Un dia em decidiré.
Un dia, mentre el sol es pose per darrere de les meues montanyes, em decidiré. Plegaré les camises. Tancaré amb pestell la meua vida. I començaré un camí perenne. Sempre cap el Oest. Sempre esquerrana. Sempre analítica. Sempre en contradirecció. Navegaré per la soledat dels oceans i la multitud dels nous continents. I em salvarà la llum del far. La llum del sol que aniré perseguint sense descans. Amb unes deportives gastades per evitar-me les bambolles en els peus.
Un dia em decidiré. Un dia correré darrere del sol fins el infinit i més enllà. Tot per evitar que aplegue la por. La foscor. La nit. Que és el mateix que dir les quatre parets. I, en totes elles, escrit el teu nom.
4 comentaris:
Et recomano, Dorian - A cualquier otra parte, trobo que expressa molt bé això que dius!!
Ara al llit i amb febre, em costa pensar en canviar gaire me vida, però recordo (quan estic bé) que m'encanta la idea de canviar, de nar-me'n a un lloc perdut de la mà de Déu, per crèixer com a persona!! Et convido a que tu també ho facis!! i sobretot, a que ens expliquis allò que sents, que tan bé ho fas!!
«Quienes surcan la mar mudan de cielo, no de alma» (Horacio Cartas I, II, 27) Qué te parece? Ahí queda eso. Engola!!! Lo leí ayer y me dejó pillao. Desde entonces Horacio Cartas es fundamental para mí.
Q color más bonito.
Gràcies per la recomanació, Edu. La meua és que aprofites la lucidesa del teu estat febril. Hi ha molta veritat en eixe món subliminal. Tanta com en la locura.
Horacio Cartas y tú sólo podías ser que amigos, Confín. Estábais destinados a encontraros. Y té tota la raó: cuando hay mierda, te la llevas contigo. Vayas donde vayas.
Quizá no sea tan trágico que me pierdan las maletas cuando me vaya.
i no ho fas ja? ;)
Publica un comentari a l'entrada