Principis i finals. O viceversa

Diuen que començar és el més complicat. Que després del primer pas, ja va –o deuria anar– tot rodat. Però a mi els finals sempre m’han semblat molt més difícils que els principis. I no perquè sàpia que, després d’un adéu, hauré de tornar a començar. El final és en sí mateix una auténtica tragèdia. És la caiguda del teló. És el contador a zero. És el “corto” sense el “cambio”. Amb cada adéu sempre se’n va una part de tu, el tu que coneixies fins a eixe moment, el tu que possiblement desconeixies però t’agradava ser. Eixe jo s’ha acabat. Kaputt. Fàcil de dir, però no de digerir.

Y héteme aquí, en un final que es también un principio.

“Señores pasajeros, el vuelo ha terminado. Vayan bajando del avión”, senc dir pels altaveus mentre l’hostessa amablement m’assenyala la porta d’ixida. “Gràcies per haver volat amb la nostra companyia”, em diu, somrient. No responc. No sé què dir-li. Sols tinc forces per començar a baixar cada graó metàl.lic amb una lentitud incòmoda per a la resta de passatgers però necessària per tractar d’assimilar el que suposa abandonar este viatge. Per tractar de mesurar les conseqüències de xafar sòl després d’haver volat. Al final, s’acaba fins i tot l’escala que em torna al món. I ahí estic jo. Sense maleta. Sense passaport. Sense connexió amb altre vol. Perduda al mig de la pista d’aterratge. Perduda en una nova ciutat interior. A ras de terra, de nou.

Y héteme aquí, en un principio que es también un final.