En realitat

En realitat no he tornat. En realitat no me'n vaig anar. La jo que era va fugir, sí. Va pujar en l'avió, va sobrevolar el continent de núvols, i va aterrar. Va inventar una nova vida durant una setmana en una terra de pedra gris i humida a la que li bull la sang dels trenta anys. Va parlar en altra llengua. Va mirar amb altres ulls. Va descobrir l'oceà. La cervesa negra. Les cortines d'aigua. Es va perdre entre el milió d'habitants de la capital. Va somniar possibilitats. Va refer velles amistats. N'hi va embastar de noves. I un dia de cel ras i sol feridor va pujar en un avió, va sobrevolar el continent de núvols, i va aterrar. De nou. Però hi ha alguna cosa en mi que no ha tornat. Extrany. Perquè la maleta tenia tot allò que m'havia endut. Extrany també. Perquè allò que m'havia endut no era tot el que tenia. I el més extrany de tot és que no sé ben bé què és alló que no va poder vindre amb mi amb cada vol. Ni perquè. Ni si el que m'ha passat, en realitat, és que la jo que era ha soltat lastre o si la jo que sóc ara n'ha agarrat d'altre.