Fi del parèntesi

He perdut el compte dels dies que fa que vaig ixir per última vegada de ta casa, de l'única casa que ha sigut teua en realitat i que un dia també va ser meua. Nostra. Fins i tot, hi ha moments en què crec haver perdut el compte dels anys que han passat des d'aquell moment. En fa molts. O molt pocs. No ho sé encara. Sé massa poques coses des que vaig ixir per a no tornar mai més d'aquella casa on sempre entrava a poc a poc per què Bi no se'ns escapara. M'he quedat sense certeses des que sé que no estàs darrere d'alguna porta, esperant la meua arribada. Fent ja no recorde què.

Siga com siga com s'hagen comportat les manetes del rellotge en tot este temps, siga el que siga el que hages fet tu, o el que haja fet jo -si és que sé què he estat fent-, encara recorde moltes coses d'aquell moment a ta casa, per moments nostra, en què tu començaves a ser tu de nou i en què jo començava a a ser una altra jo: una jo sense tu. Perquè ho pense ara, després de tants dies i tants anys, i no sé si encara érem nosaltres els que vam seure per última vegada en aquella taula, cara a cara, una posició extranya per a la nostra història pot ser perquè la nostra història ja s'havia acabat. Almenys per a tu. Per a mi va continuar molts dies més. Molts anys més. Pot ser, en el fons, continue sempre. Açò tampoc ho sé. Però així, asseguts l'un davant de l'altre, va ser com em vas dir que no sabies què t'havia passat. Que pot ser mai ho sabries. Ara estic segura que, després de tants dies i de tans anys, continues sense saber-ho. És l'única certesa que tinc, i per una senzilla raó: mai no t'ho hauràs preguntat. Però tranquil: ja ho he fet jo per tu i per mi. Sense èxit: jo tampoc he trobat cap resposta.

Quan es va acabar la conversa i vaig ixir de ta casa, em vaig deixar una cosa dins: el cor. No el vaig oblidar: és que s'havia trencat en trocets tant xicotets que no els vaig poder arreplegar de terra. Pot ser per això, quan vaig agarrar el pom de la porta per a tancar-la per última vegada, vaig notar, o vaig voler notar, que algú tirava d'ella en sentit inverse. Mai eixa porta va pesar tant com aquell últim dia... En realitat, però, ningú estava intentant obrir-la, així que vaig cridar l'ascensor, em vaig mirar per última vegada en un espill que havia reflexat tanta felicitat al llarg d'un any i que ara em retornava el principi d'un buit inabastable,  i vaig ixir definitivament d'eixa casa en un carrer amb nom de revolucionaris en què tu i jo vam començar fent l'amor i vam acabar declarant-nos la guerra. Havia segut una història gran. Pot ser per això continua sent una història. Una història que en aquell moment anava dins de la borsa de Zara en què vas clavar els meus pijames. Una borsa ordinària per a un amor extraordinari. Va ser l'única cosa que em vaig endur de ta casa. I de la nostra història: saps ben bé que ho vaig donar tot. Fins i tot no vaig voler dur-me aquell barnús que em vas regalar. No va ser un acte de despreci: va ser un acte de supervivència. No volia més records. De fet, els pijames han estat durant tot este temps, durant estos incontables dies i anys, al maleter del meu cotxe. Allí els vaig deixar aquell dia i allí es van quedar. No he tingut forces des d'aleshores per enfrontar-me a ells. Per seure cara a cara amb la història que anaven a contar-me.

Fins a hui. Hui, per fi, els he tret d'un oblit de cartró pedra. No és que ara em sobren les forces; és que comencen a sobrar-me els sentiments. Per això hui m'he decidit i els he rescatat. I ho he fet amb tanta gana que, quan he sigut conscient, me n'he adonat que estava apretant-los contra mi. Abraçant-los. Retrobant-me amb ells com qui es retroba amb un vell amic. Reconec que també els he olorat. I m'alegre que ja no facen olor a tu. A la jo que era quan estava amb tu. Sols olen a temps, a llibre envellit i oblidat en alguna prestatgeria. I, a més, s'havien plenat de sorra, de la sorra de les poques platges que he visitat des que vaig ixir de ta casa per última vegada. El temps és sorra escapant-se de les mans però ahí, en eixa borsa de Zara ja arrugada i vella, se n'havia acumulat un poc. O un molt. De fet, els pijames han engroguit, com la nostra història, i tenen marques d'haver estat molt temps plegats de la mateixa manera. No sé si eixes senyals tindran ja remei. Com les marques que va deixar esta història en mi, però que, en dies com el de hui, semblen notar-se un poc menys. No sé si perquè han cicatritzat o perquè ja s'han mimetitzat amb la meua pell. Perquè hui, per fi, he agafat la borsa que tu em vas donar aquell dia tan trist, he tret els pijames, i els he anat desplegant a poc a poc. Exactament a l'inversa de com tu ho devies fer aleshores. Com un nombre cap-i-cua, completant un parèntesi que acabe per tancar aquell principi de final que tu vas obrir aquell dia. O, almenys, intentant-ho. Perquè quan he tret els pijames de la borsa i he començat a desplegar-los, no he pogut evitar pensar en com de mal se te dóna lo de doblar la roba, i m'he somrigut pensant en què, també en això, eres un desastre. I no sé si eixe somriure és bo o roïn. Açò, desgraciadament, tampoc ho sé.