La primera vegada que et vaig vore vaig tardar en acostar-me. Semblaves tant distreta amb totes les possibilitats que t'envoltaven que quasi ni et vas fixar en què jo també hi era entre elles. Però, de sobte, per un impuls que alguns anomenarien destí i que jo simplement atribuïsc a una valentia escasa en mi, em vaig decidir. Vaig ixir del racó dels potencials on em guaria. I vaig anar cap a tu. Indecís. Temerós. Buscant, d'una forma quasi infantil, alguna cosa. Sense saber exactament què. No tenia referents per contestar eixa pregunta. Però ahi estava jo. Davant, per fi, de tu. I tu, per fi, em vas vore. I em vas vore guapo... I, en eixe moment, en eixe instant d'aquella vesprada d'un novembre en què floria la felicitat per tot arreu, em vas triar a mi. A mi d'entre tots. A mi d'entre tot.
Des d'aleshores, no s'hem separat mai. O quasi mai. De vegades, t'he deixat marxar per a que et trobares fora d'esta casa en què sé que un dia et vas perdre. Sincerament: sempre he tractat d'impedir-ho. De vegades, recluint-me, incrèdul, en una habitació. I asomant-me tímidament per la porta. Pensant que si mire com te'n vas sense quasi mirar possiblement marxes sense quasi marxar. Perquè no m'agrada la soledat. Contra tot pronòstic. I encara que de vegades desaparega en nous amagatalls i a tu et semble que jo també necessite un temps per a mi. Fins i tot, en eixos moments, continue estant al teu costat. Sentint-te. Com rius uns dies. Com plores, d'altres. Com els acabes tots callada. Evidenciant un buit amb nom i cognoms que jo tracte de silenciar amb el meu runrun de sempre. I, quan arriba la nit, m'arraulisc al teu costat. Sota el nòrdic els dies de neu. I deixe que trenques el silenci en què romanem tu i jo amb la pregunta sense resposta de totes les nits. Que m'abraces. Que em rasques com tu saps sols per a que sàpia que no estic soles en este món tant extrany. Jo, a canvi, et desperte a meitat nit. Perseguisc els teus peus. Et parle en llenguatge gatuno. O lluite contre els monstres i les restes del teu naufragi. Sols per a que sàpies que tu tampoc estàs soles en este món tant extrany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada