Jo estic ací

Carregat d'una motxilla plena de mapes de ciutats, dones i concerts, em preguntes on he estat jo fins ara. I et conteste que ací. Amb la claredat del sol que comença a nàixer, et dic que sempre he estat ací. En la panxa del bou. Desgastant les sabates fent dia a dia el mateix recorregut. Et dic que mai he necessitat fugir. Mai fins fa poc, quan he volgut fugir fins i tot de mi mateixa. Però tot passa de llarg si deixes que passe. Si nades sota l'aigua quan les ones remenen la mar. O si no tens més remei que fer-ho. Perquè, després, res és igual. Ni el decorat. Ni tu. Ni tan sols la tempesta contra la que has lluitat. Per això he sobreviscut. Perquè he aprés a perdre les plomes amb cada canvi estacional. O a cubrir-me d'altres. No sé si més vistoses o més resistents. Però sí diferents.

Amb la claredat del sol que comença a nàixer, em preguntes on he estat jo fins ara. I et conteste que ací. Mutant la pell mentre la terra gira. O mentre la fan girar els altres. Intentant que el moviment s'ho enduga tot per davant menys el meu epicentre. Tractant de canviar sense moure'm per a que el passat siga un present quan la meua vida comence a rebobinar i et duga de nou, com està fent, davant de mi.