Després de tant de temps de trucar a les portes del teu cor, hui ja entenc perquè no les has obert. Perquè tu, aquell que ha sigut testimoni impassible de la meua mort; tu, aquell que ha posat en quarentena tanta estima de xeques en blanc en temps de crisi; tu, aquell que encara em mira com la primera vegada malgrat tota la fel escopida però no lluita per mi, tu no en tens de cor.
3 comentaris:
Germana! Trobava a faltar els teus posts.
Quan tingues temps fem vesprada de cine pastelón, per plorar com a magdalenes, que nosaltres si que tenim cor. Una besaeta!!
No esperes que tota la gent amb la que et trobes en tinga de cor.
Semblava bastant lògic si on cridaves no obria ningú, no obria ningú perquè no hi era. I saps? A mi este tipus de coses no em sorprenen, només cal sobreposar-se a la situació.
A mi, en el meu moment també em va semblar que no en tenia, però amb el temps vas veient que hi ha persones que només en tenen per a certes coses o per a elles mateixa, o que senzillament no en tenen per a tu.
Consell de Colometa que intenta aprendre a volar: deixa que eixa experiència s'enlaire, guarda-la en un paper al calaix, o deixa-la ací per no oblidar-la. Fes marxa i no perdes de vista que tu si que en tens, i que continua bategant.
Potser més tard o més prompte pugues cridar a un cor que batega com el teu i no és mort com aquest.
Una forta abraçada des de la biblioteca de la UV en periode d'examens :)
Colometa, encara estic sense paraules per les teues paraules. Quanta raó... i quant de consol, de deveres. Jo també t'envie una forta abraçada d'època d'examens, però en este cas dels de la UA!
Germana, el cor i les pelis pastelones no fan massa bona combinació però estaré encantada d'estrenar la caixa-pastelera amb tu. Besets grans!
Publica un comentari a l'entrada