No m'ho digues més

Sí. No m'ho digues més. Si ja ho sé. El problema de tot sóc jo. No pot ser que odie tot allò que un dia em va donar la felicitat. Sobretot, perquè tot allò no ha canviat. Roda amb la terra, però no ha canviat. Al menys, en el que és essencial. Els amics de sempre continuen oferint-me la mà. No són més alts que abans i gasten la mateixa colònia. La gent que contesta a l'altre costat del telèfon em dóna les respostes nostres de cada dia. Som autómates de la conversa des de fa anys. Les llibretes de la faena sempre són blaves. I la impresora segueix badallant lletres sense ganes. La ciutat no ha canviat les seues coordenades. Es mou, però no fa soroll. Continua estant plena de cardats. De dones que mullen magdalenes al café amb llet. D'homes que s'abriguen amb xaquetes de quadres. De pocs xiquets. De molts ponts i pins de filaes.

Sí. No m'ho digues més. Si saps que ho sé. El problema de tot sóc jo. Ha canviat la meua mirada sobre tot allò que un dia em va donar la vida. Soles veig que merda envoltant-me. I no vull les mans dels amics de sempre. No soporte les mateixes colònies. Ni les preguntes i respostes foradades de tant gastades. Odie el color blau. Tinc ganes de desfer tots els cardats que trobe al meu pas. De clavar la mà en eixes estalacmites de laca i rebolicar-les amb furor. D'incendiar els bars que oferten magdalenes i cafés amb llet per a passar la vesprada. D'esgarrar les mànegues de les xaquetes que otorguen alcoiania als prohomens al Dia de la Gloria. De córrer en línia recta i sense destí.

Sí. No m'ho digues més. Ho sé. Ho sé massa bé. Veig merda perquè tinc merda dins de mi. El problema sóc jo. I això que cada dia em pinte les pestanyes. Però el marc no fa que veja un altre quadre. Ni tan siquiera aconseguisc una mirada més interessant. Si et fixares bé en els meus ulls, vories merda al fons. Tristor. Soledat. Una guerra perduda. Restes de totes les llàgrimes que he plorat. I de les que ploraré. No sé assumir d'altra manera la pérdua dels meus pilars. De les columnes que han sostingut dempeus els meus 29 anys. Del món que va caent rajol a rajol perquè estic espentant-lo jo. De la pols amb què l'enderroc està sepultant-me. No sé assimilar que, pot ser, hi hauran altres, però cap d'ells sera tu. No sé soportar que no em tornaràs a besar. Que no volaré amb tu. No que no volaré: que no ho faré amb tu. Pensa en què et fa feliç, em vas dir fa poc. Mai he estat tan segura d'una resposta: besar-te. La resta era burumballa. Decorat. El soroll de la vida dels demés passant de puntetes per la nostra història.

Així que, per favor, no m'ho digues més. No estàs descobrint un nou continent. Tampoc tractes de donar-me medicaments. No precisament tu, un esclau de la llibertat. Sé perfectament el que em passa. No em cal cap anàlisi de sang per saber que el que tinc té un nom: estic fotuda. Enyore sense esperar. Però espere amb ànsia. Rode el minuter asseguda al parc. En un banc encarat a la escandalosa vida dels demés. Desijant vomitar tota la merda que m'empasse amb saliva. I que, al alçar-me, m'hagen crescut, per fi, unes ales antibombardeig i testades dermatològicament. Recuperar la jo que reia. Recreure en la gent. Tornar a tindre en Friends i el gimnàs els millors moments del dia. Ser capaç, de nou, de mirar a les muntanyes que envolten ma casa. I dirigir cap a elles el meu vol.