L'edat de la caiguda

No recordava com de fàcil és caure quan eres petit. Però hui he fet memòria. Un xiquet se n'ha anat a terra al meu costat, mentre caminava per l'acera camí de la feina amb una cortina de lleganyes encara als ulls. Devia tindre cinc o sis anys. Anava carregat amb una motxilla més gran que ell. I agafat de la mà de sa mare. La més forta de totes les de la meua infància. Soles eixa mà em salvava dels malsons de les nits. Eixa mà éra l'únic escut indestructible amb que em defenia del món quan no passava del metre. Però, així i tot, el xiquet que caminava al meu costat per l'acera se n'ha anat a terra. No hi havia cap pedra al camí. Ni cap pell de plàtan. Ni tanmateix ningú li ha posat un altre peu per davant per a que caiguera. Això és cosa de majors. Ell soles, el pobre, s'ha enredrat caminant. No recordava com de fàcil és que se t'enredren els peus quan eres petit. Però és així. Als que no alcen els peus de terra els poden les ganes de viure. De descobrir. De córrer. I les ganes van més de pressa que els peus. De fet, al xiquet li han sobrat tres segons per estampar-se contra terra. Però no ha fet cap drama. Ni tan siquiera l'he sentit queixar-se. Com si estigués acostumat a no medir les passes i massa acostumat a tastar els rajols. La mare l'ha estirat d'immediat de la mà i l'ha salvat de morir ofegat al llac del monstruo Ness. De ser segrestat pel capità Garfio. De la punxada del fus que filava, a distància, la bruixa de la Bella Durmiente. No he escoltat si, després del rescat, l'ha bonegat. Perquè aixó sí que recorde que passava.

Els majors, he pensat mentre deixava enrerre al xiquet i a sa mare, també caem així de fàcil. Les nostres batacades, la majoria de les voltes, no es veuen, això sí. No es poden enregistrar. Però són exactament així de fàcils. A nosaltres tampoc ens calen pedres al camí, ni pells de plàtans, ni tanmateix els peus dels nostres enemics. Se la peguem nosaltres mateixa sense necessitat de que ens espenten. I més a menut del que es pensem. Més a menut del que voldriem. Supose que també ens poden les ganes de viure. De descobrir. De córrer. I, malgrat la repetició de la jugada fins l'infinit, molts fem un drama de la situació. Aplegarem alguna vegada a entendre que el camí consistix precissament en caure? I en, a continuació, alçar-se? Però, clar, és que alçar-se, de vegades, és molt costós. Hi ha que aguantar les rises dels desaprensius. Espolsar-se discretament les fulles de la tardor que s'han apegat a la xaqueta. Netejar-se les ferides. I l'alcohol cou. A més, quan som majors, no hi ha mà de mare que valga. Ni d'amics. Eixes mans sempre intenten rescatar-te, però ja ets massa conscient com per saber que sols tu pots trobar la porta d'ixida de l'enganyosa casa de xocolata on la tentació t'ha dut.

En fi. Que este matí hi havia un xiquet que se n'ha anat a terra. Una mà de mare que l'ha rescatat. I una jove en tractament de rehabilitació després de l'última batacada que els ha mirat i s'ha somrigut recordant les seues caigudes de petita. I, fins i tot, les de major.