
Mentre active el meu GPS per a saber on estic exactament -perquè he tornat a la meua realitat però no em trobe en ella; perquè encara rellepe tres setmanes i mitja de rialles que m'han elevat al quadrat i han aclarit les incògnites de la meua vida- descanse el meu rostre sobre la teua pell de gitano.
I allí, olorant a herbes de Mariola i desfent i refent una madeixa de carícies, continue sense saber on estic. Però al menys sé que, en el moment exacte de trobar-me, m'agradaria fer-ho entre la vall dels teus omòplats.
7 comentaris:
Et trobava a faltar... a tú, i a la serra de Mariola... Veig que has passat unes bones vacances... quina enveja!
Ai, Paola, ha sigut un dels millors estius de la meua vida, però patint estic pel procés d'adaptació a la Foia....
Jo també et trobava a faltar per ací, encara q la culpa és meua, q últimament estic un poc gossa...
Los dos hoyuelos de la parte alta del culo son de una exactitud planetaria. La mesura perfecta. El interruptor de los pulgares.
Això, aìxò, passa-t'ho bé, que un dia d'estos vindrà qui tu i jo sabem amb la nau i se'ns emportarà per ahí.
Confín: lo de los interruptores de pulgares tiene su molla. A mí es q me sigue flipando la electricidad.
Senil: bendito el dia en què vaig contar la història de l'Artan (o Ártan, q ja no me'n recorde). Jo sempre m'ho passe bé, i ho saps. I tu, lliga't les maletes a la mà, fes-me el favor...
Ui, i ara me dic Edimburgo.... Si és q no se pué ser tan feliz!!
A vore quina estrossa faig... probando probando, uno, dos, uno, dos...
Publica un comentari a l'entrada