Jo era el somriure forçat. La soledat. El plor constant. Una pared al final del corredor tenyida de dolor. Una mirada que no alçava el vol. Un desig. Un únic desig. Lletres d'expiació.
Després, vaig ser dansa. Una coreografia de quatre vuits. Les nits sense dies. Un triple mortal sense red. Aire. Aigua. Rialles, rialles i rialles. Vaig ser un diàleg en esperanto. La força d'un terratrèmol. Lletres de súbita felicitat.
I aleshores vas aparèixer tu.
I jo, que sempre havia segut gos, ara sóc gat. Jo, de cuina dolça, ara sóc pebrella, sal i ceba. Jo, que sempre havia segut llibre, ara sóc una peli per nit. Jo, que era filla, ara sóc mare. La meua pell de llop es queda en catifa de museu cada vegada que apareixes per la porta. Jo, abans pedra, ara sóc mousse. Jo, abans independència, ara sóc amarre. Jo, abans lletres, ara sóc vida.
I esta nova jo comença a fer-me tanta por...
