Totes les jo: infància

Sóc jo. La que sesteja al sofà agarrada de la mà de la iaia, després de prendre un biberó de Cola-Cao. Rodejada de les dos o tres veïnes de rigor. La senyo Trini i companyia. Sóc jo. La que es queda meravellada amb el suau moviment de la melena de la Barbie dins la safa d'aigua en les vesprades d'estiu. La que s'agafa als barrots del balcó quan encara els aplega per la meitat i es despedix de la mare. "No tardes, mama", li dic. Se'n va a la faena. Es perd pel cantó. Quan torne em durà un quadern per a pintar amb una aigua fantàstica que plena de colors la pàgina. Sóc jo. La que va a la guarderia cantant "pasito a pasito, pasote a pasote, como un enanito, como un gigantote". La que un dia fa eixe camí amb les sabates canviades de peu. La que s'ensenya a nugar-se-les vestida amb el pixi de quadres del col.le. Sóc jo. A la que li falten ulls per admirar els juguets que abarroten la tenda del carrer Caragol. Hi ha tants que, fins i tot, alguns penjen del sostre. Sóc jo. La de la motxilla rosa. La del llibre de Borja, el xiquet que cumplia anys el mateix mes que jo. El xiquet del empatxo de cireres. Sóc jo. La que es construix una tenda campanya amb un llençol i pinces d'estendre la roba. La que berena mirant Espinete i Don Pimpon. La que col.lecciona els cromos de David El Gnomo. La que plora quan ell i la seua dona es convertixen en arbres al cumplir els tres-cents anys. La que es gasta els diners del seu sant comprant-se el llibre La Bella Durmiente en Simago. La que creu que la bruixa Maléfica l'ha sacsejada quan, en realitat, li ha donat el corrent una bombeta calenta. Sóc jo. La que s'asoma poc a poc de matinada per la porta del comedor, amb por de descubrir a Papa-Noël i de que ell la descubrisca a ella, i veu baix de la finestra el regal: un pupitre. El pupitre en què guardaré les plastidecolors que trencaré per a que en semblen més. Sóc jo. La que plora desconsolada quan sa mare li revela el més gran secret: que els Reixos són els pares. La que entra i ix del cuarto per preguntar-li si també van ser els pares els qui li li van comprar aquella caseta dels Pin i Pon. Aquella banyera de la Barbie. Aquells bessons amb aquell carro per a passetjar-los que quasi no cabia a l'ascensor. La que torna al seu cuarto per a continuar plorant.

Misteri descobert, conte acabat. Però totes eixes jo encara romanen dins de mi. Lluite cada dia per a que continuen vives. Perquè són les que, en realitat, m'han fet ser jo.