La benvinguda

I aleshores aplega ella. Estrenant una melena d'estil garçon del color dels pobles del Mediterrani que oneja a cada pas. La marea de llum es deté davant de mi i li elogie el seu nou estil. Lleugera i greu al mateix temps, em contesta que no entén com ha pogut dur tant de temps els cabells curts. Perquè diu que sentir com el vent l'acarona és un dels grans plaers que s'estava perdent. Ella és així. Veu pigues en el cel de les nits del millor estiu de la seua vida. De matinada, juga als parcs infantils que hi ha a la seua ciutat. Riu amb la boca i els ulls. Calça esportives perquè no li calen tacons per a sentir-se caminar. Amaga sorpreses sota les mànigues. Balla i canta amb la granera per escombrar els seus mals. I les pors. Perquè sota la seua aparença de columna sense fisures, en té moltes, de pors. A deixar passar els dies. A no tornar a sentir el que sentia estant en aquella habitació. A oblidar. A recordar. Però diu que ha aconseguit posar-los nom a cada una d'aquestes pors i que aixó ja és un gran avanç. I, sobre tot, diu que amb els anys ha aprés a perdonar-se. A ser condescendent amb ella mateixa. I a cuidar l'hibernacle d'il.lusions que la fan estar hui, ací, davant de mi.

"Benvinguda de nou. No sé com he pogut viure estos últims mesos sense tu", li dic mentre l'agafe de la mà per a entrar en casa.