Coses com estes que passen en dies com estos

Mentiria si diguera que, des que te'n vas anar, no han passat coses en la meua vida. També mentiria si diguera que han aconseguit plenar el buit que vas deixar. De vegades, fins i tot, les coses que m'han passat en este temps han fet un poc més gran eixe forat. Perquè han fet més patent una absència que no té billet de tornada. Sense consol al principi. Ni al final. Però m'han passat coses. M'he reiventat en tres països diferents. En un d'ells he plorat sota la dutxa mentre l'aigua em netejava la sorra per fora i la sang per dins. En altre he tractat sincerament d'oblidar-te compartint un aire irrespirable amb més de mil milions de persones. En l'últim et vaig cedir, derrotada, l'espai dels meus somnis mentre, en la vida real, tractava que l'entorn que em rodejava, immaculat i alhora salvatge com cap altre, em deixara sense nits. També he viatjat al meu continent interior. I allí he instalat una tenda campanya de tela impermeable i ignífuga per tractar de no patir mai més. M'he posat el teu pijama un divendres a les vuit de la vesprada i no me l'he llevat fins seixanta hores després. He caminat amb ell per carrers matiners on no em coneixia ningú. He compartit homens en habitacions de números cap-i-cues. He besat i he plorat. Tot al mateix temps. Amb el mateix home. I vàries voltes. He tractat de tornar a estimar. Però he reconegut la meua errada a temps. He anat a juí. Per partida doble. I m'han condemnat a una llibertat que ofega. He deixat de ballar per una causa major. Que és el mateix que dir que he deixat de ser feliç. Però, a canvi, m'he convertit en un peix d'escames delicades. He plenat de flors ma casa. La cuina. La meua habitació. I, fins i tot, el meu cabell. He estampat el meu cotxe contra uns bolardos. He caigut d'un cavall. D'una bici. Dels braços d'un amic. I he continuat alçant-me. He fet noves amistats a partir de les velles. A aquelles que van vindre de places de color comunista, les vaig guiar per carrers plens de tarongers. He représ el cordó umbilical com a font d'alimentació emocional. Però ara crec un poc menys en les relacions personals. He despedit al millor amic de la meua germana: un gos. He aprés a ser la mare soltera del millor gat del món. He pensat seriosament en la possibilitat de que jo no siga mai una dona d'anells. Fins i tot, he acabat trobant el de coco que creia perdut davall d'un llit ple de restes d'una vida paral.lela. I he decidit posar-me-lo en el dit amb el nom més bonic de tots: el dit-cor. Preparada per a alçar-lo un dia d'estos i fer-li la peineta al teu record. Un dia d'estos en el que em passen coses com estes.