M'agraden els dijous que saben a divendres. Encara que per a mi, en realitat, siguen dimarts i em quede quasi tota una setmana per davant. M'agraden els calcetins banyats de la primera aigua de la tardor per culpa d'unes sabates que he de renovar. Fan xuf-xuf. I aixó em recorda a quan, de xicoteta, vaig clavar el peu, accidentalment, en el surtidor del cole. Vaig passar tota la vesprada seguda al pupitre sentint el xuf-xuf. I sense dir ni mú. M'agrada la foscor que sorpren als fanals sense encendre. M'agrada saber que estic protegida per un paraigües. Però que puc banyar-me amb llàgrimes que no són les meues quan ho decidisca. M'agrada com plou darrere de la finestra. M'agrada la tardor que m'obliga a abrigar-me d'hivern. M'agrada quan em despulle a un metre de la porta de l'entrada. I, quan un metre més avant, clave les sabates trencades i els calcentins del xuf-xuf en l'assecadora.
M'agrada, sobre tot, perquè sé que, a partir d'eixe moment, és hora de mimar-me. Me, mi, conmigo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada