dijous, de maig 31, 2007

Despertares

Hi ha dies en què em desperte amb una cançó al cap. Com si, en somnis, hagués estant escoltant la ràdio en lloc de bussejar pel meu subconscient estressat. No seria extrany, però. Sóc una devoradora musical. Herència paternal. Alguns amics qüestionen el meu gust per a les cançons. I, pot ser, tenen raó. Però no m'importa. La música és lo que em permet seguir recordant quan estic a punt d'oblidar. És la meua personal connexió entre passat i present.

Hui he despertat amb una cançó al cap. Feia temps que no l'escoltava i, tanmateix, allí estava la melodia exacta: tombant i tombant pel meu interior mentre anava obrint els ulls. "Felicidad, qué bonito nombre tienes". Vaja sorpresa. Què deu haver-se activat en el meu inconscient per a que em desperte amb La Cabra Mecánica??? "Felicidad, véte tú a saber dónde te metes". Puje la persiana. Fa sol. I calor. Done la ullada que puc al carrer. Un home s'acaba d'asseure en un banc. Passarà allí mig matí. No té res més a fer. Una dona espenta un carro i enceta una barsella amb una veïna. El xiquet dorm tranquil. Un jove espera l'autobús. No ha estudiat per a l'examen de hui. Tant li fa. "Felicidad, cuando sales sola a bailar, te tomas dos copas de más y se te olvida que me quieres". Els peus han encetat la melodia... I, durant quatre minuts, la felicitat.

Pot ser la cançò haja sigut una premonició. O una advertència maternal. Pot ser la felicitat siga simplement aixó: pujar la persiana, vore el sol, i ballar i berrejar amb pijama, el monyo despentinat i les lleganyes encara pegades als ulls. Perquè, com diuen en una de les meues pel.lícules preferides: puede ser que no haya boda, puede ser que no haya sexo, pero, por Dios, seguro que habrá baile!!!!!!

Mata más gente el tabaco
que los aviones,
y he perdido el miedo a volar,
y enciendo la faria de las grandes ocasiones
en las nubes tengo un “Bemeuve”, una “Pleiestetion”, tu foto y un par de postales,
sigue escribiendo donde quiera que tú estés.

Felicidad, que bonito nombre tienes,
Felicidad, vete tú a saber dónde te metes.
Felicidad, cuando sales sola a bailar
te tomas dos copas de más
y se te olvida que me quieres.

Nada más verte le dije a mi sentido común
que no me esperara levantado
y al volver a casa una nota en el “livinrum”
un adiós en los morros
y desde entonces duermo solo
fintito, acabado, caramba
y pagando los recibos de la luz.

Cuando menos lo esperaba
de pronto un día
a mi puerta llamó la alegría
y resulta que tenía tu carita
y resulta que estabas tan rica y devoré tu piel, tu carne y tus espinas,
y rebañé to el suco, suco, suco,
y rebañé.


Desde entonces en verano nunca pido ensaladilla
ni antes de dos horas de digestión me tiro al mar
he dejado de abusar del tabaco, del café, del tinto y del prozac,
pura felicidad, pura felicidad, pura felicidad....

4 comentaris:

senilDion ha dit...

"Alguns amics qüestionen el meu gust per a les cançons".

De veritat? Què cabrons, els teus amics!!! Això ni són amics ni són res. Nonaino naino.

wella ha dit...

El mateix pense jo, que són uns cabrons!! Perquè jo encara no els he dit que els Chunguitos són... doncs això: chunguitos, chunguitos!
PD: eres el primer, jur jur! pura felicidad, pura felicidad, pura felicidad!!

P-lat ha dit...

No el qüestionem... Directament el critiquem.

Achilipú, apú, apú!

PD: Prova a despertar-te també amb el "Hoy puede ser un gran día" de Serrat. Anima a qualsevol.

wella ha dit...

Xe, xe, xe no aneu estirant-me de la llengua, eh???? Que a tu la que millor et va és... saben aquella q diu 'pa qué me provocas, pa qué me provocas....' Pos eixa.