No hi ha res...

... com rescatar una minifalda per retrobar en els teus ulls la primitiva mirada –no vols, no pots, no vols, no pots, no, no, però sí, sí– del desig de caminar al meu costat.

Ordre del GPS

Busca'm per a trobar-te.

El substitut

Tenia menys de quatre anys quan el metge em va prohibir el xocolate. I, a eixes edats, un diagnòstic així és el més paregut a tancar-te les portes del cel. Encara recorde la pel.lícula en la que ix la enana que vaig ser jo despertant un matí de diumenge del llit de capçal blau. "Mama, és que no puc tancar les mans...", deia. Perquè les tenia tant unflades que quasi no les podia menejar. Després van vindre els rodals per tot el cos. I les picors. Això ja va ser a l'hospital, on vaig estar una setmana ingressada. Però eixa escena ja no la recorde. Deu ser que l'estànça en el món de l'asèpsia no em va impressionar. Perquè no aconseguisc veure ni una sola imatge d'allò quan aprete els ulls amb força per tal d'alliberar a la meua ment de l'estrenyiment que sol patir. Sí recorde, en canvi, les conseqüències d'aquella estança. Es van acabar els bollicaos. Les palmeres de Kaly. Els berenars de diumenge en un comedor folrat d'estética dels setanta amb una tassa de xocolate calent entre les mans i acompanyada de la mama i la iaia, que sostenien el mateix xocolate en una tassa exactament idéntica, però més gran. Mai hem estat tant prop de ser tres nines russes i una havia de desertar. I eixa era jo. No m'ho perdonaré mai.

Després van vindre més reaccions al xocolate. Perquè la temptació era massa gran. Sobretot als aniversaris, quan les taules es plenaven d'entrepans de Nocilla. O a l'estiu, quan sols un Cola-cao fresc podia agranar-me tota la calor. El metge va dir que és que el gra del cacao és molt fort per als nens. Però vaig tenir l'última erupció fa tres anys i en eixe moment jo ja em sentia quasi tant vella com ara. Per això, en realitat, continuava menjant xocolate. Per això crec, en realitat, que he continuat fent-ho. En petites porcions, clar. És com un joc per a adults. Com una carrera de cotxes. Fregue amb valentia la velocitat màxima permesa i, sols aleshores, pare. Crec que, en el fons, el que passa és que m'agrada el risc. Ballar amb els meus propis límits. No saber si, a l'endemà, tornaré a tindré rodals per tot el meu cos. O si, per fi, estaré vencent la meua al.lèrgia. També crec que m'agrada patir. Perquè els rodals piquen. I quan més et rasques, més piquen.

Però malgrat això, continue temptant la sort. I continuaré fent-ho. Diuen que el xocolate és bo per als dolors menstruals. I a un home m'agradaria vore-lo passar per ahí. També que és un substitutiu del sexe. I ja sé que estes afirmacions fan risa perquè res pot substituir un cos encara que el món estiga ple d'imitadors, substituts i males còpies. Fins i tot, nosaltres mateixa ho som de vegades. Emprem pastilles d'avecrem en lloc de fer brous. En la Fira de Cocentaina, triomfen els bolsos que simulen ser de Tous. I tots practiquem el fast-food sentimental, canviant reis morts, de vellea o assassinats, per altres de vius. Però encara sé distingir el colze del cul. Sóc conscient de que no hi ha bombó que substituïsca una boca que besa amb ànsia. Dues mans que delineen contorns i creen dobles de fang. Una esquena en la que descansar després dels terratrèmols. Absolutament res. Si de cas, la boca ansiosa pot ser substituïda per altra boca ansiosa. Les mans d'un terrisser per les d'altre terriser. I el descans d'una esquena per un somni entre el vall d'altres homóplats. Però, de vegades, ni així. Comparar el xocolate amb el sexe és com besar a algú amb els ulls tancats i, a l'obrir-los, no vore els teus a un centímetre dels meus. S'assembla a la felicitat, però no ho és.

L'atzar que no busque (entendre)

"Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con deliberada libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.
Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y los ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundido, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientra nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mí como una luna en el agua".

Rayuela, Julio Cortázar

No m'ho digues més

Sí. No m'ho digues més. Si ja ho sé. El problema de tot sóc jo. No pot ser que odie tot allò que un dia em va donar la felicitat. Sobretot, perquè tot allò no ha canviat. Roda amb la terra, però no ha canviat. Al menys, en el que és essencial. Els amics de sempre continuen oferint-me la mà. No són més alts que abans i gasten la mateixa colònia. La gent que contesta a l'altre costat del telèfon em dóna les respostes nostres de cada dia. Som autómates de la conversa des de fa anys. Les llibretes de la faena sempre són blaves. I la impresora segueix badallant lletres sense ganes. La ciutat no ha canviat les seues coordenades. Es mou, però no fa soroll. Continua estant plena de cardats. De dones que mullen magdalenes al café amb llet. D'homes que s'abriguen amb xaquetes de quadres. De pocs xiquets. De molts ponts i pins de filaes.

Sí. No m'ho digues més. Si saps que ho sé. El problema de tot sóc jo. Ha canviat la meua mirada sobre tot allò que un dia em va donar la vida. Soles veig que merda envoltant-me. I no vull les mans dels amics de sempre. No soporte les mateixes colònies. Ni les preguntes i respostes foradades de tant gastades. Odie el color blau. Tinc ganes de desfer tots els cardats que trobe al meu pas. De clavar la mà en eixes estalacmites de laca i rebolicar-les amb furor. D'incendiar els bars que oferten magdalenes i cafés amb llet per a passar la vesprada. D'esgarrar les mànegues de les xaquetes que otorguen alcoiania als prohomens al Dia de la Gloria. De córrer en línia recta i sense destí.

Sí. No m'ho digues més. Ho sé. Ho sé massa bé. Veig merda perquè tinc merda dins de mi. El problema sóc jo. I això que cada dia em pinte les pestanyes. Però el marc no fa que veja un altre quadre. Ni tan siquiera aconseguisc una mirada més interessant. Si et fixares bé en els meus ulls, vories merda al fons. Tristor. Soledat. Una guerra perduda. Restes de totes les llàgrimes que he plorat. I de les que ploraré. No sé assumir d'altra manera la pérdua dels meus pilars. De les columnes que han sostingut dempeus els meus 29 anys. Del món que va caent rajol a rajol perquè estic espentant-lo jo. De la pols amb què l'enderroc està sepultant-me. No sé assimilar que, pot ser, hi hauran altres, però cap d'ells sera tu. No sé soportar que no em tornaràs a besar. Que no volaré amb tu. No que no volaré: que no ho faré amb tu. Pensa en què et fa feliç, em vas dir fa poc. Mai he estat tan segura d'una resposta: besar-te. La resta era burumballa. Decorat. El soroll de la vida dels demés passant de puntetes per la nostra història.

Així que, per favor, no m'ho digues més. No estàs descobrint un nou continent. Tampoc tractes de donar-me medicaments. No precisament tu, un esclau de la llibertat. Sé perfectament el que em passa. No em cal cap anàlisi de sang per saber que el que tinc té un nom: estic fotuda. Enyore sense esperar. Però espere amb ànsia. Rode el minuter asseguda al parc. En un banc encarat a la escandalosa vida dels demés. Desijant vomitar tota la merda que m'empasse amb saliva. I que, al alçar-me, m'hagen crescut, per fi, unes ales antibombardeig i testades dermatològicament. Recuperar la jo que reia. Recreure en la gent. Tornar a tindre en Friends i el gimnàs els millors moments del dia. Ser capaç, de nou, de mirar a les muntanyes que envolten ma casa. I dirigir cap a elles el meu vol.

Cap a dins o cap a fora?

Hi ha dies en què no sé si el que vull és menjar o més bé vomitar.

Els possibles de cada dia

Cuberta per l'escalfor del nòrdic i del meu únic cos en un llit per a dos, pense en tots els possibles possibles que comencen amb el dia. Faré, escriuré, ordenaré, correré, decidiré, volaré. La pàgina en blanc m'anima a enfrontar-me al fred primerenc del mes de novembre. Em destape amb valentia. Pose els peus sobre les rajoles gelades. Puje la persiana. Obric la finestra. Mire cap el carrer deshabitat. I en eixe moment em sincere amb mi mateixa. Sé que no faré cap dels possibles pensants segons abans entre cotó en pèls. No adoptaré un gos. No faré puenting. No em raparé a l'uno. No arreglaré els àlbums de fotos. No m'estenaré al jacuzzi. No aniré a preguntar per la depilació amb làser. Ni enviaré missatges de salvament als controladors aeris. Perquè sé que, en realitat, res d'això és el que m'agradaria estar fent en este fresc matí de tardor. He perdut força i he guanyat claredat en algun punt de l'escàs metre que separa el futur del present. El dia és ara una pàgina plena de mamarratxos. Així que tanque la finestra. Baixe la persiana. I me'n torne al llit.

Al menys, encara conserva algo de la meua pròpia calentor.