El vaig haver de matar.
Volia acabar amb el record de totes les nits. De la primera de totes. De l'última de totes. De l'avidesa amb què ens besavem. De la tendresa amb què ens besavem. Dels seus ulls mirant els meus en silenci. De les seues mans agarrant les meues en silenci. Del nuc en la gola. De les paraules més boniques. De la certesa. De l'única certesa. De l'escalfor del seu cos en les nits de tardor. Volia acabar amb el record d'un futur tot just acabat d'esbossar en el passat. Però no sabia com fer-lo desaparèixer. I un dia qualsevol d'un mes qualsevol d'un any qualsevol, per fi, em vaig decidir. El vaig matar. Vaig matar tot allò que havia sigut ell. Tot allò que haguera pogut ser amb ell.
Sí. Ho confese. Sóc culpable d'un amanticidi.
2 comentaris:
m'agrada esta paraula. Amanticidi!!
Sí, jo també sóc culpable. Encara que em sembla que és un dels delictes més saticfactoris del món!!!
La presó estarà pleneta, pleneta, pleneta. I les xicones farem el show de les asssassines de la pel.lícula Chicago. Què et sembla, Mirims?
Publica un comentari a l'entrada