En tercer, quart o quint d'EGB

Quan anava al cole i estudiava tercer, quart o quint d'EGB, no ho recorde bé –dir que has estudiat l'EGB és tirar-te una poalà d'anys al damunt, aixina de fàcil: allà vaaaaaaaaannn–, les xiquetes de la meua classe col.leccionàvem cromos que la profe ens requisava, la molt rotenmeyer, si xarràvem. Féiem pinos i palmeres en les parets del pati. Jugàvem al cocodril en les taules de pedra que un dia, sense més, van desaparèixer. A xurro, mitjamanga, mangotero. A la goma. Crec que èrem felices. No ho recorde bé. Però sé que no necessitàvem res més. I això ja ens donava la felicitat.

Quan anava al cole i estudiava tercer, quart o quint d'EGB, tenia projectes de futur. Encara que en aquell moment no necessitara res més. Volia ser professora. Estudiar en la universitat i que un xic intel.ligent amb ulleres –no sé perquè però sempre he tingut fixació amb les ulleres– apareguera sobre un cavall blanc per a rescatar-me del dragó. Les xiquetes de la meua classe també en tenien. I vam inventar un joc amb una fulla de paper on escriviem què voliem ser de majors, a quina edat es casariem –es veu que en l'època de l'EGB no existien les parelles de fet–, quants fills tendriem. I alguna cosa més que no recorde. Amb el paper fèiem una espècie de piràmide. Dèiem un número. Per exemple onze. Menejàvem onze vegades el paper. I ahí estava el meu futur: seria professora. Em casaria als 24. Tendria tres xiquets. I seria feliç, clar. Això no estava en el paper. Aixó és que ni es qüestionava.

Quan anava al cole i estudiava tercer, quart o quint d'EGB, la vida no m'havia donat encara la principal lliçó: que ella és la que mana. I no jo. Dibuixàvem el nostre destí amb aquell paper i no sabiem que la realitat no és un somni. Encara no sé si millor o pijor. Però diferent. Jo vaig somniar ser professora. Després forense. Mira. Em va donar per ahí. Ballarina. I he acabat sent periodista. Encara no sé perquè no m'hauré dedicat, per exemple, a recol.lectar mel. Tinc 29 anys. Trenta, diria ma mare. Ella sempre fa compte redó. I, per supost, no estic casada. Ni tinc fills. Ni m'he trobat al xic intel.ligent d'ulleres que, galopant sobre un cavall blanc, havia de rescatar-me del dragó. Més bé han sigut els dos o tres immadurs emocionals amb què m'he creuat els que estaven per a rescatar. Però, així i tot, crec que sóc feliç. Sobre tot, perquè he aprés que la felicitat no és tant aconseguir la meta que t'havies proposat com ser capaç de variar el camí que havies traçat per tal d'aconseguir-la. Perquè has entropessat amb una pedra i, de ràbia, canvies la direcció. O perquè has descobert un tresor i decidixes parar. Sí. Crec que sóc feliç. No ho sé ben bé. Perquè sé que necessite alguna cosa més. Però no he deixat de somniar. I això, de deveres, ja em dóna la felicitat.