La felicitat és un ou i me'l menge aixina

Què va ser primer: ser feliç o pensar que sóc feliç?

La teua vall

Mentre active el meu GPS per a saber on estic exactament -perquè he tornat a la meua realitat però no em trobe en ella; perquè encara rellepe tres setmanes i mitja de rialles que m'han elevat al quadrat i han aclarit les incògnites de la meua vida- descanse el meu rostre sobre la teua pell de gitano.

I allí, olorant a herbes de Mariola i desfent i refent una madeixa de carícies, continue sense saber on estic. Però al menys sé que, en el moment exacte de trobar-me, m'agradaria fer-ho entre la vall dels teus omòplats.

Diumenge de fira

El meu cap hui: un ensordidor segundero. Una nòria de fira que roda, roda i roda impulsada per les petites pates d'un hàmster.

Pena

Es va assecar les insistents llàgrimes i, al retirar el mocador del rostre, va vore que estava tenyit de roig.

"Pot ser" -es va dir- "després de tant dolor i tanta pena, ja soles puga plorar que sang..."

Jo estic ací

Carregat d'una motxilla plena de mapes de ciutats, dones i concerts, em preguntes on he estat jo fins ara. I et conteste que ací. Amb la claredat del sol que comença a nàixer, et dic que sempre he estat ací. En la panxa del bou. Desgastant les sabates fent dia a dia el mateix recorregut. Et dic que mai he necessitat fugir. Mai fins fa poc, quan he volgut fugir fins i tot de mi mateixa. Però tot passa de llarg si deixes que passe. Si nades sota l'aigua quan les ones remenen la mar. O si no tens més remei que fer-ho. Perquè, després, res és igual. Ni el decorat. Ni tu. Ni tan sols la tempesta contra la que has lluitat. Per això he sobreviscut. Perquè he aprés a perdre les plomes amb cada canvi estacional. O a cubrir-me d'altres. No sé si més vistoses o més resistents. Però sí diferents.

Amb la claredat del sol que comença a nàixer, em preguntes on he estat jo fins ara. I et conteste que ací. Mutant la pell mentre la terra gira. O mentre la fan girar els altres. Intentant que el moviment s'ho enduga tot per davant menys el meu epicentre. Tractant de canviar sense moure'm per a que el passat siga un present quan la meua vida comence a rebobinar i et duga de nou, com està fent, davant de mi.

Quan és ara

-¿Volveré a reír?
-¡Claro!
-¿Cuándo?
-Cuando haya algo que te haga mucha, mucha, mucha gracia.

Sexo en Nueva York. La película.

Ganes, simplement

El cor em batega en quinta. Sense escalfament previ ni estiraments posteriors. Els peus se'n van instintivament darrere de qualsevol melodia. I el 1'72 que em separa del terra sols pot que tractar de seguir-los. I mentre hi ha melodia, no hi ha descans possible. Em dóna igual el que pensen de mi. El que diguen. El que creguen. No em calen vuit hores de són. Ni tan sols en tinc, de són. Empalme les nits amb els dies, els dies amb les nits. Embaste la vida amb llaços dels colors del arc iris. Xarre, xarre i xarre. Ric, ric i ric. La felicitat em fa suar. Però no li tinc por a l'esforç. I, a més, he descobert el nou continent: que la vida, la de les majúscules, és una conga amb Rafaela Carrá. Em besen granotes però ni tan sols m'importa perquè no han aconseguit que desaprenga a estimar fent l'amor. I a més, de tant en tant, alce els peus uns centímetres del sól sense necessitat de que tu em mires. La batalla em va mutilar un any, sí. Però ara toca recuperar-lo.

Un dia, per evitar una nit

Un dia em decidiré.

Un dia, mentre el sol es pose per darrere de les meues montanyes, em decidiré. Plegaré les camises. Tancaré amb pestell la meua vida. I començaré un camí perenne. Sempre cap el Oest. Sempre esquerrana. Sempre analítica. Sempre en contradirecció. Navegaré per la soledat dels oceans i la multitud dels nous continents. I em salvarà la llum del far. La llum del sol que aniré perseguint sense descans. Amb unes deportives gastades per evitar-me les bambolles en els peus.

Un dia em decidiré. Un dia correré darrere del sol fins el infinit i més enllà. Tot per evitar que aplegue la por. La foscor. La nit. Que és el mateix que dir les quatre parets. I, en totes elles, escrit el teu nom.

Constància

-Una vez un rey celebró una fiesta. A ella fueron las princesas más bellas del reino. Un soldado que hacía la guardia vio pasar a la hija del rey. Era la más bella de todas y se enamoró en seguida. Pero, ¿qué podía hacer un pobre soldado en comparación con la hija del rey? Un buen día consiguió hablar con ella y le dijo que no podía vivir sin estar a su lado. La princesa quedó tan impresionada por su fuerte sentimiento que le dijo al soldado: “Si consigues esperar cien días y cien noches bajo mi balcón, al final seré tuya”. Y a partir de ese instante el soldado se fue allí y la esperó un día. Y dos días. Y diez. Y luego veinte. Y cada noche la princesa le observaba desde la ventana pero él no se movía nunca. Con la lluvia, con el viento, con la nieve. Siempre estaba allí. Los pájaros se le cagaban encima, las abejas se lo comían vivo, pero él no se movía. Después de noventa días estaba tremendamente delgado, pálido. Al pobre le resbalaban las lágrimas de los ojos y no podía contenerlas. Ya no le quedaban ni fuerzas para dormir. Mientras, la princesa seguía observándole. Y al llegar la noche noventa y nueve, el soldado se incorporó, cogió la silla y se largó de allí.
-No me digas. ¿Al final?
-Sí, justo al final, Totó. Y no me preguntes cuál es el significado. Yo no lo sé. Si lo entiendes, dímelo tú.

Em dius que no m'estimes

Em dius que no m'estimes. Que no m'has estimat mai. Que vas creure que m'estimaves, però que va ser que no. I quatre paraules són suficients per a destrossar la meua història en tu. Que no és el mateix que destrossar la nostra història. "Va ser que no", em dius. Quatre glaçons de gel en una copa buida. L'únic que fan: soroll. I empres una tercera persona treta del mateix barret de copa que un dia va estar ple de petons pacífics i de mirades que ens duien a la guerra. Però no tractes d'enganyar-me. No tractes d'enganyar-te: la tercera persona no hi va tenir res a veure. Soles tu i jo. Perquè el que va passar és que tu no estaves i que jo no era. Tot en el mateix temps. Tot en el mateix espai. Tu no podies estar perquè jo no era. I jo no podia ser perquè tu no estaves. Així de causal. No hi ha va haver cap misteri. No ens van apartar els kilómetres. Ni el silenci. Ni les paraules. No va ser cosa del destí. No crec en ell. A la merda el destí si allò que un dia va unir les nostres passes va ser allò que un altre ens va apartar. Ens van separar les decisions. La teua decisió de fugir sense sentir-me. La meua decisió de quedar-me sense sentir-te.

I ara em dius que és que va ser que no. I no et culpe per creure que va ser cosa del món. D'una conspiració dels déus. D'una venjança de les víctimes de totes les inquisicions hagudes i per haver. Perquè si jo fóra tu, i no estaguera, pensaria el mateix. I no puc culpar-te per això. Sí per haver oblidat. Per oblidar que va ser, però que tu no vas voler. Que en un temps vam volar. I que ho vam fer junts. D'oblidar les nits en què moriem per sobredosi de petons. La certesa de saber que amb mi no et faltava res. L'única que crec que vas tenir abans de dir-me que no. Que és el que em dius ara: que no m'estimes. Que no m'has estimat mai. Em tires a la saca dels records. A una panxa de bou on no neva ni plou ni hi ha casetes de xocolate per fartar-me i convertir-me en una ronxa d'alèrgia a tamany natural. On sé que moriré sepultada per altres records condemnats a quedar en el teu passat per sempre més. Però no et preocupes per mi. No cal que em rescates el dia en què et faces major i conegues la soledat. Que jo, que disfresse com tu les històries per perdonar-me i sobreviure, soles puc que tractar d'assimilar les teues paraules quan em dius que va ser que no. I que no serà perquè no vols traçar rutes equivocades amb les persones amb què no sents el que una vegada vas sentir. Perquè, encara que la meua veritat no siga eixa, sé que el que estas dient-me, recoberta de mel o de fel, és també una gran veritat: no em vas voler. I no em vols. I des que m'ho has dit, m'he quedat sense forces per batallar ni paraules per dir. M'has derrotat. No m'has volgut. No em voldràs. No em vols. Touché. 3-1. Perquè ara que sé que no em vols, ara, soles ara, sé que ja no em dols.

Canvi climàtic

És quan em mires i jo m'he de convertir en estàtua de gel.

Una ment mentirosa

No intentes doblar la cuchara porque eso es imposible.
Simplemente comprende la verdad: que no hay ninguna cuchara.


La meua ment es una fàbrica de mentires. Una nau industrial que pirateja la vida en tres torns: primer, segon i tercer. Sense descans. I el soroll dels telers va emmudeïnt poc a poc el de la realitat. La general i la concreta: la realitat de les teues paraules. L'única cosa que em queda ara de tu. Perquè ara ja no em mires. O, més bé, ara ja no tens suficient amb mirar-me. Mirar-me, i mirar-te, com tú m'has mirat i como jo t'he mirat, no admitia complements. Mirar-se era veritat. La resta era prestidigitació. Ara em parles. Em parles sense que jo puga mirar-te. Amb l'orella apegada a un aparell que no sé si el que fa és apropar-nos tímidament o separar-nos per sempre més. I, potser per això, escoltar la teua veu em fa més fràgil. Perquè no tinc un rostre a la que anclar-la. Un rostre que m'impedisca fabricar mentires. Si et mirara quan em parles, sabria de què estàs parlant-me. De què no estàs parlant-me. Però tu no estàs ací. Estàs allí. O allà. I escolte les teues históries mentre pense que , en realitat, tampoc sé si tu eres el d'ací, el d'allí o el d'allà. I tu escoltes les meues pensant que estic on sempre. Que sóc la de sempre. No tenen res d'especials les nostres històries. L'especialitat requereix de molt més. I això em fa forta: creure que la teua vida, en realitat, no té res d'especial sense mi.

Però la teua veu em retorna la fragilitat. I quan me n'adone, ja estic atrapada pel soroll d'uns telers que embasten catifes de quimeres. I vull apretar el botó roig per aturar les màquines, però estic lluny, lluny. On es fabriquen tots els contes. I ja és tard: la teua veu és ara una veu que em demana perdó. Una veu que està arrepentida. Una veu que arrastra els peus. Que diu que no desaparega sense vore't per última vegada abans que la línia del be i del mal ens torne a separar. Que intueix que pot ser la vida siga més especial si, a l'obrir la porta del matí, em trobes despertant davant del mirall. Donant-li vida al que una casa de despreocupats sembla i una oficina en realitat és.

Però no et preocupes per mi: sé massa bé que la teua veu no demana res. Si de cas, dubta. Com ha fet sempre. Però no aconsegueix passar la frontera de la certesa. O, al menys, de la voluntat per trobar-la al meu costat. Sé massa bé que tot està en el meu cap. És l'activitat fabril i febril de la meua ment, que pinta de colors la teua veu en blanc i negre. Subestime el seu poder i, en realitat, la meua ment és capaç de fer el més gran dels miracles: continuar donant-me la vida. Encara que siga creant la més gran mentira del món.

Pot ser algun dia sàpiga emprar este poder per alguna cosa més útil per a la humanitat: doblar culleres i convertir-me en una guerrera espiritual.

Tú ya no estás, yo ya no soy

Mites comunicants

Mor el teu mite: naix el meu.

A la mierda

Acabo de meter mi pasado en cuatro bolsas de plástico. De las XL. Aunque no sé si en este caso el tamaño importa para definir lo que he sido hasta ahora. Sobre todo porque no sé si lo que pasa es que he tenido un gran pasado o si más bien lo que tengo son ganas de echarlo todo por la ventana y recomenzar. Creo que más bien es esto último. Porque conocí bien a Diógenes. Llevo toda una vida almacenando los recuerdos visibles de mi pasado. El perfecto y el pluscuamperfecto. La cuchara de madera con la que me declaré un mes de octubre de hace mil años. El pin que nos pusimos en la solapa para sellar nuestra amistad un abril de hace dos mil años. El cartón de la primera caja de preservativos que compré sólo cuando te conocí a ti. Y si no terminé sepultada por los recuerdos que fui conservando fue porque un día entendí que el paso del tiempo podía convertirlos en hirientes armas. Así que, para no sufrir, decidí no almacenar más. Abrir la puerta. Y ponerlo todo, o casi todo, a la venta. Como las familias americanas en las pelis cuando hacen limpieza general. Al fin y al cabo, me dije entonces, todos esos recuerdos terminan arrinconándose en el fondo de algún cajón. Terminan llamándose trastos. Y sólo sirven para cubrirse de polvo. O para hacerte llorar de melancolía el día en que llegan de nuevo a ti cuando ya casi ni creías acordarte de ellos.

Al fin y al cabo, me digo ahora con mi pasado esperando tras la puerta a que lo eche al contenedor, no preciso ver ni tocar para recordar. Lo que fui estará siempre sedimentado bajo lo que soy. Y para eso no hay bolsa, por muy XL que sea, que sirva. Qué gran putada.