Corporativisme femení

Internet és un mitjà sexuat. Hetero i homo, però molt sexuat. Vamos, que si Internet fóra un dels meus amics els diria el que solc dir-los a ells cada dissabte: que està ixit. Molt ixit. Internet és el sexshop que tots tenim a casa. I, com al sexshop, hi ha coses que són útils, altres amb certa gràcia i altres que, directament, ratllen la grosseria. Ho dic perquè l'altre dia vaig entrar a un xat al que havia perdut de vista en els últims mil anys i, a la tercera línia de la conversa, un tio em va proposar follar. Així de clar. Sense més. Sense rostres. Sense noms. Sense paraules de pel mig. Com deuria ser quan vols estalviar-te maldecaps posteriors. I, com que sóc una tia curiosa per defecte professional, vaig estirar la corda. Fins on vaig poder. Així em vaig enterar que al tio no li havia anat mal amb eixes proposicions. Entre altres detalls, clar.

Reprenc el fil. Internet és un mitjà sexuat. En el meu cas, hetero. De fet, crec que conec a la major part dels qui baixeu a la terra per visitar este blog i tots, a excepció de la meua germana, que em recolza de forma incondicional, sou homens. O projectes d'homes. No hi ha dones que el visiten. I, tanmateix, este text està dedicat a les dones. Hui m'he alçat corporativista.

I és que ahir, mentre pujava les escales de ma casa divagant la matinada, em vaig trobar a una veïna. Em va dir que el seu home s'havia mort. En les últimes setmanes no hi havia en ell ni rastre del jubilat energumen al que vaig conèixer fa tres anys. I ara la seua dóna tractava de guardar les llàgrimes on les almacenem les dones quan no volem que isquen: en la boca de l'estómac. Clar que això, no sé perquè estranya raó, fa que acabem sense poder respirar. Passaven les sis i mitja del matí quan m'he trobat a la veïna en el replanell del segon. I anava a fer l'escala perquè deia que no podia dormir.

Fa cosa d'un any, quan jo encara era jo, em vaig trobar a una altra veïna al tornar de festa. Un poc perjudicà. Perquè eixa jo encara era jo. I eixa jo feia eixes coses. Curiosament, aquella altra veïna també anava a fer l'escala. Curiosament, també em va anunciar una mort: la de Rocío Dúrcal. Adéu a la banda sonora dels viatges en el cotxe dels meus pares mentre em barallava amb el meu germà per damunt de la cadireta on s'asseia la meua germana.

Quan m'he despertat este matí del somni, del passat i del somni del passat, he recordat a estes dues dones. Sempre he pensat que dones com elles, amb històries anònimes de mercats els dimecres i dinars familiars els dissabtes, són, en realitat, les que escriuen la història, la gran història, a través de petites històries. Dones com les nostres mares. Com les nostres iaies. I no les grans executives de les pel.lícules americanes. Ni els grans executius. I ha sigut aleshores quan m'he sentit ridícula. Els meus problemes són una minúcia comparats amb els que viuen dones com les meues veïnes. Dones com les nostres mares. Com les nostres iaies. Els meus problemes són el cap i els seus constants canvis en l'organització. Tractar de conservar la il.lusió malgrat el pas dels anys i aquells que un dia la van esgarrar com si fóra un paper. D'assimilar que no et besaré més. Haver hagut d'enterrar en vida als que em van enterrar en vida a mi. Sobreviure tenint-ho tot. El pla del proper cap de setmana.

De vegades, em done compte de que el problema, en realitat, no és que jo ja no siga jo. En realitat, el problema és que no sóc ningú. Entre altres coses, clar.