Bye bye, passat

Finalment, va ixir per la porta. I, mentre començava a baixar els graons, es va girar no sé ben bé perquè i em va mirar per última vegada. "Ya nos veremos un día de estos por ahí", em va dir. "Claro", li vaig contestar sense dissimular que preferia que no fóra així. Duia hores intentant fer-lo desaparèixer sense ferir-lo. Sabia que necessitava abraçar, besar, tocar amb un únic propòsit: oblidar. I ho sabia per simple empatia. Perquè jo també necessitava abraçar, besar i tocar amb el mateix propòsit. Els dos buscàvem uns llavis de sal que tancaren ferides. Però el frec de la sang encara per cicatritzar no cura. El que passa és més bé tot el contrari: fa que el tall continue supurant.

Però d'aixó me'n vaig adonar massa tard. Quan ja li havia obert la porta. La de ma casa i la del passat. I vaig ser incapaç de dir-li que no. Veia en ell a la jo que he sigut els últims mesos. El nom d'ella era una margarita que floria a cada paraula en la seua boca. La meua, la primera que ell besava en molt de temps sense ser la d'ella. La d'ell, la primera que jo vaig besar i la primera que em va traïr. Érem un binomi de principis en un acte de caritat. Empatats en currículums històrics. I en dolors. Perquè l'espill que tenia davant de mi feria tan com si s'haguera trencat en mil trossos i el mosaic de reflexes caiguera lentament sobre mi. Sense pietat.

I així, sangrant dolors i absències, vam fer l'amor.

Pot ser va tornar a la meua vida per completar un cercle de quinze anys. O per fer que el torne a dibuixar de nou. No ho sé ben bé. I crec que tampoc m'importa. Pot ser la seua aparició sí va servir per curar algunes ferides: les primigènies. Eixes que, de tant antigues, ja s'han convertit en tatuatges. En cicatrius al cos úniques, personals i intransferibles. Més identificatives que el carnet d'identitat. Per això quan finalment va ixir per la porta –la de ma casa i la del present– vaig tornar corrent a la meua habitació. Vaig obrir de bat a bat la finestra, vaig posar a rentar els llençols i vaig deixar que l'aigua de l'aixeta s'enduguera, tuberia avall, tot el que quedava en mi d'eixa nit: la visita d'un passat que, per poc, acaba convertint-me en estàtua de sal.