No passa res

No oblide les claus darrere la porta. No rep trucades de persones que s'enganyen. No punxe la roda del cotxe. No trobe un billet de vint euros al carrer. No tinc més llàgrimes que plorar. No m'acabe de carregar mai la cortina de la dutxa. No em conviden a vore amanèixer. No tartamudeje. No arribe tard. No m'esvare al carrer. No em segueix cap gos perdut més de cinc metres. No em creixen les plantes. No veig ni un sol esclata-sang per Mariola. No encenc mistos. No m'atraquen. No plou el diluvi quan estic al carrer sense paraigües. No em besen. No guanye la quiniela. No caic per un pou ni em faig xicoteta després de menjar-me un pastel. No truques el timbre. No conec a la meua doble d'efectes especials. No veig fantasmes. No tinc les respostes. No menge la poma envenenada. No alce el vol.

No passa res. Això és el que passa.

Preparada, llesta, ja

"No sé porqué hago esto. No me gusta vivir de esta manera. Sólo doy vueltas. Quiero que me levanten del suelo, ¿entiendes? Que mis hijos tengan poderes mágicos. Estoy preparado para que me pasen cosas asombrosas. Puedo con ellas".

Tú, yo y todos los demás.

Als que pensen (massa)

I tu què fas: vius o rumies?

Dos definicions, dos

Sublimación: Acción y efecto de sublimar.
Sublimar: 1. Engrandecer, exaltar, enaltecer. 2. Hacer pasar directamente del estado sólido al gaseoso.

És a dir, convertir els dits dels meus peus, les pigues de la meua esquena i el meu cabell estorat en aire. I volar lliurement.
El procés químic que experimente quan em beses.

The way I am

-Kate, esperas demasiado.
-A cambio doy todo lo que tengo.

The way we were (Tal como éramos)
Robert Redford, Barbra Streisand. 1973

Cridada en espera

Cada dia, quan arribe a casa, escolte el contestador.
I, cada dia, quan arribe a casa, continue sense noticies de Déu.

Sentir el xuf-xuf sense dir ni mú

M'agraden els dijous que saben a divendres. Encara que per a mi, en realitat, siguen dimarts i em quede quasi tota una setmana per davant. M'agraden els calcetins banyats de la primera aigua de la tardor per culpa d'unes sabates que he de renovar. Fan xuf-xuf. I aixó em recorda a quan, de xicoteta, vaig clavar el peu, accidentalment, en el surtidor del cole. Vaig passar tota la vesprada seguda al pupitre sentint el xuf-xuf. I sense dir ni mú. M'agrada la foscor que sorpren als fanals sense encendre. M'agrada saber que estic protegida per un paraigües. Però que puc banyar-me amb llàgrimes que no són les meues quan ho decidisca. M'agrada com plou darrere de la finestra. M'agrada la tardor que m'obliga a abrigar-me d'hivern. M'agrada quan em despulle a un metre de la porta de l'entrada. I, quan un metre més avant, clave les sabates trencades i els calcentins del xuf-xuf en l'assecadora.

M'agrada, sobre tot, perquè sé que, a partir d'eixe moment, és hora de mimar-me. Me, mi, conmigo.

Amanticidi

El vaig haver de matar.

Volia acabar amb el record de totes les nits. De la primera de totes. De l'última de totes. De l'avidesa amb què ens besavem. De la tendresa amb què ens besavem. Dels seus ulls mirant els meus en silenci. De les seues mans agarrant les meues en silenci. Del nuc en la gola. De les paraules més boniques. De la certesa. De l'única certesa. De l'escalfor del seu cos en les nits de tardor. Volia acabar amb el record d'un futur tot just acabat d'esbossar en el passat. Però no sabia com fer-lo desaparèixer. I un dia qualsevol d'un mes qualsevol d'un any qualsevol, per fi, em vaig decidir. El vaig matar. Vaig matar tot allò que havia sigut ell. Tot allò que haguera pogut ser amb ell.

Sí. Ho confese. Sóc culpable d'un amanticidi.

Geografia de l'oximoron

En la capital, em sent una xica de poble.
En el poble, una xica de capital.

L'edat de la caiguda

No recordava com de fàcil és caure quan eres petit. Però hui he fet memòria. Un xiquet se n'ha anat a terra al meu costat, mentre caminava per l'acera camí de la feina amb una cortina de lleganyes encara als ulls. Devia tindre cinc o sis anys. Anava carregat amb una motxilla més gran que ell. I agafat de la mà de sa mare. La més forta de totes les de la meua infància. Soles eixa mà em salvava dels malsons de les nits. Eixa mà éra l'únic escut indestructible amb que em defenia del món quan no passava del metre. Però, així i tot, el xiquet que caminava al meu costat per l'acera se n'ha anat a terra. No hi havia cap pedra al camí. Ni cap pell de plàtan. Ni tanmateix ningú li ha posat un altre peu per davant per a que caiguera. Això és cosa de majors. Ell soles, el pobre, s'ha enredrat caminant. No recordava com de fàcil és que se t'enredren els peus quan eres petit. Però és així. Als que no alcen els peus de terra els poden les ganes de viure. De descobrir. De córrer. I les ganes van més de pressa que els peus. De fet, al xiquet li han sobrat tres segons per estampar-se contra terra. Però no ha fet cap drama. Ni tan siquiera l'he sentit queixar-se. Com si estigués acostumat a no medir les passes i massa acostumat a tastar els rajols. La mare l'ha estirat d'immediat de la mà i l'ha salvat de morir ofegat al llac del monstruo Ness. De ser segrestat pel capità Garfio. De la punxada del fus que filava, a distància, la bruixa de la Bella Durmiente. No he escoltat si, després del rescat, l'ha bonegat. Perquè aixó sí que recorde que passava.

Els majors, he pensat mentre deixava enrerre al xiquet i a sa mare, també caem així de fàcil. Les nostres batacades, la majoria de les voltes, no es veuen, això sí. No es poden enregistrar. Però són exactament així de fàcils. A nosaltres tampoc ens calen pedres al camí, ni pells de plàtans, ni tanmateix els peus dels nostres enemics. Se la peguem nosaltres mateixa sense necessitat de que ens espenten. I més a menut del que es pensem. Més a menut del que voldriem. Supose que també ens poden les ganes de viure. De descobrir. De córrer. I, malgrat la repetició de la jugada fins l'infinit, molts fem un drama de la situació. Aplegarem alguna vegada a entendre que el camí consistix precissament en caure? I en, a continuació, alçar-se? Però, clar, és que alçar-se, de vegades, és molt costós. Hi ha que aguantar les rises dels desaprensius. Espolsar-se discretament les fulles de la tardor que s'han apegat a la xaqueta. Netejar-se les ferides. I l'alcohol cou. A més, quan som majors, no hi ha mà de mare que valga. Ni d'amics. Eixes mans sempre intenten rescatar-te, però ja ets massa conscient com per saber que sols tu pots trobar la porta d'ixida de l'enganyosa casa de xocolata on la tentació t'ha dut.

En fi. Que este matí hi havia un xiquet que se n'ha anat a terra. Una mà de mare que l'ha rescatat. I una jove en tractament de rehabilitació després de l'última batacada que els ha mirat i s'ha somrigut recordant les seues caigudes de petita. I, fins i tot, les de major.

En realitat

En realitat no he tornat. En realitat no me'n vaig anar. La jo que era va fugir, sí. Va pujar en l'avió, va sobrevolar el continent de núvols, i va aterrar. Va inventar una nova vida durant una setmana en una terra de pedra gris i humida a la que li bull la sang dels trenta anys. Va parlar en altra llengua. Va mirar amb altres ulls. Va descobrir l'oceà. La cervesa negra. Les cortines d'aigua. Es va perdre entre el milió d'habitants de la capital. Va somniar possibilitats. Va refer velles amistats. N'hi va embastar de noves. I un dia de cel ras i sol feridor va pujar en un avió, va sobrevolar el continent de núvols, i va aterrar. De nou. Però hi ha alguna cosa en mi que no ha tornat. Extrany. Perquè la maleta tenia tot allò que m'havia endut. Extrany també. Perquè allò que m'havia endut no era tot el que tenia. I el més extrany de tot és que no sé ben bé què és alló que no va poder vindre amb mi amb cada vol. Ni perquè. Ni si el que m'ha passat, en realitat, és que la jo que era ha soltat lastre o si la jo que sóc ara n'ha agarrat d'altre.

Dissabtes

"Es el secreto de los vaqueros estrechos. No es que te hagan buen tipo.
Es la euforia mental que adquieres"

Sexo en Nueva York

El dolor... eres tu

-Què és el dolor?, dius mentres claves en la meua pupil.la la teua pupil.la blava.
-Què és el dolor? I tu m'ho preguntes? El dolor...eres tu.

Esperant la tardor

En girar el cantó, la tardor. La nostàlgia. La xaqueta. La nit que matina i el matí pereós que fa l'ullet per darrere de les muntanyes. La boira i una catifa de fulles als peus. De fulles esgotades d'una primavera i un estiu. En girar el cantó, la búsqueda de l'escalfor de la teua mà. Els calcetins de dormir. La manta al sofà. El fum de la tassa de café amb llet. La primera bafor de la meua boca. Els dibuixos sobre la rosada de la matinada. En girar el cantó, el panfígol. L'abraç de la terra banyada. Els tolls al carrer. El camí a casa. El llanguiment. L'última exhalació de la vida.

Conversa, pensament, monòleg

-Bla, bla, bla, bla....
(què guapo està... duia patilles quan estava en mi? li senten bé... no recordava ja les dues pigues que té a la cara... i pensar que moria per besar eixa boca...)

-Bla, bla, bla, bla...
(està nerviós, més que jo... i no em mira a la cara...)

-Bla, bla, bla, bla...
(l'estiu li ha sentat bé, es nota que aixina és feliç... és que jo no el feia feliç?... que no em parle massa de la seua nova vida, que no sé si podré soportar que m'apartara d'ella...)

-Bla, bla, bla, bla...
(que no em mire als ulls molt de temps, que no m'aguante la mirada... i pensar que m'ha fet volar i que ara m'arrastre per terra... però com puc estar seguda ací, davant d'ell, després de tot el que he plorat... qui sóc, déu meu? en qui m'he convertit?)

-Bla, bla, bla, bla...
(bé, al menys, m'he pogut sentar davant d'ell, després de tot... he pogut controlar les emocions i les il.lusions, era condició indispensable per a quedar... però em val la pena trindre amenaçats els sentiments? això no és, diguem-ho alt i clar, una merda?)