Geografia de l'oximoron

En la capital, em sent una xica de poble.
En el poble, una xica de capital.

L'edat de la caiguda

No recordava com de fàcil és caure quan eres petit. Però hui he fet memòria. Un xiquet se n'ha anat a terra al meu costat, mentre caminava per l'acera camí de la feina amb una cortina de lleganyes encara als ulls. Devia tindre cinc o sis anys. Anava carregat amb una motxilla més gran que ell. I agafat de la mà de sa mare. La més forta de totes les de la meua infància. Soles eixa mà em salvava dels malsons de les nits. Eixa mà éra l'únic escut indestructible amb que em defenia del món quan no passava del metre. Però, així i tot, el xiquet que caminava al meu costat per l'acera se n'ha anat a terra. No hi havia cap pedra al camí. Ni cap pell de plàtan. Ni tanmateix ningú li ha posat un altre peu per davant per a que caiguera. Això és cosa de majors. Ell soles, el pobre, s'ha enredrat caminant. No recordava com de fàcil és que se t'enredren els peus quan eres petit. Però és així. Als que no alcen els peus de terra els poden les ganes de viure. De descobrir. De córrer. I les ganes van més de pressa que els peus. De fet, al xiquet li han sobrat tres segons per estampar-se contra terra. Però no ha fet cap drama. Ni tan siquiera l'he sentit queixar-se. Com si estigués acostumat a no medir les passes i massa acostumat a tastar els rajols. La mare l'ha estirat d'immediat de la mà i l'ha salvat de morir ofegat al llac del monstruo Ness. De ser segrestat pel capità Garfio. De la punxada del fus que filava, a distància, la bruixa de la Bella Durmiente. No he escoltat si, després del rescat, l'ha bonegat. Perquè aixó sí que recorde que passava.

Els majors, he pensat mentre deixava enrerre al xiquet i a sa mare, també caem així de fàcil. Les nostres batacades, la majoria de les voltes, no es veuen, això sí. No es poden enregistrar. Però són exactament així de fàcils. A nosaltres tampoc ens calen pedres al camí, ni pells de plàtans, ni tanmateix els peus dels nostres enemics. Se la peguem nosaltres mateixa sense necessitat de que ens espenten. I més a menut del que es pensem. Més a menut del que voldriem. Supose que també ens poden les ganes de viure. De descobrir. De córrer. I, malgrat la repetició de la jugada fins l'infinit, molts fem un drama de la situació. Aplegarem alguna vegada a entendre que el camí consistix precissament en caure? I en, a continuació, alçar-se? Però, clar, és que alçar-se, de vegades, és molt costós. Hi ha que aguantar les rises dels desaprensius. Espolsar-se discretament les fulles de la tardor que s'han apegat a la xaqueta. Netejar-se les ferides. I l'alcohol cou. A més, quan som majors, no hi ha mà de mare que valga. Ni d'amics. Eixes mans sempre intenten rescatar-te, però ja ets massa conscient com per saber que sols tu pots trobar la porta d'ixida de l'enganyosa casa de xocolata on la tentació t'ha dut.

En fi. Que este matí hi havia un xiquet que se n'ha anat a terra. Una mà de mare que l'ha rescatat. I una jove en tractament de rehabilitació després de l'última batacada que els ha mirat i s'ha somrigut recordant les seues caigudes de petita. I, fins i tot, les de major.

En realitat

En realitat no he tornat. En realitat no me'n vaig anar. La jo que era va fugir, sí. Va pujar en l'avió, va sobrevolar el continent de núvols, i va aterrar. Va inventar una nova vida durant una setmana en una terra de pedra gris i humida a la que li bull la sang dels trenta anys. Va parlar en altra llengua. Va mirar amb altres ulls. Va descobrir l'oceà. La cervesa negra. Les cortines d'aigua. Es va perdre entre el milió d'habitants de la capital. Va somniar possibilitats. Va refer velles amistats. N'hi va embastar de noves. I un dia de cel ras i sol feridor va pujar en un avió, va sobrevolar el continent de núvols, i va aterrar. De nou. Però hi ha alguna cosa en mi que no ha tornat. Extrany. Perquè la maleta tenia tot allò que m'havia endut. Extrany també. Perquè allò que m'havia endut no era tot el que tenia. I el més extrany de tot és que no sé ben bé què és alló que no va poder vindre amb mi amb cada vol. Ni perquè. Ni si el que m'ha passat, en realitat, és que la jo que era ha soltat lastre o si la jo que sóc ara n'ha agarrat d'altre.

Dissabtes

"Es el secreto de los vaqueros estrechos. No es que te hagan buen tipo.
Es la euforia mental que adquieres"

Sexo en Nueva York

El dolor... eres tu

-Què és el dolor?, dius mentres claves en la meua pupil.la la teua pupil.la blava.
-Què és el dolor? I tu m'ho preguntes? El dolor...eres tu.

Esperant la tardor

En girar el cantó, la tardor. La nostàlgia. La xaqueta. La nit que matina i el matí pereós que fa l'ullet per darrere de les muntanyes. La boira i una catifa de fulles als peus. De fulles esgotades d'una primavera i un estiu. En girar el cantó, la búsqueda de l'escalfor de la teua mà. Els calcetins de dormir. La manta al sofà. El fum de la tassa de café amb llet. La primera bafor de la meua boca. Els dibuixos sobre la rosada de la matinada. En girar el cantó, el panfígol. L'abraç de la terra banyada. Els tolls al carrer. El camí a casa. El llanguiment. L'última exhalació de la vida.

Conversa, pensament, monòleg

-Bla, bla, bla, bla....
(què guapo està... duia patilles quan estava en mi? li senten bé... no recordava ja les dues pigues que té a la cara... i pensar que moria per besar eixa boca...)

-Bla, bla, bla, bla...
(està nerviós, més que jo... i no em mira a la cara...)

-Bla, bla, bla, bla...
(l'estiu li ha sentat bé, es nota que aixina és feliç... és que jo no el feia feliç?... que no em parle massa de la seua nova vida, que no sé si podré soportar que m'apartara d'ella...)

-Bla, bla, bla, bla...
(que no em mire als ulls molt de temps, que no m'aguante la mirada... i pensar que m'ha fet volar i que ara m'arrastre per terra... però com puc estar seguda ací, davant d'ell, després de tot el que he plorat... qui sóc, déu meu? en qui m'he convertit?)

-Bla, bla, bla, bla...
(bé, al menys, m'he pogut sentar davant d'ell, després de tot... he pogut controlar les emocions i les il.lusions, era condició indispensable per a quedar... però em val la pena trindre amenaçats els sentiments? això no és, diguem-ho alt i clar, una merda?)

Alguna cosa falla

Sóc allò que sempre havia volgut ser. Una tia independent. Tinc casa pròpia des dels 25. Visc en ella des dels 27. Sesteje al sofà sense que ningú em diga res. Encenc els llums de matinada. Cree i elimine borellons al ritme que a mi em dóna la gana. Ningú m'ataranta quan faig coses de dona a l'aseo. No done explicacions. Ni admitisc comentaris. Li ho dic a ma mare cada vegada que entra per la porta que separa el meu món del món de la resta. Ací mane jo. M'ho he guanyat. Treballe des que vaig acabar la carrera. No vaig tindre problemes en trobar ocupació: vaig acabar un dia en la universitat i a l'endemà ja tenia feina de forma oficial. Tinc els meus dies i els meus dubtes professionals. Però no puc queixar-me. El cap em valora. I creu en mi. Més del que crec jo. I, a més, visc en la ciutat en la que sempre he volgut fer-ho. La ciutat protegida per les muntanyes. I segura. La ciutat de la meua gent. Sóc una bona tia. Divertida. Crec. Intel.ligent. Crec. Em queda poc més de mig any per fer els trenta. I ni els aparente ni em donen por. Ara, com diu el moreno, no sols estic bona sinó que sóc una tia interessant. Crec. L'edat m'ha afegit cel.lulitis, sí. Però he aprés a fer l'amor. I estic disposta a deixar-me la pell per la vida.

Però alguna cosa falla. Alguna cosa m'ha fallat. Si sóc el que sempre he volgut ser, com és que, de vegades, em costa somriure? Com és que les absències han conseguit eclipsar tots els meus premis? Com és que comence a no trobar-li la gràcia a tanta independència? Com és que necessite córrer com Forrest Gump, córrer sense descans ni destí, i m'ofegue en la ciutat de les rutes en cercle infinit? Com és que ho tinc quasi tot i no veig més enllà del que no tinc?

La desil.lusionista

Cony! Podrien haver-m'ho dit abans! Frase de la meua agenda, de Joseph Roux, un francés del segle XVIII: "La nostra experiència està feta més aviat d'il.lusions perdudes que no pas de la saviesa adquirida".

Tres segles després de que algú se n'adonara, per fi entenc d'on em ve tanta intel.ligència.