Estic segura de que un gos perdut al carrer m'entendria hui millor que tota la meua gent junta. De que fins i tot eixe pobre gos perdut al carrer seria capaç hui d'entendre'm millor que jo mateixa. Hui les velles amistats no consolen. Hui ni totes les presències em serveixen per substituir una única absència. Hui sóc com Alicia en el Païs de les Meravelles caent per un pou lentament, molt lentament, després d'haver perseguit el conill triganer. Tant lentament que tinc temps de preguntar-me massa coses. Hui sóc conscient de que la batalla està definitivament perduda i de que, a més, la meua consciència ha perdut tot un dia –un altre– pensant en la batalla. Hui pense en la tàctica que vaig emplear. I em pregunte perquè va fallar l'estratègia, la més profunda i la més simple. Hui la soledat és dolorosament insoportable. Insoportablement dolorosa. Hui tanque els ulls per recordar. Però no ho aconseguisc. Hui aprete els ulls tancats i faig força per recordar. Però ni així. Hui les connexions neuronals m'han fallat. Hui sé que el millor és anar oblidant. I, tanmateix, tot l'entorn em diu: "no oblides". Hui plore perquè sóc incapaç de recordar una veu. Hui el sol no crema: ferix. Hui m'agradaria que el món sentira el mateix que jo. Així, al menys, la suma de soledats em faria companyia.
2 comentaris:
Ni de corda, si solar, ni digital. El cabet sí que és un rellotge. Però kinètic. D'eixos que s'activen amb el moviment. Com les rodes dels hàmsters. Com més el mous, més difícil de parar.
Quanta raó tens, moreno. És que pensar se sembla molt a menjar pipes, que és començar i no parar.
Publica un comentari a l'entrada