per la carretera a la Font Roja em va semblar –la muntanya i jo no s'hem entés mai massa bé; no sé perquè, però crec que algun dia es farem bones amigues– que, en realitat, les flors volen després d'haver passat un temps arrelades a terra. Creixen cubrint de blanc una planta el nom de la qual desconec. Però que vaig vore quan ahir em vaig dur d'excursió a la Font Roja. Ho fan, això sí, a la sombra d'espígols, carrasques i pins de color verd alpino. I, un bon dia, l'aire s'endú estes flors a descobrir món. A plenar-lo d'il.lusions. No sé ben bé si, en realitat, se les pot catalogar de flors. Fins i tot, als més realistes els poden semblar que simplement són borrellons. Però quan jo anava al col.legi i sobrevolava el pati alguna d'estes estrel.les blanques de terra, les xiquetes lluitàvem per agarrar-ne alguna al vol. La guardàvem a la mà. Demanàvem un desig amb els ulls tancats. Obriem de nou la mà. I soplàvem ben fort per a que el nostre desig s'enlairara. Si volava alt, era bon senyal. Si no, a continuar jugant. Igual que vint anys després.

Per la carretera a la Font Roja volen desitjos. I les fulles de les carrasques ballen. Bé: unes ballen. Altres es dediquen a aplaudir esta dansa marcada pel ritme del vent. Un vent que et desperta, encara que el rebes amb els ulls clucs per tal de saborejar-lo sense interferències. Per la carretera a la Font Roja el cel és morat. Taronja. Groc. I els núvols tenen forma de culs. Són els culs dels que viuen al pis de dalt, que s'asseuen a vore l'espectacle que estem donant els del pis de baix. Per la carretera a la Font Roja tots són vells coneguts. Les xitxarres canten chucuchú-chucuchú. Com el tren que algun dia portava les il.lusions dels nostres avis fins a Gandia. I la meua soletat es dilueix com colacao entre la gran soletat.

Això sí: del carro carregat de terra roja, per la carretera a la Font Roja,... nà de nà.

Una definició, una

Soletat: estat anímic proporcional a l'import de les factures del telèfon.

El mal de les princeses

"Buttercup se enjugó las lágrimas y comenzó a sonreír. Inspiró hondo y lanzó un suspiro. Aquello formaba parte del crecimiento. A una le asaltaban estas pasiones fugaces, y con sólo parpadear desaparecían. Una perdonaba las faltas, encontraba la perfección y se enamoraba locamente; al día siguiente, salía el sol y todo había concluido. Apúntalo en el apartado de la experiencia, muchacha, y a seguir viviendo. Buttercup se puso de pie, se hizo la cama, se mudó de ropa, se peinó, se sonrió y entonces volvió a asaltarla otra crisis de llanto. Porque las mentiras que una se cuenta a sí misma tienen un límite".

La Princesa Prometida, William Goldman.

Parèntesi

Hui he somniat amb tu. T'he mirat als ulls. Sense dir-te res. M'has mirat als ulls. I m'has demanat perdó. Però la tempesta que caia fora t'ha fet desaparèixer. I m'ha retornat a la gravetat del meu llit.

Hui he somniat amb tu. Però ja no necessite cap més treva per continuar endavant que un fort ruixat que em desperte de la incómoda xafogor de les nits d'estiu.

Amb una cana i a lo loco

Estic desolada. Completament desolada. L'altre dia l'espill em va descobrir la meua primera cana. Jo que pensava que estava salvant-me i que no hauria de recurrir al Lady Grecian i el molt condemnat del pèl blanc m'ha recordat que el temps també passa per mi. Que està passant cada dia. Encara que moltes vegades no siga conscient. Encara que moltes vegades em crega eterna. I invencible. La visió de la primera cana et colpeja on més mal fan tots els colps: en la boca de l'estómac. L'órgan amb què digerim tot allò que engullim del món exterior. Perquè és ahí on les coses que no sóm capaços d'assimilar es converteixen en una gran bola de foc. Una bola que no va cap amunt ni cap avall. Una bola estancada en el epicentre del cos. La meua primera cana és la prova més palpable de que les fulles del calendari passen. Dia a dia. Encara que jo, enguany, m'haja plantat al mes de juny. No he sigut capaç de fer-les avançar cap a juliol. Ni cap agost. Em pot la memòria. I comence a no voler recordar.

Així que ara ja tinc una cana. I les canes soles senten bé als homens, que es transformen en interessants amb elles. En tios atractius. Damunt.

Al menys em queda el consol de saber que encara no m'ha ixit cap queixal de l'enteniment. Perquè jo diria que això és bo, no?

En tercer, quart o quint d'EGB

Quan anava al cole i estudiava tercer, quart o quint d'EGB, no ho recorde bé –dir que has estudiat l'EGB és tirar-te una poalà d'anys al damunt, aixina de fàcil: allà vaaaaaaaaannn–, les xiquetes de la meua classe col.leccionàvem cromos que la profe ens requisava, la molt rotenmeyer, si xarràvem. Féiem pinos i palmeres en les parets del pati. Jugàvem al cocodril en les taules de pedra que un dia, sense més, van desaparèixer. A xurro, mitjamanga, mangotero. A la goma. Crec que èrem felices. No ho recorde bé. Però sé que no necessitàvem res més. I això ja ens donava la felicitat.

Quan anava al cole i estudiava tercer, quart o quint d'EGB, tenia projectes de futur. Encara que en aquell moment no necessitara res més. Volia ser professora. Estudiar en la universitat i que un xic intel.ligent amb ulleres –no sé perquè però sempre he tingut fixació amb les ulleres– apareguera sobre un cavall blanc per a rescatar-me del dragó. Les xiquetes de la meua classe també en tenien. I vam inventar un joc amb una fulla de paper on escriviem què voliem ser de majors, a quina edat es casariem –es veu que en l'època de l'EGB no existien les parelles de fet–, quants fills tendriem. I alguna cosa més que no recorde. Amb el paper fèiem una espècie de piràmide. Dèiem un número. Per exemple onze. Menejàvem onze vegades el paper. I ahí estava el meu futur: seria professora. Em casaria als 24. Tendria tres xiquets. I seria feliç, clar. Això no estava en el paper. Aixó és que ni es qüestionava.

Quan anava al cole i estudiava tercer, quart o quint d'EGB, la vida no m'havia donat encara la principal lliçó: que ella és la que mana. I no jo. Dibuixàvem el nostre destí amb aquell paper i no sabiem que la realitat no és un somni. Encara no sé si millor o pijor. Però diferent. Jo vaig somniar ser professora. Després forense. Mira. Em va donar per ahí. Ballarina. I he acabat sent periodista. Encara no sé perquè no m'hauré dedicat, per exemple, a recol.lectar mel. Tinc 29 anys. Trenta, diria ma mare. Ella sempre fa compte redó. I, per supost, no estic casada. Ni tinc fills. Ni m'he trobat al xic intel.ligent d'ulleres que, galopant sobre un cavall blanc, havia de rescatar-me del dragó. Més bé han sigut els dos o tres immadurs emocionals amb què m'he creuat els que estaven per a rescatar. Però, així i tot, crec que sóc feliç. Sobre tot, perquè he aprés que la felicitat no és tant aconseguir la meta que t'havies proposat com ser capaç de variar el camí que havies traçat per tal d'aconseguir-la. Perquè has entropessat amb una pedra i, de ràbia, canvies la direcció. O perquè has descobert un tresor i decidixes parar. Sí. Crec que sóc feliç. No ho sé ben bé. Perquè sé que necessite alguna cosa més. Però no he deixat de somniar. I això, de deveres, ja em dóna la felicitat.

Projecte de vacances

Fer-me un piercing. Anar a l'Fnac per a fer provisió de llibres per a tot l'any i llegir-me-los en tres setmanes. Netejar la veneciana. Conduïr amb la cançò dels xiulits sense saber on pararé. I sense gps. Veure amanèixer. Fer-ho des de la platja. O des del Preventori. Seure a les onze del matí a la Plaça de Dins per esmorzar i no alçar-me fins les dos. Riure'm. Riure'm molt. Passetjar de matinada. Improvisar el passeig al baixar el fem. I sentar-me en el Romeral a pensar. Comprar-me la 'cuore' per a demostrar-me a mi mateixa que la vida és pur teatre. I una obra molt senzilla: naixem, creixem, ens reproduïm i morim. Com les paneroles. Dormir hasta el migdia. Adoptar un ser viu. Gravar-me tots els cds que tinc pendents. I deixar que la música m'atrape. Vestir-me amb tot allò que la faena no em permet. Fer combinacions impossibles sols perquè és estiu, i què? Perdre'm en qualsevol ciutat desconeguda. Ser una desconeguda en qualsevol ciutat. Fer la visita de rigor a l'Ikea. I arreglar d'una vegada per totes l'armari del corredor. Decidir què faig amb els periòdics que almacene. No pensar massa. O pensar un poc però deixar-me dur. Eixa filosofia m'estava anant millor. Anar a sopar al Paquito i fer que el que té nom d'atracador de bancs ens torne a ensenyar les fotos de la despedida. Enamorar-me. Que s'enamoren de mi. I volar. O, en el seu defecte, cantar i ballar fins que no tinga veu i em facen mal els bessons. Un encontre sorpresa al carrer amb algú del passat. Saber què és tindre amics. Sentir que els conec per primera vegada. Però que els he estimat sempre. Perdonar-te. I que em perdones. Rependre a ma mare. El cordó umbilical sempre és el cordó umbilical. No descomptar els mesos que em falten per als trenta, que em pose malalta de pensar-ho. Completar el meu salvament. Rapar-me els cabells a l'uno. Planejar una escapada de hui per a demà. Inventar-me durant tres setmanes. Revisar-me la vista. No enyorar amb tristor el passat. Perquè jo no he perdut. I perquè el futur m'espera. Fer el mercat i escoltar les batalletes de les abueles que em diuen 'xicona'. Entendrir-me amb les dels xiquets que em diuen 'senyora'. Pensar en la maleta que faré en setembre. Passar la ITV. Vacunar-me del tètan. No dormir: ¡vull viure!

I no agobiar-me si, al final, l'única cosa que faig en les vacances que comence hui és res.

D'amants

La carn vol carn
(Ausiàs March)

"No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."

Vicent Andrés Estellés

Corporativisme femení

Internet és un mitjà sexuat. Hetero i homo, però molt sexuat. Vamos, que si Internet fóra un dels meus amics els diria el que solc dir-los a ells cada dissabte: que està ixit. Molt ixit. Internet és el sexshop que tots tenim a casa. I, com al sexshop, hi ha coses que són útils, altres amb certa gràcia i altres que, directament, ratllen la grosseria. Ho dic perquè l'altre dia vaig entrar a un xat al que havia perdut de vista en els últims mil anys i, a la tercera línia de la conversa, un tio em va proposar follar. Així de clar. Sense més. Sense rostres. Sense noms. Sense paraules de pel mig. Com deuria ser quan vols estalviar-te maldecaps posteriors. I, com que sóc una tia curiosa per defecte professional, vaig estirar la corda. Fins on vaig poder. Així em vaig enterar que al tio no li havia anat mal amb eixes proposicions. Entre altres detalls, clar.

Reprenc el fil. Internet és un mitjà sexuat. En el meu cas, hetero. De fet, crec que conec a la major part dels qui baixeu a la terra per visitar este blog i tots, a excepció de la meua germana, que em recolza de forma incondicional, sou homens. O projectes d'homes. No hi ha dones que el visiten. I, tanmateix, este text està dedicat a les dones. Hui m'he alçat corporativista.

I és que ahir, mentre pujava les escales de ma casa divagant la matinada, em vaig trobar a una veïna. Em va dir que el seu home s'havia mort. En les últimes setmanes no hi havia en ell ni rastre del jubilat energumen al que vaig conèixer fa tres anys. I ara la seua dóna tractava de guardar les llàgrimes on les almacenem les dones quan no volem que isquen: en la boca de l'estómac. Clar que això, no sé perquè estranya raó, fa que acabem sense poder respirar. Passaven les sis i mitja del matí quan m'he trobat a la veïna en el replanell del segon. I anava a fer l'escala perquè deia que no podia dormir.

Fa cosa d'un any, quan jo encara era jo, em vaig trobar a una altra veïna al tornar de festa. Un poc perjudicà. Perquè eixa jo encara era jo. I eixa jo feia eixes coses. Curiosament, aquella altra veïna també anava a fer l'escala. Curiosament, també em va anunciar una mort: la de Rocío Dúrcal. Adéu a la banda sonora dels viatges en el cotxe dels meus pares mentre em barallava amb el meu germà per damunt de la cadireta on s'asseia la meua germana.

Quan m'he despertat este matí del somni, del passat i del somni del passat, he recordat a estes dues dones. Sempre he pensat que dones com elles, amb històries anònimes de mercats els dimecres i dinars familiars els dissabtes, són, en realitat, les que escriuen la història, la gran història, a través de petites històries. Dones com les nostres mares. Com les nostres iaies. I no les grans executives de les pel.lícules americanes. Ni els grans executius. I ha sigut aleshores quan m'he sentit ridícula. Els meus problemes són una minúcia comparats amb els que viuen dones com les meues veïnes. Dones com les nostres mares. Com les nostres iaies. Els meus problemes són el cap i els seus constants canvis en l'organització. Tractar de conservar la il.lusió malgrat el pas dels anys i aquells que un dia la van esgarrar com si fóra un paper. D'assimilar que no et besaré més. Haver hagut d'enterrar en vida als que em van enterrar en vida a mi. Sobreviure tenint-ho tot. El pla del proper cap de setmana.

De vegades, em done compte de que el problema, en realitat, no és que jo ja no siga jo. En realitat, el problema és que no sóc ningú. Entre altres coses, clar.

SOS

Si trobeu la meua tecla del Play, per favor: doneu-li, doneu-li.

Jo fa temps que l'he perduda de vista. O serà que no ho recorde i algun dia em vaig quedar en ella en la mà de tant apretar-la? Perquè eixes coses passaven quan no érem tant moderns i rebobinàvem les cintes amb els bics...

Punts fixes

Les professores de ballet ja m'ho deien: l'única manera de no marejar-te i de conservar l'equilibri amb les piruetes i els fouetté en tournant és mirar un punt fixe després de cada gir.

De vegades el més difícil era l'elecció. Triar eixe punt fixe en un horitzó obert i ple de possibles punts fixes.
Altres, senzillament, tornar a trobar-lo després de cada pirueta.

Quanta vida? Mig quart

un paraíso detrás de cada mirada
una mano que salta
me cubre la espalda
dónde me llevará

cuánta vida va
cuánta vida viene
cuánta vida va y viene
cuánta vida hay en un deja vú
lo vivido que vuelve y no pareces tú
y me pueden las ganas
de esta noche no escapas

cuántas veces,
cuántas vueltas tienes tú que dar
cuánta vida hay en un alfiler
cuando el hilo se mete y quiere coser
dos partes distintas de tacto y enigmas
cuánta vida hay en un revolcón
cuantas vueltas y vueltas tienes tú que dar

Totes les jo: infància

Sóc jo. La que sesteja al sofà agarrada de la mà de la iaia, després de prendre un biberó de Cola-Cao. Rodejada de les dos o tres veïnes de rigor. La senyo Trini i companyia. Sóc jo. La que es queda meravellada amb el suau moviment de la melena de la Barbie dins la safa d'aigua en les vesprades d'estiu. La que s'agafa als barrots del balcó quan encara els aplega per la meitat i es despedix de la mare. "No tardes, mama", li dic. Se'n va a la faena. Es perd pel cantó. Quan torne em durà un quadern per a pintar amb una aigua fantàstica que plena de colors la pàgina. Sóc jo. La que va a la guarderia cantant "pasito a pasito, pasote a pasote, como un enanito, como un gigantote". La que un dia fa eixe camí amb les sabates canviades de peu. La que s'ensenya a nugar-se-les vestida amb el pixi de quadres del col.le. Sóc jo. A la que li falten ulls per admirar els juguets que abarroten la tenda del carrer Caragol. Hi ha tants que, fins i tot, alguns penjen del sostre. Sóc jo. La de la motxilla rosa. La del llibre de Borja, el xiquet que cumplia anys el mateix mes que jo. El xiquet del empatxo de cireres. Sóc jo. La que es construix una tenda campanya amb un llençol i pinces d'estendre la roba. La que berena mirant Espinete i Don Pimpon. La que col.lecciona els cromos de David El Gnomo. La que plora quan ell i la seua dona es convertixen en arbres al cumplir els tres-cents anys. La que es gasta els diners del seu sant comprant-se el llibre La Bella Durmiente en Simago. La que creu que la bruixa Maléfica l'ha sacsejada quan, en realitat, li ha donat el corrent una bombeta calenta. Sóc jo. La que s'asoma poc a poc de matinada per la porta del comedor, amb por de descubrir a Papa-Noël i de que ell la descubrisca a ella, i veu baix de la finestra el regal: un pupitre. El pupitre en què guardaré les plastidecolors que trencaré per a que en semblen més. Sóc jo. La que plora desconsolada quan sa mare li revela el més gran secret: que els Reixos són els pares. La que entra i ix del cuarto per preguntar-li si també van ser els pares els qui li li van comprar aquella caseta dels Pin i Pon. Aquella banyera de la Barbie. Aquells bessons amb aquell carro per a passetjar-los que quasi no cabia a l'ascensor. La que torna al seu cuarto per a continuar plorant.

Misteri descobert, conte acabat. Però totes eixes jo encara romanen dins de mi. Lluite cada dia per a que continuen vives. Perquè són les que, en realitat, m'han fet ser jo.

Dreams

"At same point, may be we accept the dream has become a nightmare. We tell ourselves the reality is better. We convence ourselves it's better than we've never dreamed at all. But the strongest of us, the most entire of us, we hold on to the dreams. Or are we find ourselves face to the fresh dream we've never considered? We wake to find ourselves against all odds. Feeling hopeful. And if we're lucky, we'll realized in the face of everything, in the face of life, the true dream is beeing able to dream at all"
Grey's anatomy. The other side of this life.

(En algun moment, tal volta acceptem que el somni s'ha convertit en malson. Ens diem a nosaltres mateixa que la realitat és millor. Ens convencem de que és millor del que mai haviem somniat. Però el més fort de nosaltres, el més decidit, ho tenim als nostres somnis. O ens trobem enfrontats al nou somni que mai haviem considerat. Ens despertem per a encontrar-nos, front a qualsevol raresa, sentint-nos esperançats. I, si tenim sort, ens donarem compte de que, malgrat tot, malgrat la vida, el vertader somni és, després de tot, ser capaç de somniar).

Hui

Estic segura de que un gos perdut al carrer m'entendria hui millor que tota la meua gent junta. De que fins i tot eixe pobre gos perdut al carrer seria capaç hui d'entendre'm millor que jo mateixa. Hui les velles amistats no consolen. Hui ni totes les presències em serveixen per substituir una única absència. Hui sóc com Alicia en el Païs de les Meravelles caent per un pou lentament, molt lentament, després d'haver perseguit el conill triganer. Tant lentament que tinc temps de preguntar-me massa coses. Hui sóc conscient de que la batalla està definitivament perduda i de que, a més, la meua consciència ha perdut tot un dia –un altre– pensant en la batalla. Hui pense en la tàctica que vaig emplear. I em pregunte perquè va fallar l'estratègia, la més profunda i la més simple. Hui la soledat és dolorosament insoportable. Insoportablement dolorosa. Hui tanque els ulls per recordar. Però no ho aconseguisc. Hui aprete els ulls tancats i faig força per recordar. Però ni així. Hui les connexions neuronals m'han fallat. Hui sé que el millor és anar oblidant. I, tanmateix, tot l'entorn em diu: "no oblides". Hui plore perquè sóc incapaç de recordar una veu. Hui el sol no crema: ferix. Hui m'agradaria que el món sentira el mateix que jo. Així, al menys, la suma de soledats em faria companyia.

Qüestió de sort

Si em dius adéu
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell trenqui l'harmonia del seu cant
que tinguis sort
i que trobes el que t'ha mancat en mi

Si em dius: "et vull"
que el sol faci el dia molt més llarg
i, així, robar temps al temps d'un rellotge aturat
que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar ahir

I així pren, i així pren
tot el fruit que et pugui donar
el camí que, poc a poc, escrius per a demà.
Que demà, que demà
mancarà el fruit a cada pas;
per això, malgrat la boira
cal caminar

Si véns amb mi no demanes un camí planer,
ni estels d'argent ni un demà ple de promeses,
sols un poc de sort
i que la vida ens doni un camí ben llarg.

Que tinguem sort, Lluís Llach

A la gent que entén que tot es qüestió de sort.
A la gent que la sap aprofitar quan la té.

A, B, C ó D

Pas uno: punxar en la banda blanca de dalt. (Els que no dominem la informàtica recubrim la nostra ignorància de misteri)

Pas dos: contestar a la següent pregunta.
Qui de tots està pitjor?
A-Els d'OK Go, que són els quatre frikis que ixen al video i que ballen –molt dignament, tot siga dit– la coreografia de la cançò original, 'A milion was to be cruel'.
B- Els que van versionejar este video y van provar com quedava el ball amb més de deu cançons de tots els estils: REM, Miguel Bosé, Narco, Manolo Escobar, la de 'Forever young'... I fins i tot amb la dels micròfons (atenció amb ella, que amenaça este estiu)
C-Senzillament, jo, que he fet una gran tasca d'investigació nadant en els mars del youtube i he vist totes –i quan dic totes és totes– les versions del video original dels d'OK Go.
D-Vosaltres, que visiteu este blog que supura tristor i que haveu suportat el video, cortesia de la casa.
I fins ací puc llegir.

Pas tres: Quan quedem per a un suicidi col.lectiu?

Pas PP (post post, ejem, no pensar malamente): és que el desfici és lo que té. Però tot siga per riure's un poquet, que els 34 músculs que donen la felicitat estaven queixant-se d'haver-los abandonat.

"Tan diferente, tan natural, tan divertido y especial, tan adorable, tan perspicaz, tan ocurrente, tan singular, tan él, tan seguro, tan casual, tan sorprendente, tan superguay, tan guay que a su lado resultas francamente insubstancial". Toma ja!

Temps que mor

La velocitat és una mesura matemàtica. L'espai també, encara que la distància entre dos punts no sempre és un número. Perquè de vegades eixa distància és, simplement, més gran de la que voldries. De vegades deu centímetres són un kilòmetre llum. Però on els científics van derrapar que ni Fernando Alonso va ser amb el temps. I, per a dissimular, es van inventar els rellotges de sol. Els d'arena. Els de corda. I finalment, els digitals amb calculadora incluïda. Que era el que tots voliem com a regal de comunió. Sabien lo que feien els inventors de rellotges. Estaven posant a l'abast de tots la medició del temps. Però sols ho feien per a dissimular el fet que el temps és personal i intransferible. Com els carnets d'identitat. Per això no valen sistemes universals de medició amb el temps. Perquè no hi ha rasadora més maleable. Perquè el temps és literatura. I ja poden empenyar-se els de ciències.

És per això que hi ha minuts interminables. O minuts eterns. És per això que hi ha hores del passat que estan incrustades en les presents. És per això que hi ha dies que semblen no passar. I, sobre tot, nits. Que hi ha dies que s'esfumen massa pronte. Temps que s'estanca i que fa pudor. Com l'aigua que no mou. Temps que vola mentre et creixen les ales. Temps que no aplega. Temps malbaratat. Guanyat. Espés com la xocolata. Passat com l'únic arròs que sé fer. És per això que existeix un estiu que va ser el millor de les nostres vides. O els dies closca. Hores en les que l'univers eclosiona. Hores que passen sense pena ni glòria. I éstes sempre són massa. L'hora zero. El minut zero. El segon zero.

I és que no hi ha relativitat més gran que la del temps. Ni possessió més valorada. Ni possibilitat més infinita que la del dia per encetar. Ni manifestació més clara del que sóm. Eres les hores que perds davant del youtube. I tan feliç. Però sempre hi ha temps per a tot fins que aplega el dia en què deixa d'haver-lo. Tic-tac. Tic-tac. Tic-tac. El rellotge batega. Fins que les piles deixen de funcionar. I ja pots besar lentament, ja. Que els amors sempre acaben morint. És l'única cosa en què els done la raó als de ciències. En què, al final, tot, absolutament tot, acaba en el perol. I sense possibilitat de resurrecció.

La pell ferida

Tot és reduix a la pell. S'inventem problemes contínuament per a disfressar de complicacions la realitat quan tot és més fàcil i primari del que sembla. Tot és pell. La pell atrau. La pell s'eriça. Llig. Recorda. Enyora. Dues pells poden electrocutar-se. Imantar-se de forma animal. O repel.lir-se. Una vegada vaig llegir que és la pell la que determina les compatibilitats entre les persones. Que sobra amb tres minuts al costat d'una altra pell per saber si la voldràs tocar. Si l'odiarás. Si et recolzaràs en ella. Com si, al conèixer a algú, les dues pells entaularen la seua pròpia conversa amb ultrasonits imperceptibles en el món dels decibel.lis i el reproductor d'mp3.

-"Hola. ¿I tu què tal?" (perqué a les pells també els agrada Friends)
-"Eh, res, per ací" (i també tenen converses de besuc)
-"¿Saps que t'he de dir? Que eres la pell del pare dels meus fills".
Així de directe. O l'altra possibilitat:
-"Mira, crec que tu i jo... nonaino naino".

Les pells ho tenen clar. I nosaltres s'empenyem en complicar-ho. En recubrir-ho de paraules. En abrigar la pell de formalismes i convencions. De falsos arguments. I el que deuriem fer és tot el contrari. Deuriem aprendre a escoltar la nostra pell. A saber quan necessita una caricia. A deixar-la tranquila quan plora. Perquè hi ha dolors que només pateix la pell. Com l'absència de l'altra pell. La pèrdua d'allò físic que una vegada s'ha tingut i que no es tornarà a tocar no se sent en l'ànima. Em sap mal, amics poetes. Però la pèrdua d'una altra pell se sent en la epidermis. O allà dins, en la hipodermis. I, de vegades, quan se sent molt a dins, molt a dins, fa tant de mal que plores. Plora l'ànima, sí. Però la punxada està clavada en la pell. I, quan la pell està ferida, no valen les tirites ni el betadine. Ho sé perquè tinc un tros de pell en carn viva. I els metges diuen que, en estos casos, hi ha poc a fer. T'unten de crema i t'embenen. Et posen la vacuna antitetànica. I et recomanen protecció pantalla total per evitar que el sol acabe deixant senyal. Però no t'asseguren res. Pot haver curació. Però també pot quedar-te el record a la pell de per vida. Menuda merda. Al final semblaré una pija, amb tantes marques.

Qui em manaria haver acariciat, sense voler, el tub d'escapament de la moto. Qui em manaria haver acariciat, volent, el teu cos.

(Des)contant dies

"Un dia pot salvar-te la vida. Un dia pot arruïnar-te la vida. La vida no és més que quatre o cinc grans dies que ho canvien tot"
Los chicos de mi vida

Anatomia de wella

Hui tinc el cor als peus. Senc els seus batecs sobre les rajoles. Bum, bum, bum, bum, bum, bum. El tempo més ancestral en sabatilles d'anar per casa. Sístole i diàstole a ras de terra. L'órgan que em dóna la vida traslladat a 1'72 metres del que me l'explica, més mal que bé. Aurícula i ventricle instal.lats entre la duresa cavernícola del metatars. El bombeig que m'escalfa partint des del congelador del meu cos. Miocardi i endocardi entre bambolles. Epicardi i pericardi sumergits en una safa d'aigua. Saltratos per a l'arritmia del diumenge de matí. Necrosi per infart de deu centímetres de tacó.

Juguem?

De risc en risc, i tire perquè em toca.
Perquè em toca guanyar, clar.

Desmemòries

Hui m'he posat el vestit que em vas llevar fa un any en aquella nit en què vaig renàixer. I li he preguntat si se'n recorda de tu. Si se'n recorda de com va anar caent poc a poc dels meus muscles. Suaument. Com quan em besaves sense avidesa. Li he preguntat si se'n recorda de que el va véncer la pell. La meua pell contra la teua. De que el vam oblidar tota la nit arraconat en l'habitació. De que, malgrat això, era el teu vestit preferit. De que aconseguia que em mirares com si els meus ulls foren ta casa. Com si hagueres estat esperant tota la teua vida a que apareguera. Sols per a tornar-me a besar. I per a tornar-me-lo a llevar.

Però el vestit no et recorda.

Tampoc et recorda el sofà del comedor que et rebia de nit i et despedia de dia. Ni la gerra d'aigua que sempre agafaves abans de refugiar-nos en la nostra particular talaia. Tampoc sembla recordar-te la part del meu llit que sempre durà el teu nom per molts que l'ocupen després. Abans preguntava per tu. Ara ja no et recorda. Ni els quatre espills del rebedor en els quals et miraves abans de tornar a la realitat i, en una mostra de coqueteria masculina que em sorprenia en tu, t'arreglaves més mal que bé els cabells. Els quatre espills que van presenciar la nostra despedida. I la despedida de la despedida. I la despedida de la despedida de la despedida. Ni tan siquiera la porta, que va ser la que et va dir l'últim adéu que les llàgrimes m'impedien pronunciar, se'n recorda ja de tu.

Sols jo me'n recorde encara de tu. També en això m'he quedat soles.

Shh! (tercera part)

"Tard o prompte, aplega un moment en què parlar i estar callat és la mateixa cosa".
Cinema Paradiso.

No és el despertador

No és el despertador. És l'esperança, en realitat, la que ens deperta cada matí. I no sóc creient, encara que em vaig criar en un col.legi de monges. Com mitja generació naranjito. Però d'allò ara ja soles queden unes cançons de guitarra per a la missa dels diumenges que comence, i mai acabe, quan estic borratxa i m'agrade. Malgrat el meu ateisme, insistisc: és l'esperança la que sona a les 8'50 de cada matí a un pam del meu llit. Sona horrorosa, això sí. Pi, pi, pi, pi, pi. Però se li ha de perdonar que tinga una mala oïda musical. I pitjor veu. Perquè l'esperança és l'única que aconsegueix el que cada nit sembla impossible: que abandone la closca del meu nòrdic i em torne a alçar. L'única que aconsegueix que confie en que, com diu el mestre Serrat i ens va recordar el senyó P-lat, hui pot ser un gran dia. O el gran dia.

I sí. Tal volta em quede esperant. Tal volta hui acabe sent el pitjor dia. Però aleshores esperarè a demà. Perquè sense esperança no sóc ningú. Per les meues venes no corre soles sang. Quan em fan una anàlisi, les infermeres no se n'adonen però el que m'extrauen són, en realitat, il.lusions. Les que he tingut. Les que tinc. Les que tindré. Perquè el que em fa viure, en realitat, és la il.lusió. La il.lusió de ser feliç. La confiança en que m'ho meresc. Per això em condemnes a cadena perpètua quan em dius que no m'il.lusione. Perquè no sé suportar este món i les seues absències d'altra manera.

I've been down and I'm wondering why
These little black clouds keep walking around
With me, with me
It wastes time and I'd rather be high
Think I'll walk me outside and buy a rainbow smile
But be free, they're all free

So maybe tomorrow
I'll find my way home

I look around at a beautiful life
Been the upperside of down
Been the inside of out
But we breathe
We breathe
I wanna breeze and an open mind
I wanna swim in the ocean
Wanna take my time for me
All me

So maybe tomorrow
I'll find my way home


PD: a esta cançó, Maybe tomorrow, de Stereophonics, la vaig descobrir en un capítol de Un paso adelante. Per a que després digueu!!! I em vaig enamorar d'ella. Després la vaig endevinar en la pel.lícula Crash i la vaig tornar a sentir en la serie One Tree Hill. Però quan més m'ha agradat, i encara que l'hauré escoltada mil vegades, és quan se me feia de matinada amb ella. I, com diu el moreno, no te he dicho ná y te lo he dicho tó.
PD2: I, quan sàpia com pujar-la del youtube, ho faré. Per a que se vos faça a tots de matinada amb ella...



PD3: Sí, senyor!!! Em casaré en qui voldré, jajajaja!!!!

L'ordre dels factors

Què és primer: el perdó o l'oblit?

Vint lliçons

Que els perdedors també guanyen
Que, fins i tot, són els que més guanyen
Que tots sóm uns fracasats. Però continuem lluitant per la victòria
Que hi ha que intentar-ho. Sempre
Que en totes les families couen faves
Que el pares són, per definició, els que t'animen a competir i et diuen com fer per guanyar
Que les mares són, per definició, les úniques que saben com eres i que estan en tu si perds
Que hi ha dolors que solament saben consolar els teus germans
Que els de la teua familia són els únics que farien el ridícul amb tu per evitar que el feres tu soles
Que, si t'agrada volar, cal trobar la manera de fer-ho, encara que sigues daltònic i no pugues pilotar
Que els anys d'institut són els anys universals del patiment
Que, de vegades, la millor paraula per a trencar un llarg silenci és "¡joder!"
Que hi ha persones, o personetes, que donen lliçons, o grans lliçons
Que les xiquetes americanes són grotesques. Tant com els seus pares
Que, per a ser una autèntica xiqueta de set anys, s'ha de tindre panxeta
Que la vida és un llarg camí amb una camioneta que s'estropeja només ixir de casa
Que si la camioneta no funciona, hi ha que espentar-la entre tots
Que la música de Devotchka és de puta mare
Que Superfreak és una gran cançò per a fer una gran actuació
Que la tragèdia i la comèdia van de la mà

A la tendra història de Pequeña Miss Sunshine. I a la seua banda sonora. La pel.lícula que m'ha salvat de l'abisme del cap de setmana.

Encadenats

Si jo vaig besar a Ernesto, Ernesto va besar a Mónica, Mónica va besar a David, David va besar a Laura, Laura va besar a Esther, Esther va besar a Iván, Iván va besar a Carla, Carla va besar a Raül, Raül va besar a Aitana i Aitana va besar a Toni, ¿es pot dir que jo també he besat a Toni?

Si jo vaig besar a Ernesto, Ernesto va besar a Lidia, Lidia va besar a Nacho, Nacho va besar a Lorena, Lorena va besar a Óscar, Óscar va besar a Tatiana, Tatiana va besar a Eugeni, Eugeni va besar a Ana i Ana va besar a Ernesto, ¿es pot dir que vaig besar dos vegades a Ernesto?

Si jo vaig besar a Ernesto, Ernesto va besar a Elena, Elena va besar a Pau, Pau va besar a Marisol, Marisol va besar a Fran, Fran va besar a Marisol, Marisol va besar a Pau, Pau va besar a Elena, i Elena va besar a Ernesto, aleshores sí que no hi ha dubte: Ernesto també em va besar.

O això, o vivim la versió 2007 de Melrose Place.

Shh! (segona part)

Odie el silenci que calla allò que voldria dir-te però ja no diré.

Sense salvació, o no

No m'agraden els covards. Puc suportar, això sí, els dubtosos. La vida és, la veritat siga dita, un gran dubte, des del principi fins el final. D'on venim? On anem a parar, si és que anem enlloc? La vida és l'elogi del dubte. Per això cal valentia. La valentia per viure. I per tractar de trobar, i afrontar, les respostes. La valentia de perdre i de donar-li l'enhorabona a qui t'ha abatut. La valentia de guanyar i d'alçar els braços per celebrar-ho com cal. La valentia per decidir que, acabes com acabes, has de jugar. Per això mateix odie els covards. Perquè en la vida no val la prudència. No val la mitja. La vida és el tot. És la locura. Fora d’ella soles està el manicomi del no-res.

Durant molt de temps he sigut covarda. No m'he odiat, però he sigut covarda. Sempre he necessitat d'un flotador. El mar em feia respecte si no podia 'tupar'. Fins i tot ni els manguitos em convencien. No era fàcil no ofegar-se amb eixos bíceps de plàstic. O algú ho ha conseguit? Hi havia que moure's, clar. Hi havia que estar en constant moviment per no tastar aigua salada. I menejar-se és, moltes vegades, el més difícil de fer. Els covards, de fet, esperen que la vida es moga per ella mateixa. Confien en la rotació i la traslació. Els valents la mouen ells.

Però ara note que he deixat enrere la covardia. No sé quan va la vaig abandonar. Ni com. Ni perquè. Va ser un adéu sense explicacions, un adéu descortés. Pero s'ho mereixia. Supose que, senzillament, un dia em vaig adonar que estava preparada per a actuar. I la covardia em retenia a la grada. Supose que un dia em vaig adonar que jo també estava preparada per als aplaudiments. O per a les tomatades. Supose que un dia vaig perdre la por a l'escenari. Que m'havia cansat de ser públic: a partir d'aquell moment anava a ser protagonista. Al menys, protagonista de la meua vida. No hi hauria covardia mai més. Optava pel tot. Per la locura. Pel susto. Era l'única forma de saber si devia haver triat mort. Perquè eixa opció sempre la tindré.

Moraleja: Un cantant el nom del qual no citaré per evitar represàlies deia que viure és el més perillós que té la vida. Pot ser haja de ser condemnat a l'horca, però té tota la raó. Penseu-ho. El més perillós no són les baixes. Ni les ferides que fan mal amb cada canvi d'estació. Ni tan siquiera els possibles atacs des de la rereguarda. La vida és més que això: la vida és el camp de batalla en tot el seu conjunt. I ahí no es fa altra cosa que batallar. Així que, ara, si voleu alguna cosa de mi, haureu de buscar-me al món dels valents. Sóc la que crida: "A las barricadaaaaaaaaaaaas!". Em sentiu?

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin suelo
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.

Mario Benedetti, No te salves

Així que el límit era açò

El dia en què has de menjar-te uns espaguetis amb cullera perquè no tens ni un puto tenedor net, eixe dia és quan te n'adones que, xavala, estàs més fotuda del que pensaves. Sobre tot, perquè tens rentaplats.

Shh!

Silenci: la solitud està parlant.

Tu què fas els diumenges?

Els diumenges són el que som. I no hi ha axioma més irrefutable que eixe. Perdem massa temps en presentacions i definicions. A la pròxima persona que conega, el primer que li preguntaré serà: "Tu què fas els diumenges?" Com aquella rateta presumida que investigava si els ratolins que la rondaven dormien per la nit o, pel contrari, es dedicaven a roncar. I si m'agrada la resposta, tal volta m'interesse saber el seu nom.

Pas per pas. Hi ha, per exemple, qui dedica el dia del descans oficial per a tragar-se tot el futbol possible. El que tiren per la tele i el de Caramanxel. El de la cervesa, les pipes, els insults i la gorra al cap. Per a ells, el dia del senyor és el del senyor.... Ronaldinho, clar!!! Hi ha qui el passa en el camp: fa la ruta del col.lesterol amb les veïnes o se'n va a Sant Antoni a rostir, a jugar a cartes i a sestejar baix d'un pi amb el gorro de la felicitat que es posa per a tapar una calva per la que asoma la maduresa. També hi ha qui opta per la versió platja i, aleshores, estira l'hamaca entre els peus d'uno de Madrid i el cap d'altre d' Almoïnes i s'arrebossa de sorra i sal només pel plaer d'esperar el segon de silenci en què podrà escoltar el so de les ones. Hi ha qui aprofita els diumenges per estudiar, per plaer o per obligació; qui dóna la volta als ponts mentre la seua vida va girant en espiral cap a un punt finit; qui els dedica al cinema; qui va del llit al sofà i del sofà al llit; qui els consagra, setmana rere setmana, a la ressaca i a la lleial amistad del vàter que no encontra en la barra del bar. Els diumenges són els dies de l'evasió, de les il.lusions, dels somnis. Però també són els dies del fracàs, de l'arrepentiment, de la mirada que rebota una i altra volta contra la paret. Són els millors dies de la setmana. O els pitjors.

Per a mi, els diumenges són els dies d'obrir els ulls a la primera claror i veure que dorms al meu costat. De comprovar que no ho he somniat. Són els dies del primer café per a dos a les dos i dels espaguetis, també per a dos, a les sis. Són els dies de construir el món perfecte amb paraules. Són els dies de besar-te sense tregua ni guerra i de fer-te l'amor. Són els dies per a volar en la tercera dimensió. I no entenc altra forma de viure-los.
Llàstima que també siguen els dies en què enyore tant tot açò...

Certeses

"T'he de dir una cosa, només una cosa, no ho tornaré a dir mai, a ningú, i et demano que ho recordis: en un univers d'ambigüitat, aquesta mena de certesa només es presenta un cop a la vida, i mai més, per molts anys que es visqui".
Los puentes de Madison, Robert James Waller

A totes les certeses que s'esfumaren. A la única que encara queda.

Despertares

Hi ha dies en què em desperte amb una cançó al cap. Com si, en somnis, hagués estant escoltant la ràdio en lloc de bussejar pel meu subconscient estressat. No seria extrany, però. Sóc una devoradora musical. Herència paternal. Alguns amics qüestionen el meu gust per a les cançons. I, pot ser, tenen raó. Però no m'importa. La música és lo que em permet seguir recordant quan estic a punt d'oblidar. És la meua personal connexió entre passat i present.

Hui he despertat amb una cançó al cap. Feia temps que no l'escoltava i, tanmateix, allí estava la melodia exacta: tombant i tombant pel meu interior mentre anava obrint els ulls. "Felicidad, qué bonito nombre tienes". Vaja sorpresa. Què deu haver-se activat en el meu inconscient per a que em desperte amb La Cabra Mecánica??? "Felicidad, véte tú a saber dónde te metes". Puje la persiana. Fa sol. I calor. Done la ullada que puc al carrer. Un home s'acaba d'asseure en un banc. Passarà allí mig matí. No té res més a fer. Una dona espenta un carro i enceta una barsella amb una veïna. El xiquet dorm tranquil. Un jove espera l'autobús. No ha estudiat per a l'examen de hui. Tant li fa. "Felicidad, cuando sales sola a bailar, te tomas dos copas de más y se te olvida que me quieres". Els peus han encetat la melodia... I, durant quatre minuts, la felicitat.

Pot ser la cançò haja sigut una premonició. O una advertència maternal. Pot ser la felicitat siga simplement aixó: pujar la persiana, vore el sol, i ballar i berrejar amb pijama, el monyo despentinat i les lleganyes encara pegades als ulls. Perquè, com diuen en una de les meues pel.lícules preferides: puede ser que no haya boda, puede ser que no haya sexo, pero, por Dios, seguro que habrá baile!!!!!!

Mata más gente el tabaco
que los aviones,
y he perdido el miedo a volar,
y enciendo la faria de las grandes ocasiones
en las nubes tengo un “Bemeuve”, una “Pleiestetion”, tu foto y un par de postales,
sigue escribiendo donde quiera que tú estés.

Felicidad, que bonito nombre tienes,
Felicidad, vete tú a saber dónde te metes.
Felicidad, cuando sales sola a bailar
te tomas dos copas de más
y se te olvida que me quieres.

Nada más verte le dije a mi sentido común
que no me esperara levantado
y al volver a casa una nota en el “livinrum”
un adiós en los morros
y desde entonces duermo solo
fintito, acabado, caramba
y pagando los recibos de la luz.

Cuando menos lo esperaba
de pronto un día
a mi puerta llamó la alegría
y resulta que tenía tu carita
y resulta que estabas tan rica y devoré tu piel, tu carne y tus espinas,
y rebañé to el suco, suco, suco,
y rebañé.

Desde entonces en verano nunca pido ensaladilla
ni antes de dos horas de digestión me tiro al mar
he dejado de abusar del tabaco, del café, del tinto y del prozac,
pura felicidad, pura felicidad, pura felicidad....

Principis i finals. O viceversa

Diuen que començar és el més complicat. Que després del primer pas, ja va –o deuria anar– tot rodat. Però a mi els finals sempre m’han semblat molt més difícils que els principis. I no perquè sàpia que, després d’un adéu, hauré de tornar a començar. El final és en sí mateix una auténtica tragèdia. És la caiguda del teló. És el contador a zero. És el “corto” sense el “cambio”. Amb cada adéu sempre se’n va una part de tu, el tu que coneixies fins a eixe moment, el tu que possiblement desconeixies però t’agradava ser. Eixe jo s’ha acabat. Kaputt. Fàcil de dir, però no de digerir.

Y héteme aquí, en un final que es también un principio.

“Señores pasajeros, el vuelo ha terminado. Vayan bajando del avión”, senc dir pels altaveus mentre l’hostessa amablement m’assenyala la porta d’ixida. “Gràcies per haver volat amb la nostra companyia”, em diu, somrient. No responc. No sé què dir-li. Sols tinc forces per començar a baixar cada graó metàl.lic amb una lentitud incòmoda per a la resta de passatgers però necessària per tractar d’assimilar el que suposa abandonar este viatge. Per tractar de mesurar les conseqüències de xafar sòl després d’haver volat. Al final, s’acaba fins i tot l’escala que em torna al món. I ahí estic jo. Sense maleta. Sense passaport. Sense connexió amb altre vol. Perduda al mig de la pista d’aterratge. Perduda en una nova ciutat interior. A ras de terra, de nou.

Y héteme aquí, en un principio que es también un final.