Temps minimal

Hi va haver un temps en què menys era més.
En eixe temps, sols necessitava una llapicera per a pintar de color les fosques vesprades d'hivern. Em sobrava amb un poal ple d'aigua per a passar tot un estiu seguda al balcó mirant les ones. No em calia més per viure que la llibertat que respirava en el humid carrer de la meua infantesa. La mà de la meua iaia agafada a la meua mentre sestejava. La sintonia de Comando G de fons. Ma mare tornant a casa.

Hi va haver un temps en què menys era més.
En eixe temps, inventava l'acudit més divertit amb el nom dels planetes del sistema solar que ens havien manat estudiar. Escrivia notetes per a demanar perdó que deixava sobre la taula quan tots estaven ja dormint. I la felicitat era una bolsa plena de Coconut. La primera sessió de cinema amb les amigues en el Goya. Folrar els llibres cada setembre mentre els olorava.

Hi va haver un temps en què menys era més.
En eixe temps, l'amistat era falsificar juntes els nostres carnets d'identitat en la meua habitació. Seure juntes sota una olivera en horari de classe. Morir de festa el dia dels xiulitets-glòria-mona-filaetes, però morir juntes. Dormir cinc en un mateix matalàs i haver-se de girar totes al mateix temps. I em bastaven les teues orelles per a renàixer cada diumenge.

Hi va haver un temps en què menys era més.
En eixe temps, enrojolia quan em mirava el meu príncep blau. I, quan anava amb un xic al cinema, no podia deixar de pensar en l'electricitat del centímetre que separava el seu braç del meu. Creia que l'amor era estar cinc segons seguda al parque xarrant, besant-te, xarrant, besant-te, i que el rellotge haguera marcat el pas de tres hores. No en sabia més. De passats ni de futurs. Ni volia més. Sols que m'abraçares en silenci mentre dormies contra la meua esquena, després d'haver-me fet l'amor per primera vegada.

I ara, que sé diferenciar les quantitats, no pague si no és amb targeta de crèdit. Demane vi quan sope fora de casa. Planeje les vacances amb total llibertat de moviment i pressupost. Tinc una llista plena de teléfons. Un centenar de cds de música. Duc tacons de quinze centímetres. Em codeje amb la història del meu poble. Sóc capaç d'entendre pel.lícules en anglés. Dorms amb mi cada nit. I, tanmateix, més no és res d'aixó. Més és tancar els ulls i tornar a una blanca i austera habitació on puc agafar de la mà a la meua iaia mentre sestege. On el mes de setembre escampa olor a llibres. On atemptem de nou contra la llei, però juntes. I on em tornes a fer l'amor com si fóra la primera vegada.

Raó de ser

No és el que tinc. Ni el que sóc.
És el que he perdut.

Paisanatge local

Un mòbil desesperat per ixir de l'oficina pegat a l'orella d'un jove. Una esquena de cuir retallada contra la porta oberta del castell. Una parella de castellans –ella per davant d'ell– que es recriminen que, oye, van a llegar tarde. "Como siempre", clausura ella. ¿Aniran la manifestació contra el tancament del repetidor de TV3? Quatre ballarines dansant en dos peus. Quatre boles blanques d'arrecades sense billar. El dependent abertzale de l'òptica. Mmmm... "Éste es de Hannibal Laguna". Noves paraulotes en boques adolescents. Pells de pipes davant del banc. L'amic del meu amic ja amb dos nanos. I dos anys més que jo. La que ahir jugava a la Barbie cantant-li a les segones oportunitats. Els nous rics passetjant un gos llavat amb Blanco Nuclear. Tres rúbies parlant rus. Rumanés. O txec. Un riure universal. El de les tres rúbies i el del xiquet perseguit per son pare a l'únic parc. Un camallarg promocionant una nova tenda. Publicitat que cau del cel. Una parella que es besa en un semàfor. El roig que dóna llum verda a la passió. Solroca amb un maletí. I sense la càmera de fotos. Uno de vint que condueix un cotxe, també de vint. La seua mirada que es creua amb la meua sense haver-li donat preferència de pas. Mmmm.... Feromones volant de la mà de viagres pels carrers de la meua ciutat. Divorç per incompatibilitat sexual. La loca del cigarret constant més enllà de la mort que pregunta pel periòdic de demà. Un portal mal pintat. I sense tu esperant-me. Unes claus perdudes en l'infinit bolso de Mary Poppins. Ma casa.

I, per fi, jo.

Extàtica estàtica

Ara escalfes.

Però un dia correràs. Correràs sense descans ni destí. Boxejaràs contra els murs dels laments. Trencaràs tots els silencis. Creuaràs oceans. Escalaràs inferns. Volaràs amb les mans del rellotge. Viuràs 24 dies en 24 hores. Cosiràs ponts aèris. Donaràs la volta al món en 360 pulsacions. Sumaràs cames, mans, boques. Multiplicaràs el resultat pels kilòmetres recorreguts. I el número que obtingues serà el preu just de la teua fugida a cobrar en meta.

Un dia correràs maratons. Escaparàs dels fantasmes buscant la medalla d'or. I, a l'estirar muscles i vivències, entendràs que, per a viure i no morir en el intent, no calia córrer. De la mateixa manera que, per a continuar respirant, no cal obrir més la boca. Entendràs i maleiràs no haver-te deixat dur pel corrent. Maleiràs i entendràs que tot era molt més fàcil. Que, per a sobreviure, no calia tanta lluita. Tanta ressistència.

Simplement bastava amb fer-se el mort per a que el mar t'haguera dut lentament, com una nana, a la seua superfície.

Immersió

Existeix la possibilitat. Petita, minúscula, enana, centessimal, insignificant, quasi invisible, submergida, coberta per una escafandra d'acer. Però existeix.
La possibilitat de que, en el fons del poll del pèl de l'ull de la granota del pal del clot del fons de la mar, estiga tenint realment el que vull.

La contrareforma

1.- Puc perdre-ho tot, però mai l'esperança en recuperar-ho.

2.- Seré condescendent amb mi mateixa quan m'haja fallat. M'abraçaré durant cinc minuts, em colpejaré en l'esquena i em diré: "ala, xavala, a menjar-se la vida".

3.- La felicitat no ha de ser sempre la dels demés. Baixaré a l'epicentre de la terra si algun dia descubrisc que la meua s'amaga allí.

4.- Caminaré amb valentia. Enfortiré les cames per escapar dels covards. I sentiré el soroll de les meues pases sense necessitat de posar-me tacons.

5.- Em donará igual ser o no perfecta. Políticament correcta. Simplement ser ja és important.

6.- No em cansaré mai de voler besar-te. De voler fer-te l'amor com la primera vegada. De voler mirar-te d'ací trenta anys, amb el teu colesterol alt i les teues canes, preguntant-me on t'havies estat amagant fins eixe moment.

7.- Tractaré de no cometre els mateixos errors. Però preferiré una punyalada mortal que anar llanguint poc a poc.

8.- Tindré sempre els ulls ben oberts, malgrat la meua miopia. La vida no es viu en cinemascope.

9.- Pronunciaré el teu nom tots els dies en secret. Quan ningú m'escolte. No deixaré que l'oblit t'atrape. El teu lloc, cada vegada estic més segura, no és l'ombra.

10.- Despertaré tots els dies pensant que hui sí. Que desitge tant que siga que sí que és impossible que el món no es conjure algun dia per a donar-me el que vull. Encara que siga per fer-me la punyeta.

El cigne que duc a dins

Tots deuriem morir així. Amb la música d'un trist i solitari violí de fons. Aletejant ones i escampant amb elles l'olor de la mar. Cedint al teló final i rebelant-se amb fúria alhora. Donant pasos precisos per milimétrics i milimétrics per precisos en l'última funció. Deixant sobre la vida les petjades d'unes sabates de ballet de punta. Com un cigne suau, delicat, bellament resigant al seu destí mortal.

Maya Plisestkaya va aprendre a morir així després de vuit-centes funcions. Quantes em caldran a mi per aprendre a morir, ressuscitar i viure com el cigne que sóc?

Bye bye, passat

Finalment, va ixir per la porta. I, mentre començava a baixar els graons, es va girar no sé ben bé perquè i em va mirar per última vegada. "Ya nos veremos un día de estos por ahí", em va dir. "Claro", li vaig contestar sense dissimular que preferia que no fóra així. Duia hores intentant fer-lo desaparèixer sense ferir-lo. Sabia que necessitava abraçar, besar, tocar amb un únic propòsit: oblidar. I ho sabia per simple empatia. Perquè jo també necessitava abraçar, besar i tocar amb el mateix propòsit. Els dos buscàvem uns llavis de sal que tancaren ferides. Però el frec de la sang encara per cicatritzar no cura. El que passa és més bé tot el contrari: fa que el tall continue supurant.

Però d'aixó me'n vaig adonar massa tard. Quan ja li havia obert la porta. La de ma casa i la del passat. I vaig ser incapaç de dir-li que no. Veia en ell a la jo que he sigut els últims mesos. El nom d'ella era una margarita que floria a cada paraula en la seua boca. La meua, la primera que ell besava en molt de temps sense ser la d'ella. La d'ell, la primera que jo vaig besar i la primera que em va traïr. Érem un binomi de principis en un acte de caritat. Empatats en currículums històrics. I en dolors. Perquè l'espill que tenia davant de mi feria tan com si s'haguera trencat en mil trossos i el mosaic de reflexes caiguera lentament sobre mi. Sense pietat.

I així, sangrant dolors i absències, vam fer l'amor.

Pot ser va tornar a la meua vida per completar un cercle de quinze anys. O per fer que el torne a dibuixar de nou. No ho sé ben bé. I crec que tampoc m'importa. Pot ser la seua aparició sí va servir per curar algunes ferides: les primigènies. Eixes que, de tant antigues, ja s'han convertit en tatuatges. En cicatrius al cos úniques, personals i intransferibles. Més identificatives que el carnet d'identitat. Per això quan finalment va ixir per la porta –la de ma casa i la del present– vaig tornar corrent a la meua habitació. Vaig obrir de bat a bat la finestra, vaig posar a rentar els llençols i vaig deixar que l'aigua de l'aixeta s'enduguera, tuberia avall, tot el que quedava en mi d'eixa nit: la visita d'un passat que, per poc, acaba convertint-me en estàtua de sal.