Sóc allò que sempre havia volgut ser. Una tia independent. Tinc casa pròpia des dels 25. Visc en ella des dels 27. Sesteje al sofà sense que ningú em diga res. Encenc els llums de matinada. Cree i elimine borellons al ritme que a mi em dóna la gana. Ningú m'ataranta quan faig coses de dona a l'aseo. No done explicacions. Ni admitisc comentaris. Li ho dic a ma mare cada vegada que entra per la porta que separa el meu món del món de la resta. Ací mane jo. M'ho he guanyat. Treballe des que vaig acabar la carrera. No vaig tindre problemes en trobar ocupació: vaig acabar un dia en la universitat i a l'endemà ja tenia feina de forma oficial. Tinc els meus dies i els meus dubtes professionals. Però no puc queixar-me. El cap em valora. I creu en mi. Més del que crec jo. I, a més, visc en la ciutat en la que sempre he volgut fer-ho. La ciutat protegida per les muntanyes. I segura. La ciutat de la meua gent. Sóc una bona tia. Divertida. Crec. Intel.ligent. Crec. Em queda poc més de mig any per fer els trenta. I ni els aparente ni em donen por. Ara, com diu el moreno, no sols estic bona sinó que sóc una tia interessant. Crec. L'edat m'ha afegit cel.lulitis, sí. Però he aprés a fer l'amor. I estic disposta a deixar-me la pell per la vida.
Però alguna cosa falla. Alguna cosa m'ha fallat. Si sóc el que sempre he volgut ser, com és que, de vegades, em costa somriure? Com és que les absències han conseguit eclipsar tots els meus premis? Com és que comence a no trobar-li la gràcia a tanta independència? Com és que necessite córrer com Forrest Gump, córrer sense descans ni destí, i m'ofegue en la ciutat de les rutes en cercle infinit? Com és que ho tinc quasi tot i no veig més enllà del que no tinc?
7 comentaris:
Perque et falta un goset que ja et regalaré jo, no et preocupes.
No va en serio et falta valorar el que tens perque jo ho enveje.
¿Quina és la diferència entre ser independent i estar soles? Jo crec que al final és una simple qüestió de voluntat: si és el que tu vols, eres independent, si és involuntari potser eres independent, però estàs soles. I tenim edat de ser independents, però no d'estar soles.
P.D.: Que et regalen un gosset a tu i un altre a mi. A algú més li agraden els animals?, perquè jo tinc un amic que...
Tot açò es pot resumir en que sempre volem el que no tenim. És una cosa intrínseca de l'ésser humà. A voltes ens costa acceptar-ho i patim, però este instint ens fa superar-nos diariament. I quan aprens a valorar el que tens... tachaaan, La Felicitat!
(la primera de bades, però les properes lliçons de filosofia te les cobraré)
Pos ara voras, jo no ho entenc molt però per el que he entés del teu "Alguna cosa falla" estic convençut que la teua "independència" "depen" d'altres factors...que només saps tu. Ho els domines, ho et dominen ells.
P.D. Al final em donaras la raó (o no) de per qué hi ha que ser més realista i menys romàntic a la vida.
Benvinguda al món real.
Taluec.
Solo o acompañado, sumisión o dominación, dependiente o independiente… si ejq hay cosas que van intrínsecas en el carácter de cada uno.
Lo dicho, prefiero estar solo que con una perra. Bueno, si es por un rato, depende de las hechuras de la perra, tp hay q ponerse finolis.
Ves al karting de Villena q es muyyy diver.
Accepte gos. Accepte edat. Accepte la pedra filosofal. Accepte el món real. Accepte kàrting. Pero tirar en falta a algú és... com vas dir, moreno? terriblement humà. I ahi no hi ha gos, edat, pedra filosofal, món real ni kàrting que em faça canviar. No vull ser una pedra. Per ahí sí que no passe.
Vaig a traure la meua llibreteta ja!:
"Prefiero estar solo que con una perra" (el animal de dalt dixit).
"No vull ser una pedra" (L'autora d'este blog).
Publica un comentari a l'entrada