No sóc una dona d'anells. Ara que ho pense, crec que ho he sabut des de sempre i no sé a què m'he empenyat en dur-ne un. El d'or que la tia rica de la familia em va regalar per la comunió em venia xicotet. Però mai el vaig fer engrandir i em va deixar el dit sense circulació en els moments crucials de la infantesa: l'estiu, les carreres al carrer i les vesprades de cels de taronjers. El de plata que em vaig comprar per a demostrar-me que jo també era com les demés es va esvarar del dit una nit de festa i, quan el vaig poder recuperar, mai ja va ser el mateix. Anys més tard, al meu cor li va passar el mateix en una altra nit de festa: algú li va destrossar la forma originària. I dubte que alguna vegada torne al seu estat primigeni. Després van vindre els anells de coco. Me'ls vaig comprar per a demostrar-me que jo no era com les demés. Però els vaig perdre tots. Alguns jo soles. Altres, amb l'ajuda del gat. Sospite que l'últim es va convertir en una pilota de futbol de primera divisió en la lliga gatuna i ara està baix de la nevera. Però no tinc ganes de traure-lo d'ahi. Ni de buscar-lo. Jugue massa amb els anells per pendre-me-los seriosament. Els canvie cada cinc minuts de dit. I me'ls lleve quan he d'escriure. Quan em banye en el mar. Quan dorm en un llit que es va eixamplar i es va plenar de portes d'entrada l'infern el dia que te'n vas anar. Tampoc el llit ha tornat a la seua forma originària. En realitat, crec que tinc massa paperetes per perdre els anells de manera irremediable. Però tant me fa. Per fi me n'he adonat que no sóc una dona d'anells. Perquè la meua mà és més meua sense necessitat de demostrar possessions. La nuesa de la meua pell conta més històries que envoltada per un cercle màgic. I soles serà d'algú quan me l'agarren ben fort per a no soltar-la després. Serà d'algú aleshores sense artificis ni etiquetes socials que creen borses de marginació sentimental. I, sobre tot, ho serà sense remei. Perquè pot ser eixe va ser el meu problema amb tu: donar-te la mà, i tot el que anava amb ella, tan fàcilment.
3 comentaris:
Espere que continues des-proposant coses aquest any nou. Està costant-me perquè és dificil desarrelar costums (deixes que semblen part de tu) però ho intente i de moment va pintant bé.
Ja trobava a faltar llegir alguna cosa teua(recorda que va ser el teu blog el que em va convidar a escriure jo també, no deixes mai de fer-ho!), i saps? m'ha fet gràcia llegir açò de no ser una dona d'anells. Jo tampoc ho vaig ser mai, però ma tia me'n ha regalat un molt bonic i vaig patint per a no perdre'l, per a no perdre'l i recordar de posar-me'l, tot hi ha que dir-ho. M'ha alegrat molt veure que t'has deixat caure a contar alguna cosa.
Una forta abraçada, Wella.
Eres "La Senyoreta dels Anells". ;)
A mi m'agraden els anells; a la meua adolescència en vaig portar de plata a gairebé a tots els dits. Després, van arribar els de coco... com de 'hippies' que érem!
Ara, des de fa molt, porte un de coco, fosc, que no recorde a on vaig comprar. A lo millor a la Fira de Cocentaina... ves a saber... La qüestió és que me l'he de treure per escriure, també per nedar o cuinar, i també quan vaig a dormir... Pot ser, jo tampoc sóc una dona d'anells...
Publica un comentari a l'entrada