Que passe, o que no

Sé que açò també passarà. Ho sé perquè ja havia fet este camí abans. I un dia vaig aplegar a la meta. Sóc la mateixa que era aleshores. Em reconec en cada lletra. En cada espiral. I va acabar passant. Així que sé que açò també passarà. És el que tot el món em diu. Que un diumenge qualsevol acabaré despertant-me sense que, a l'obrir els ulls, em tope de nassos amb un buit: el que vas deixar un diumenge d'aquell estiu en què vaig morir. Em diuen que un dia plenaré eixe forat. Amb altres cossos. O amb el meu propi, rodant tota la nit pel llit com una mandonguilla d'aladroc per a distraure'm i tractar de no pensar massa en que, sense saber com, com en el pitjor truc de màgia de la història, m'he convertit en una dona vacant. En un quadre de Magritte: un sombra retallada en la finestra. I foradada. Em diuen que un dia ja no voldré que te'n recordes de mi perquè tu hauràs desaparegut amagat al fons d'un calaix ple de teranyines on ja no tindré ni força ni ganes per a clavar la mà. Que ja no faràs mal. Que el mal no farà mal. Que el pòsit de pena constant en el que visc haurà desaparegut. Que hauré aprés a respirar sense que l'aire em raspe allà per on passa. Que continuaré sense entendre res. Perquè te'n vas anar. Perquè no vas tornar. Però que ja no m'importarà.

Tot això passarà, em diuen. I ho sé. Desperte, esmorze, sesteje i camine pels carrers d'una ciutat que tot ho ha embastat amb ponts esperant, un dia, creuar el que connecte el meu passat amb el meu futur sense que les juntes de dilatació facen soroll i em deixen sommiar. Necessite pensar que tot això també passarà. Que seré la mateixa que era abans de tu. Que tornaré a creure. A mirar la vida amb valentia. Cara a cara. I amb la pistola preparada en el pantaló. Però, mentrestant, no puc evitar preguntar-me quan passarà tot això. Com. I , sobre tot, perquè. Perquè ha de passar això si precissament era tot el contrari del que jo haguera volgut que passara.