Tots deuriem morir així. Amb la música d'un trist i solitari violí de fons. Aletejant ones i escampant amb elles l'olor de la mar. Cedint al teló final i rebelant-se amb fúria alhora. Donant pasos precisos per milimétrics i milimétrics per precisos en l'última funció. Deixant sobre la vida les petjades d'unes sabates de ballet de punta. Com un cigne suau, delicat, bellament resigant al seu destí mortal.
Maya Plisestkaya va aprendre a morir així després de vuit-centes funcions. Quantes em caldran a mi per aprendre a morir, ressuscitar i viure com el cigne que sóc?
2 comentaris:
Yo prefiero palmar haciendo círculos con el culo en una conga de verbena.
La canción de Otto e Mezzo es perfecta.
Camino a la Fama.
Acepto barco como animal de compañía. Ya me enganché a tu cintura.
Es que la fama cuesta. Sobre todo, la vergüenza.
Publica un comentari a l'entrada