Una ment mentirosa

No intentes doblar la cuchara porque eso es imposible.
Simplemente comprende la verdad: que no hay ninguna cuchara.


La meua ment es una fàbrica de mentires. Una nau industrial que pirateja la vida en tres torns: primer, segon i tercer. Sense descans. I el soroll dels telers va emmudeïnt poc a poc el de la realitat. La general i la concreta: la realitat de les teues paraules. L'única cosa que em queda ara de tu. Perquè ara ja no em mires. O, més bé, ara ja no tens suficient amb mirar-me. Mirar-me, i mirar-te, com tú m'has mirat i como jo t'he mirat, no admitia complements. Mirar-se era veritat. La resta era prestidigitació. Ara em parles. Em parles sense que jo puga mirar-te. Amb l'orella apegada a un aparell que no sé si el que fa és apropar-nos tímidament o separar-nos per sempre més. I, potser per això, escoltar la teua veu em fa més fràgil. Perquè no tinc un rostre a la que anclar-la. Un rostre que m'impedisca fabricar mentires. Si et mirara quan em parles, sabria de què estàs parlant-me. De què no estàs parlant-me. Però tu no estàs ací. Estàs allí. O allà. I escolte les teues históries mentre pense que , en realitat, tampoc sé si tu eres el d'ací, el d'allí o el d'allà. I tu escoltes les meues pensant que estic on sempre. Que sóc la de sempre. No tenen res d'especials les nostres històries. L'especialitat requereix de molt més. I això em fa forta: creure que la teua vida, en realitat, no té res d'especial sense mi.

Però la teua veu em retorna la fragilitat. I quan me n'adone, ja estic atrapada pel soroll d'uns telers que embasten catifes de quimeres. I vull apretar el botó roig per aturar les màquines, però estic lluny, lluny. On es fabriquen tots els contes. I ja és tard: la teua veu és ara una veu que em demana perdó. Una veu que està arrepentida. Una veu que arrastra els peus. Que diu que no desaparega sense vore't per última vegada abans que la línia del be i del mal ens torne a separar. Que intueix que pot ser la vida siga més especial si, a l'obrir la porta del matí, em trobes despertant davant del mirall. Donant-li vida al que una casa de despreocupats sembla i una oficina en realitat és.

Però no et preocupes per mi: sé massa bé que la teua veu no demana res. Si de cas, dubta. Com ha fet sempre. Però no aconsegueix passar la frontera de la certesa. O, al menys, de la voluntat per trobar-la al meu costat. Sé massa bé que tot està en el meu cap. És l'activitat fabril i febril de la meua ment, que pinta de colors la teua veu en blanc i negre. Subestime el seu poder i, en realitat, la meua ment és capaç de fer el més gran dels miracles: continuar donant-me la vida. Encara que siga creant la més gran mentira del món.

Pot ser algun dia sàpiga emprar este poder per alguna cosa més útil per a la humanitat: doblar culleres i convertir-me en una guerrera espiritual.