El cor em batega en quinta. Sense escalfament previ ni estiraments posteriors. Els peus se'n van instintivament darrere de qualsevol melodia. I el 1'72 que em separa del terra sols pot que tractar de seguir-los. I mentre hi ha melodia, no hi ha descans possible. Em dóna igual el que pensen de mi. El que diguen. El que creguen. No em calen vuit hores de són. Ni tan sols en tinc, de són. Empalme les nits amb els dies, els dies amb les nits. Embaste la vida amb llaços dels colors del arc iris. Xarre, xarre i xarre. Ric, ric i ric. La felicitat em fa suar. Però no li tinc por a l'esforç. I, a més, he descobert el nou continent: que la vida, la de les majúscules, és una conga amb Rafaela Carrá. Em besen granotes però ni tan sols m'importa perquè no han aconseguit que desaprenga a estimar fent l'amor. I a més, de tant en tant, alce els peus uns centímetres del sól sense necessitat de que tu em mires. La batalla em va mutilar un any, sí. Però ara toca recuperar-lo.
