Extàtica estàtica

Ara escalfes.

Però un dia correràs. Correràs sense descans ni destí. Boxejaràs contra els murs dels laments. Trencaràs tots els silencis. Creuaràs oceans. Escalaràs inferns. Volaràs amb les mans del rellotge. Viuràs 24 dies en 24 hores. Cosiràs ponts aèris. Donaràs la volta al món en 360 pulsacions. Sumaràs cames, mans, boques. Multiplicaràs el resultat pels kilòmetres recorreguts. I el número que obtingues serà el preu just de la teua fugida a cobrar en meta.

Un dia correràs maratons. Escaparàs dels fantasmes buscant la medalla d'or. I, a l'estirar muscles i vivències, entendràs que, per a viure i no morir en el intent, no calia córrer. De la mateixa manera que, per a continuar respirant, no cal obrir més la boca. Entendràs i maleiràs no haver-te deixat dur pel corrent. Maleiràs i entendràs que tot era molt més fàcil. Que, per a sobreviure, no calia tanta lluita. Tanta ressistència.

Simplement bastava amb fer-se el mort per a que el mar t'haguera dut lentament, com una nana, a la seua superfície.

Immersió

Existeix la possibilitat. Petita, minúscula, enana, centessimal, insignificant, quasi invisible, submergida, coberta per una escafandra d'acer. Però existeix.
La possibilitat de que, en el fons del poll del pèl de l'ull de la granota del pal del clot del fons de la mar, estiga tenint realment el que vull.

La contrareforma

1.- Puc perdre-ho tot, però mai l'esperança en recuperar-ho.

2.- Seré condescendent amb mi mateixa quan m'haja fallat. M'abraçaré durant cinc minuts, em colpejaré en l'esquena i em diré: "ala, xavala, a menjar-se la vida".

3.- La felicitat no ha de ser sempre la dels demés. Baixaré a l'epicentre de la terra si algun dia descubrisc que la meua s'amaga allí.

4.- Caminaré amb valentia. Enfortiré les cames per escapar dels covards. I sentiré el soroll de les meues pases sense necessitat de posar-me tacons.

5.- Em donará igual ser o no perfecta. Políticament correcta. Simplement ser ja és important.

6.- No em cansaré mai de voler besar-te. De voler fer-te l'amor com la primera vegada. De voler mirar-te d'ací trenta anys, amb el teu colesterol alt i les teues canes, preguntant-me on t'havies estat amagant fins eixe moment.

7.- Tractaré de no cometre els mateixos errors. Però preferiré una punyalada mortal que anar llanguint poc a poc.

8.- Tindré sempre els ulls ben oberts, malgrat la meua miopia. La vida no es viu en cinemascope.

9.- Pronunciaré el teu nom tots els dies en secret. Quan ningú m'escolte. No deixaré que l'oblit t'atrape. El teu lloc, cada vegada estic més segura, no és l'ombra.

10.- Despertaré tots els dies pensant que hui sí. Que desitge tant que siga que sí que és impossible que el món no es conjure algun dia per a donar-me el que vull. Encara que siga per fer-me la punyeta.

El cigne que duc a dins

Tots deuriem morir així. Amb la música d'un trist i solitari violí de fons. Aletejant ones i escampant amb elles l'olor de la mar. Cedint al teló final i rebelant-se amb fúria alhora. Donant pasos precisos per milimétrics i milimétrics per precisos en l'última funció. Deixant sobre la vida les petjades d'unes sabates de ballet de punta. Com un cigne suau, delicat, bellament resigant al seu destí mortal.

Maya Plisestkaya va aprendre a morir així després de vuit-centes funcions. Quantes em caldran a mi per aprendre a morir, ressuscitar i viure com el cigne que sóc?

Bye bye, passat

Finalment, va ixir per la porta. I, mentre començava a baixar els graons, es va girar no sé ben bé perquè i em va mirar per última vegada. "Ya nos veremos un día de estos por ahí", em va dir. "Claro", li vaig contestar sense dissimular que preferia que no fóra així. Duia hores intentant fer-lo desaparèixer sense ferir-lo. Sabia que necessitava abraçar, besar, tocar amb un únic propòsit: oblidar. I ho sabia per simple empatia. Perquè jo també necessitava abraçar, besar i tocar amb el mateix propòsit. Els dos buscàvem uns llavis de sal que tancaren ferides. Però el frec de la sang encara per cicatritzar no cura. El que passa és més bé tot el contrari: fa que el tall continue supurant.

Però d'aixó me'n vaig adonar massa tard. Quan ja li havia obert la porta. La de ma casa i la del passat. I vaig ser incapaç de dir-li que no. Veia en ell a la jo que he sigut els últims mesos. El nom d'ella era una margarita que floria a cada paraula en la seua boca. La meua, la primera que ell besava en molt de temps sense ser la d'ella. La d'ell, la primera que jo vaig besar i la primera que em va traïr. Érem un binomi de principis en un acte de caritat. Empatats en currículums històrics. I en dolors. Perquè l'espill que tenia davant de mi feria tan com si s'haguera trencat en mil trossos i el mosaic de reflexes caiguera lentament sobre mi. Sense pietat.

I així, sangrant dolors i absències, vam fer l'amor.

Pot ser va tornar a la meua vida per completar un cercle de quinze anys. O per fer que el torne a dibuixar de nou. No ho sé ben bé. I crec que tampoc m'importa. Pot ser la seua aparició sí va servir per curar algunes ferides: les primigènies. Eixes que, de tant antigues, ja s'han convertit en tatuatges. En cicatrius al cos úniques, personals i intransferibles. Més identificatives que el carnet d'identitat. Per això quan finalment va ixir per la porta –la de ma casa i la del present– vaig tornar corrent a la meua habitació. Vaig obrir de bat a bat la finestra, vaig posar a rentar els llençols i vaig deixar que l'aigua de l'aixeta s'enduguera, tuberia avall, tot el que quedava en mi d'eixa nit: la visita d'un passat que, per poc, acaba convertint-me en estàtua de sal.

El meu mapamundi

Jo era la nit que val de París, els capitells ancestrals de Roma, la transparència de les platjes de Cancún, el bullici dels trenta anys de Dublin, l'atreviment londinense, l'embriaguesa del vi d'Oporto, l'horitzó sense límit de l'estepa rusa, les vint llengues de Nova York, el viatge submarí per l'oceà Pacífic, el sol primerenc de la Xina, la llibertat escocesa, el safari africà i la boira sota el cim del Kilimanjaro.

Jo era el mapamundi complet. I tu anaves sense brúixola.

Escalada de súmmums

El súmmum de les alegries és intuir que, yuhu!, tinc una carta darrere de les reixetes de la bústia.

El súmmum de les penes, descobrir, a l'obrir-la, que són dos postals de Nadal escrites per mi que el carter ha retornat per destinatari desconegut.

I el de les rabinaes, plantar-me davant dels dos portals, comprovar que direcció i nom són correctes i estar preparant una reclamació.

Love actually; actually, love

"Siempre que me siento pesimista por cómo está el mundo pienso en la puerta de llegada del aeropuerto de Heathrow. La opinión general da a entender que vivimos en un mundo de odio y egoísmo pero yo no lo entiendo así. A mí me parece que el amor está en todas partes. A menudo no es especialmente decoroso ni tiene interés periodístico, pero siempre esta ahí. Padres e hijos, madres e hijas, maridos y esposas, novios, novias, viejos amigos. Cuando los aviones se estrellaron contra las Torres Gemelas, que yo sepa ninguna de las llamadas telefónicas de los que estaban a bordo fue de odio y venganza. Todas fueron mensajes de amor.
Si lo buscáis, tengo la extraña sensación de que el amor, en realidad, está en todas partes".

Seguint el camí

Toc, toc. Toc, toc. Toc, toc.
És el soroll dels meus peus sobre les baldoses grogues. Camí de la felicitat.

La benvinguda

I aleshores aplega ella. Estrenant una melena d'estil garçon del color dels pobles del Mediterrani que oneja a cada pas. La marea de llum es deté davant de mi i li elogie el seu nou estil. Lleugera i greu al mateix temps, em contesta que no entén com ha pogut dur tant de temps els cabells curts. Perquè diu que sentir com el vent l'acarona és un dels grans plaers que s'estava perdent. Ella és així. Veu pigues en el cel de les nits del millor estiu de la seua vida. De matinada, juga als parcs infantils que hi ha a la seua ciutat. Riu amb la boca i els ulls. Calça esportives perquè no li calen tacons per a sentir-se caminar. Amaga sorpreses sota les mànigues. Balla i canta amb la granera per escombrar els seus mals. I les pors. Perquè sota la seua aparença de columna sense fisures, en té moltes, de pors. A deixar passar els dies. A no tornar a sentir el que sentia estant en aquella habitació. A oblidar. A recordar. Però diu que ha aconseguit posar-los nom a cada una d'aquestes pors i que aixó ja és un gran avanç. I, sobre tot, diu que amb els anys ha aprés a perdonar-se. A ser condescendent amb ella mateixa. I a cuidar l'hibernacle d'il.lusions que la fan estar hui, ací, davant de mi.

"Benvinguda de nou. No sé com he pogut viure estos últims mesos sense tu", li dic mentre l'agafe de la mà per a entrar en casa.

Amor de mare

És entrar en casa i descobrir, per sorpresa, que ha crescut una poinseta sobre la taula del meu comedor.

Avís per a amants

No t'enamores de mi.
Et faré pastura de les paraules quan em deixes.

Records que regallen

Em feia por açò. Que em passara precissament el que està passant-me: que estic oblidant. Que sóc incapaç de recordar la teua veu. Que ja no sé com em besaves. Que el teu rostre hel.lènic es desdibuixa poc a poc. Regallant traços en un llenç al que algú li acaba de tirar un got d'aigua. Barrejant-ho tot sense mirament. Formant un nou quadre de perfil abstracte. Difícil de mirar. I d'entendre. La teua imatge se'n va hui a càmera lenta. Però se'n va sense remei. Se'n van les teues nits i els teus matins. Les teues paraules. Les teues mirades en silenci sostingut. Les teues mans. T'escapes sense dir-me adéu. De puntetes. Com si fóres un lladre. I ja no sé què fer per a retindre el poc que em queda hui de la nostra història: els records.

Vosté està ací

Un axioma, un

"La intuición de una mujer es más precisa que la certeza de un hombre"

Rudyard Kipling.