Onomatopeies, I

La meua nana: el teu runrun.

Que passe, o que no

Sé que açò també passarà. Ho sé perquè ja havia fet este camí abans. I un dia vaig aplegar a la meta. Sóc la mateixa que era aleshores. Em reconec en cada lletra. En cada espiral. I va acabar passant. Així que sé que açò també passarà. És el que tot el món em diu. Que un diumenge qualsevol acabaré despertant-me sense que, a l'obrir els ulls, em tope de nassos amb un buit: el que vas deixar un diumenge d'aquell estiu en què vaig morir. Em diuen que un dia plenaré eixe forat. Amb altres cossos. O amb el meu propi, rodant tota la nit pel llit com una mandonguilla d'aladroc per a distraure'm i tractar de no pensar massa en que, sense saber com, com en el pitjor truc de màgia de la història, m'he convertit en una dona vacant. En un quadre de Magritte: un sombra retallada en la finestra. I foradada. Em diuen que un dia ja no voldré que te'n recordes de mi perquè tu hauràs desaparegut amagat al fons d'un calaix ple de teranyines on ja no tindré ni força ni ganes per a clavar la mà. Que ja no faràs mal. Que el mal no farà mal. Que el pòsit de pena constant en el que visc haurà desaparegut. Que hauré aprés a respirar sense que l'aire em raspe allà per on passa. Que continuaré sense entendre res. Perquè te'n vas anar. Perquè no vas tornar. Però que ja no m'importarà.

Tot això passarà, em diuen. I ho sé. Desperte, esmorze, sesteje i camine pels carrers d'una ciutat que tot ho ha embastat amb ponts esperant, un dia, creuar el que connecte el meu passat amb el meu futur sense que les juntes de dilatació facen soroll i em deixen sommiar. Necessite pensar que tot això també passarà. Que seré la mateixa que era abans de tu. Que tornaré a creure. A mirar la vida amb valentia. Cara a cara. I amb la pistola preparada en el pantaló. Però, mentrestant, no puc evitar preguntar-me quan passarà tot això. Com. I , sobre tot, perquè. Perquè ha de passar això si precissament era tot el contrari del que jo haguera volgut que passara.

Tot em diu ves-te'n

"Márchate. Esta tierra está maldita. Mientras permaneces en ella te sientes en el centro del mundo. Te parece que nunca cambia nada. Luego te vas un año, dos. Y cuando vuelves, todo ha cambiado. Se rompe el hilo conductor. No encuentras a quien querías encontrar. Tus cosas ya no están. Has de ausentarte mucho tiempo, muchos años, para encontrar a tu vuelta a tu gente. La tierra donde naciste. Pero ahora no es posible. Creo que estas más ciego que yo".
Cinema Paradiso

Metamorfosi

Tu et fas anglés. Jo, concerts. Tu et fas optimisme. Jo, pessimisme. Tu et fas vida. Jo moric un poc cada dia. Tu et fas cim. Jo, muntanya russa. Tu et fas serenitat. Jo, descontrol. Tu et fas llum. Jo, foscor. Tu et fas futur. Jo no aconseguisc passar del passat. Tu et fas força. Jo vaig desunflant-me i perdent-me de vista pel cel. Tu et fas il.lusions. Jo m'he quedat sense motius per alçar-me del llit. Tu et fas poble, el teu poble. Jo vull emigrar a una gran ciutat. Tu et fas companyia. Jo, soledat. Tu et fas conscient. Jo em drogue per a no ser-ho. Tu em mires. Jo no puc fer-ho.

Tu et fas jo. Jo em faig tu. I tanmateix mai hem estat tant lluny l'un de l'altre.

Entre tu i jo

Parles de nit, i ho saps. Encara que a l'endemà no em digues res, sé que ho saps perquè em mires quan les teues paraules em desperten, encara no sé si a la vida o a la mort, i obric l'ull amb el que he aprés a distingir-te de la resta de foscor. Parles de nit, i sé que ho saps perquè, quan jo et conteste, encara amb un peu no sé si en la vida o en la mort, obris bé l'ull amb el que tu sí saps distingir-me perfectament de la foscor, i em rebatixes tot el que t'he dit.

I, aixina, entre els teus ulls de gat endormiscat i els meus de gata ferida, entablem una conversa sobre la vida i la mort que soles entenem nosaltres i que dura cada una de les nits eternes que tu i jo compartim.

Contradiction

Tinc tot el que sempre he volgut. Soles que ara ja no és el que vull.

La fi, II

... i em pregunte si la meua fi és ésta. Mirar el món i no sentir res...

Esperits queden

Quan te'n vas anar, vaig fer desaparèixer tot allò teu que havia quedat en esta casa. La borsa de tabac que, amb les presses, et vas deixar aquell matí quan cap dels dos sabiem que anava a ser l'últim que passaries ací. La camisa rosa amb què li vas regalar color al meu armari. El rellotge, també rosa, que em vas donar mentre jo fregava el deliri per culpa d'aquella febra. Els cors que revolotejaven per la meua habitació des d'aquella agotadora nit de febrer en què em vas confessar que t'havies enamorat de mi. El barrufet que coronava aquell centre fet per ta mare amb què vas aparèixer darrere de la porta d'un Nadal que olia a mandarines i a tu. El teu cd: la teua obra d'art més perfecta. El paperet que em vas deixar al cotxe aquell estiu de banquets, preventoris i romerals. Aquell estiu en què vam tornar a tindre disset anys. Això va ser el que més em va doldre: sabia que desfer-me de les teues cançons significaria un punt i final per a tu; desfer-me d'eixe paper, ple de lletres sinceres com mai més i guardat durant un any al calaix que més prop tenia, era el meu punt i final.

Però ja ho dius tu: la casa cau i els esperits es queden. I ací s'ha quedat el teu. En una cafetera gran que ja no he tornat a utilitzar. Arraconada a l'armari com la xica americana d'ulleres de cul de got amb qui ningú vol ballar en la festa de graduació. En una cadira buida amb la que encara no he tingut el valor d'enfrentar-me cara a cara. En el ciri antimosquits que vaig comprar per una celebració d'aniversari en el punt de partida que va aplegar tard. En les anxoves que encara roden per la meua nevera. En els danones que no estufe. En un pijama que ja no ol a tu i que em vaig posar de seguida quan em vaig ser infidel. En el vestit meu que més t'agradava. En un banquet al parc de davall de ma casa on ara no seuen ni els vells. En cada bona nit, amor meu, que ja no escolte quan entre a un llit gran i gelat sense tu. En Bi, el gato-perro que ara crie jo soles. En totes les pel.lícules de París. En cada divendres. En cada dissabte. En cada diumenge.

Diuen que als esperits hi ha que deixar-los marxar. Soles així ells, i nosaltres, recuperem la calma perduda. I sé ben cert que és això el que tu i jo neceesitem ara. Trellat, li vas dir tu en una mostra més de la teua sensibilitat. Però com fer que el teu fantasma se'n vaja? Com fer-ho si ell encara em dóna la mà?