Mans gruyère

No poses la teua felicitat en les meues mans. No me la regales envolta en paper nacrat i un llaç roig. Ni me l'envies per correu certificat un dia anònim de sol exultant. No pretengues que l'aprete fort entre els meus dits per a que no s'escape. Perquè ja no em queden forces. Perquè la teua felicitat s'esgolarà entre les meus mans ferides en guerra. Els francotiradors les van convertir en unes mans gruyère. I quan més aprete la teua felicitat entre elles, més depressa l'escorreré sobre el veí de baix. Per això evita sentenciar-te entre les meues mans. Ni tanmateix en primera instància. Perquè he acabat convertint en mirall trencat tot allò que un dia vaig tocar amb elles. La il.lusió. El demà. El cim de la muntanya més alta. El seu rostre. Perquè ara tot regola sense remei per entre els meus dits. Tu, i la teua felicitat. Jo, i la meua felicitat. Formant en terra alguna cosa que un oceà de llàgrimes sembla i que una bassa de dolor no és.

Així que no deixes caure lleugera com la seda al vent la teua felicitat sobre les meues mans. No ho faces. Que ara ja soles sé emprar-les per a remenar el blandiblú en què s'ha convertit la meua pròpia merda.

Sols una última questió: tu no poses la teua felicitat en les meues mans. Però puc deixar jo la meua en les teues?